De coherència i pols cinèfil incorruptibles, Albert Serra fa un admirable pas de rosca a la seva filmografia amb Pacifiction, la seva darrera pel·lícula. La més accessible, però igualment subversiva, una nova mostra de solidesa i robustesa artística, sense concessions de cap mena. El cineasta català ambienta, per primera vegada, una història a l’actualitat —encara que aquesta sigui temporalment de poca concreció, però amb problemes actuals i una plasmació política real— i deixa a banda els embolcalls històrics de la resta de films, d’Honor de cavalleria (2006) a Liberté (2019).
En aquesta ocasió, som en una illa de la Polinèsia francesa, on un alt representant de la República, l’elegant De Roller (Benoît Magimel), pren el pols a la població local i també a l’ecosistema de relacions —les legals i les il·legals— entre les diverses persones que hi conviuen, totes a la deriva. Un petit món, rèmora de la colonització i en alerta després que s’escampi el rumor que s’ha vist un submarí i es comença a témer que es reactivin els assaigs nuclears francesos. El que hi succeeix és un quadre fantasmagòric ple de converses i escenes hipnòtiques, a mig camí de l’absurd i el fonamental, amb un fascinant deix enigmàtic que converteix Pacifiction en l’espectre d’un thriller psicològic.
Amb trama i intriga, amb actors de prestigi (de Magimel a Sergi López, encara que la seva trama de corrupteles hagi quedat reduïda a la mínima expressió) i, sobretot, amb una fotografia d’altíssim nivell i elevada concepció pictòrica i sempre al servei d’allò que s’hi explica. La presència de l’entorn, del paisatge que imposa i hi és, els cels vermells, l’albirament amb els prismàtics, les danses polinèsies i l’oceà, protagonista de la impressionant escena de les onades, les barques i els surfistes, amb Magimel a la moto d’aigua.
A tot això, a més, cal afegir-hi detalls de cinema polític, on Serra parla de la radioactivitat del colonialisme i d’una realitat desaforada i sinistra, amb el colofó del monòleg final de Marc Susini, almirall de la marina francesa que és, en si mateix, la inexplicable imatge de la caiguda d’un sistema que emet els darrers exabruptes abans d’implosionar del tot. La mediocritat decadent d’una classe política amb aires de grandesa i excitacions desmesurades. A la fi, el món que tenim, entre la postal turística (els balls polinesis fets per a consum de visitants) i la podridura.
De Roller és, en aquesta precisa ambició, la veu d’un artista convençut del discurs que emet. És inevitable pensar en el propi Serra quan, en una escena, Magimel és dalt d’un avió, amb la imponència de les muntanyes davant seu: “Necessito tenir perspectiva. La gent viu amb passió i això comporta emoció. Però massa emoció pot amb el raonament”. És impossible raonar amb emoció, cal distància. L’experiència de viure Pacifiction serveix per posar distància i per raonar, a través de l’estímul incorruptible d'una atmosfera lànguida i sensual, com un somieig que no dona treva, d’alta densitat i vibració creativa. Signada per una mirada en estat de gràcia.
Pacifiction
Original en francès: Tourment sur les îles
Direcció i guió: Albert Serra
Catalunya-França, 2022
Durada: 165 minuts
Fotografia: Artur Tort
Música: Marc Verdaguer i Joe Robinson
Repartiment: Benoît Magimel, Pahoa Mahagafanau, Marc Susini, Matahi Pambrun, Alexandre Mello, Sergi López, Cécile Guilbert, Montse Triola, Lluís Serrat.
Drama.