És sabut que qui va ser el pare de l’independentisme català modern, el president Francesc Macià, va estar enquadrat bona part de la seva vida en les altes files de l’exèrcit espanyol, braç executor principal de l’atàvica repressió hispànica contra la nació catalana. L’assalt que dos-cents oficials de guarnició van protagonitzar el 25 de novembre de 1905 contra les seus del setmanari satíric El Cu-cut! i del diari La Veu de Catalunya, que van incendiar i destrossar com a represàlia per les mofes i crítiques que feien al paper d’Espanya a la Guerra de Cuba, li va provocar un enuig que no es va empassar. Les crítiques del tinent coronel Macià a la salvatjada dels uniformats li van costar el càstig de ser apartat de la comandància d’enginyers de Lleida i el trasllat forçós a la localitat càntabra de Santoña.
La venjança, però, sempre ha estat un plat que se serveix fred. I poc devia suposar la jerarquia militar el preu que acabaria pagant per aquella prepotència pròpia del totalitarisme espanyol, que no faria més que carregar de munició qui, amb els anys, es convertiria en el popular i estimat Avi, que el 1931 proclamaria la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica i que recuperaria la Generalitat com a institució d’autogovern de Catalunya, d’ençà de la desfeta del 1714.
La metamorfosi de Macià –de tinent coronel espanyol a cabdill llibertador dels catalans– no té comparació possible, però enlloc no està escrit tampoc que no hi pugui haver altres biografies amb significatives caigudes del cavall i curioses similituds. Aquest és, salvant distàncies quilomètriques, el cas peculiar del coronel Andreu Laurent i Sala, qui també va ostentar el grau militar més alt entre els oficials superiors de l’exèrcit francès. I és que, com Macià, Laurent va ser integrant durant trenta anys de l’exèrcit d’un estat jacobí que ha estat en la seva història acreditadament combatiu contra Catalunya i avui, amb 83 anys, és el membre més veterà del secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana.
Nascut a Perpinyà precisament un Onze de Setembre, el de 1938, fill de mare empordanesa i pare occità, Andreu Laurent, establert al poble rossellonès de Millars, és des del 2020 un dels tres representants de l’ANC de la Catalunya del Nord a l’òrgan de direcció màxima de l’organització independentista. És clar, la seva abraçada a la causa arrenca de fets molt menys èpics que els de Macià i estan estretament lligats al procés popular d’emancipació nacional viscut els darrers anys, al qual Andreu Laurent s’ha vinculat de forma conscient i entregada.
La redescoberta de les seves arrels catalanes li va sorgir quan l’any 2008 va tenir cura de la seva mare ja anciana, Anna Sala i Sala, a la vila de Sant Llorenç de Cerdans, al Vallespir, on va viure amb la seva filla els darrers anys, fins a morir als 97. Retrobant-se en la intimitat d’aquells dies de pas lent, en la tardor de l’existència, l’Andreu i la seva mare van repassar les seves vides, entretenint-se a mirar fotos d’ella al Castelló d’Empúries natal i després a Perpinyà, on havia emigrat amb setze anys l’any 1925, amb els seus pares –en Calet i la Conxita–, que hi van crear un hotel que esdevindria un referent ciutadà i comercial de la capital del Rosselló i també de l’exili republicà català i espanyol.
– “La mare se reia de mi, perquè deia que jo no parlavi bé el català, mes li agradava que llavors, ja vells tots dos, el parléssim”, recorda l’Andreu, amb uns ulls espurnejants, que sobresurten riallers d’un cos menut i bellugadís.
L’anciana empordanesa no havia deixat de respirar en català l’aire de les tramuntanades també viscudes al Rosselló, però de jove mai no l’havia volgut parlar al seu fill André i a la seva filla Michelle. I és que, menyspreada des del naixement per una mare dominant que ja va maleir parir-la, després d’haver tingut tres nois, havia tingut una vida prou difícil per buscar-se més complicacions. Des de nena era bòrnia, per un desgraciat accident fortuït a l’escola, en què una companya li va rebentar un ull amb una ploma. No se li notava, però aquella ceguesa parcial li requeria tot un sobreesforç. I l’Anna ja tenia prou obstacles com per voler-ne de lingüístics per als seus fills, nascuts com a francesos de ple dret en aquella França obsedida a fer desaparèixer el català. Sabia prou que per a l’Estat francès la seva era una llengua empestada. Datava ja de l’any 1700 la prohibició del seu ús en tot àmbit oficial “per repugnant i contrari a l’honor de la nació francesa”.
De menuts, l’André, la seva germana i una cosina feien una vida molt singular a l’hotel perpinyanès, menjant al costat de la cuina i anant per lliure, gairebé com si no tinguessin família, sempre enfeinada en l’atenció a la clientela.
– “A l’hotel nos tractaven com si fóssim estrangers. El personal i molts clients parlaven català, mes la mare, els avis i els oncles feien l’esforç de nos parlar en francès a nosaltres, encara que ho fessin amb dificultat”, assegura.
En Calet i la Conxita, avis de l’André, havien aixecat l’Hotel Sala amb l’experiència d’haver regentat un reconegut i concorregut cafè-restaurant a Castelló d’Empúries, situat a la Plaça dels Homes. Era un establiment que donava diners i una feina que no haurien abandonat mai si no fos per la barreja de problemes polítics i econòmics que en Calet va tenir a causa de la seva complicada militància socialista, en plena dictadura del general Primo de Rivera, i, sobretot, per la seva addicció al joc, que els va fer perdre una casa sencera del patrimoni familiar i gairebé els du a la ruïna. A Perpinyà, però, van tornar a començar amb un rol clau del fill Paco, que, amb empenta jove i un savoir faire amb do de gents, en va ser l’ànima.
Al cor de l’emblemàtic barri de Notre-Dame, prop del Castillet construït el 1368 per reemplaçar la porta de Vernet que permetia travessar les muralles medievals, l’Hotel Sala es va convertir en una popular fonda perpinyanesa entre els anys 1926 i 1960. Amb mitja dotzena d’habitacions, el cafè-restaurant s’erigiria sobre una antiga sala d’espectacles –Les Variétés– que en reforçarien la personalitat. No és estrany que esdevingués un dels punts d’animació de la vida social de la ciutat. Successivament va passar de ser quarter general dels refugiats de l’Espanya republicana –entre els quals el govern basc– i de resistents a l’ocupació nazi, fins a seu oficiosa del partit socialista SFIO o del club de rugbi de la USAP. El mateix Pablo Picasso va ser un dels seus hostes més cèlebres.
Un dia del 1936 va arribar-hi un client de Tolosa de Llenguadoc, Raymond Laurent, viatjant d’una empresa de calç i ciment, que es va enamorar de la noia de l’hotel. En Raymond i l’Anna es van casar poc després i se’n van anar a viure a la ciutat occitana de Tarba, on el matrimoni vivia molt feliç criant la parelleta que de seguida van tenir. Tots plegats, però, van haver de tornar aviat i precipitadament a Perpinyà, reclamats per la família. Per represàlies derivades de la fi de la Guerra Civil Espanyola, les autoritats franceses van impedir a la família Sala tenir l’hotel al seu nom, per ser estrangers, i els pares de l’Anna van requerir el suport del gendre francès per treballar i respondre per ells.
Com que sempre plou sobre mullat, tot seguit va esclatar la Segona Guerra Mundial i van venir els durs i foscos temps de l’ocupació alemanya, que els nazis van culminar a tot França l’any 1942. Per esquivar la repressió, la por i la fam que es vivia, l’André i la seva germana –dos anys més petita que ell–, van ser portats a refugiar-se a la muntanya, a la comarca del Conflent, a la casa familiar d’una empleada de l’hotel, que els van acollir gairebé com uns fills. A l’hivern s’estaven a Montlluís i a l’estiu al poble veí de Fetges. En aquell refugi pirinenc, l’André hi va viure dels quatre als set anys. Allí, entre pagesos, prats i vaques, també hi sentien el català en l’ús familiar, però a ells ningú no els en deia ni un mot. La fèrria instrucció “soyez propres, parlez français” havia calat rotundament.
Ja acabada la guerra contra el feixisme, la mort prematura de Raymond l’any 1952, a 49 anys, a causa d’una cirrosi a la qual el va fer caure la beguda i els problemes econòmics per regentar un hotel a Besiers –L’Hotel du Nord–, que la parella portava, l’Anna i els fills van haver de retornar de nou a l’hotel familiar de Perpinyà. L’empordanesa no havia tingut una formació escolar prou sòlida per progressar sola en aquella França dura de postguerra i a Tolosa, on hi havia el darrer domicili familiar, no hi tenia ningú més que el fill i la filla petits, a qui havia de dur endavant tant si com no.
Altre cop a la capital del Rosselló, doncs, l’André va anar a estudiar al lycée, on sentia ben poques paraules en aquell idioma que es parlava d’amagat a la rebotiga de l’hotel, a les festes majors dels pobles del voltant i que sortia en alguna expressió o renec que s’escapava de companys de classe fills de pagesos. L’anglès, l’alemany i l’espanyol eren les llengües estrangeres que l’escola oferia d’aprendre i l’André va estudiar les dues darreres. En els estius feliços de vacances a l’Empordà d’entre 1952 i 1959, l’André va practicar l’espanyol amb la seva cosina de l’Escala i amb el seu cosí de Figueres, en aquella grisa Espanya franquista, en plena postguerra i dictadura, on el català estava tan proscrit oficialment com a França.
Si una afició tenia el jove André als divuit anys era la d’anar a veure volar avions a la Llavanera, l’aeroport de Perpinyà. Sentia passió per l’aeronàutica i el duia a encaminar els estudis posteriors al batxillerat cap a les matemàtiques i l’enginyeria, que el portarien de nou a Tolosa. Després de diversos intents fallits d’entrar en escoles d’enginyeria civil, la visita al lycée d’un oficial de l’exèrcit de l’aire, que els va parlar elogiosament de la seva escola, el va fer finalment ingressar el 1959 a l’Escola d’Aviació Militar de Selon de Provença. I ja va estar: aquí havia començat la carrera professional d’un jove sense vocació militar que, com el mateix Macià, arribaria a tinent coronel, el màxim grau en l’escalafó dels senyors de la guerra abans d’arribar a general. I potser en això també s’assemblava al qui va acabar sent el gran líder independentista, que, amb només setze anys i també orfe de pare, el 1875 havia ingressat a l’Escola Militar de Guadalajara, volent exercir els estudis d’enginyeria que havia iniciat.
Després d’acabar la formació d’aviació de combat a Tours, com que no suportava les operacions d’acrobàcia, André Laurent va demanar ser traslladat a l’escola d’aviació de transport, a Avord. I és en l’àmbit del transport militar en el qual va desenvolupar la seva trajectòria aèria qui, com a pilot, mai no va haver d’entrar en combat.
–“Només vaig participar una setmana com a observador en una esquadrilla de combat a la guerra d’Algèria, el 1962, i no és pas un record que m’agradi”, admet.
Tret d’aquella guerra de descolonització a l’Àfrica, té bons records de la vida en missions de transport fetes amb petita tripulació de dos pilots, un mecànic, un navegador i un radiofonista, que diu que eren “com una família”. Molt millors que quan va ser comandant de la base aèria d’Orleans i va haver de manar una unitat de 3.500 homes. També va passar tres anys per l’Estat Major, a París, amb responsabilitats en transmissions electròniques. Uns dels millors dies de la seva carrera van ser, però, els darrers, a Estocolm, de 1985 a 1988, com a representant militar de l’ambaixada de França a la no alineada Suècia.
Va dir adeu als galons militars amb cinquanta anys justos, superant en dos els quaranta-vuit amb què Macià va plantar l’exèrcit espanyol. André Laurent, però, no va plantar a ningú, va plegar per jubilació obligatòria, en l’edat fixada a França com a limitació laboral legal per a militars de la seva graduació. I als cinquanta, doncs, va recomençar la vida professional. Establert de nou a Tolosa el 1988, amb la seva esposa –Marguerite, amb qui s’havien casat el 1964– i les seves dues filles –Anne i Sophie–, llavors va treballar per a l’aviació civil en una companyia de ràdio per avions petits. Dos anys més tard, va canviar de ram i es va fer viticultor. A la localitat de Sigean –d’on era originària la seva esposa–, entre Perpinyà i Narbona, va cultivar vinyes durant cinc anys, fins a la jubilació laboral definitiva.
Finalment, el 1995, el matrimoni, amb les filles ja emancipades i lluny de casa –una a Moçambic i l’altra a l’Illa de la Reunió–, l’André va tornar a la terra natal, a la Catalunya del Nord, que sempre havia dut al cor. Van anar a viure al Pirineu, al poble de Fetges, al Conflent, que l’havia refugiat d’infant. Allí, Marguerite hi va obrir un negoci de brocanteria i ell l’ajudava en els comptes.
Amb el divorci de la parella el 2004, l’André, llavors ja del tot convertit en Andreu, va passar a viure al poble rossellonès de Millars, on més tard l’acompanyaria una nova parella, Josette. És en la mirada posada en l’omnipresent Canigó i sentint el frec del vent tramuntanal de la plana rossellonesa on la seva somorta ànima catalana s’ha anat reconeixent més i més en els anhels i patiments d’un poble alçat en la lluita per la llibertat.
La “mutació definitivament catalana” de l’exmilitar francès es concretaria en un arrelament que el va imbuir de ple a les activitats cíviques del Casal Jaume I de Perpinyà. Enderiat a participar en tallers de conversa per aprendre aquella llengua bandejada, que sempre havia sentit parlar furtivament, es va topar amb un llibre del professor de la Universitat de Perpinyà Joan Becat que va ser una troballa culminant: L’indépendance de la Catalogne, quel avenir?
– “Aquell llibre me va obrir els ulls de com de maltractat havia estat el poble de Catalunya, amb l’ofensa als seus drets que va ser la retallada de l’Estatut i la tan digna resposta massiva dels catalans. Un llibre que evidencia que una República Catalana és perfectament viable”, explica.
Sensible a les injustícies que tant de mal havien fet als seus pares, maltractats per la vida i per la família mateixa, com a comandament militar sempre va ser un defensor solidari dels seus homes. “Defenseur de la veuve et de l’orphelin” –defensor de la viuda i de l’orfe–, li havien escrit superiors seus en un expedient on defensava l’actuació d’un soldat, retraient-li el seu esperit benefactor.
Enamorat del ball, canviaria la salsa per les sardanes i es convertiria en animador al Casal Jaume I dels cursos de la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan... i en un assidu a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. En l’àmbit polític, no ha parat de mobilitzar-se en actes en favor de la independència i, en el si del Comitè de Solidaritat Catalana, de denúncia de la situació dels presos polítics i de les persones exiliades. També membre del Consell per la República Catalana, imparteix on se li demana conferències –ni que fossin telemàtiques, en temps de pandèmia– sobre “la crisi catalana”.
–“D’on van ser les urnes de l’1 d’octubre ne vam saber coses, mes tot va ser molt discret”, confessa, com qui encara guarda un secret militar.
Associat a l’ANC des del 2013, l’any en què va debutar a la Via Catalana, va convertir les multitudinàries manifestacions de la Diada Nacional en una celebració afegida a la del seu aniversari. Al secretariat de l’ANC ha treballat en la comissió d’incidència internacional, però ja abans d’aquesta responsabilitat, esgarrifat per les agressions de la policia espanyola als pacífics votants del referèndum de l’1 d’octubre, la tardor del 2017 va escriure una carta oberta al president Emmanuel Macron, on acabava: “Monsieur le Président, je ne suis qu’un modeste Colonel de l’Armée de l’Air à la retraite dont la mère était née dans la province de Gérone mais nou sommes nombreux, ici, au Pays Catalan, universitaires, élus, cultivateurs, membres d’associations transversales ou de partís politiques voire simples citoyens, à defendre le droit a l’autodétermination et à la liberté du peuple catalan. Allons-nous à nouveau comme en 1936 refuser notre aide aux Républicains Catalans? Ouvrons les yeux!”
L’exèrcit al qual va servir Andreu Laurent és l’hereu d’aquell mateix que, després del Tractat dels Pirineus que el 1659 va contribuir a esquarterar Catalunya en dos costats d’una frontera estatal, va reprimir amb mà de ferro els seus súbdits, els angelets de la terra del Rosselló, el Conflent i el Vallespir, els pagesos que van aixecar-se en defensa dels seus drets contra l’ocupació francesa, que els exprimia amb l’impost de la sal, obsedida a anorrear-los.
–“Els exèrcits sempre són una eina del poder, dels governs, i el mateix poder governamental a vegades s’amaga darrere de l’exèrcit. Lamentablement això va ser així en el passat i ho és avui encara”, conclou el tinent coronel jubilat. Al cap dels anys, admet que “si de jove m’hagués sentit català com ara, no hauria pas pogut servir l’exèrcit francès”.
Amb la força d’un octogenari d’esperit jove i ja sense galons militars, Andreu Laurent veu el procés del Principat cap a la independència com a “irreversible”, tot i la “decepció” que sent ara pel que considera “la rendició i manca de combativitat d’una gran part de l’independentisme”. Sosté que “és un moviment dividit, que desaprofita les oportunitats per plantar-se i que no es prepara de manera concreta per a una revolta que el faci avançar cap a una fase culminant”. Amb tot, amb un somrís, crida a “resistir i a no abandonar la lluita”.
Malgrat la gran força que el nacionalisme francès d’ultradreta té en aquestes terres catalanes on la població autòctona s’ha vist minoritzada, sospira il·lusionat en detectar que “la consciència de catalanitat hi és i augmenta, ni que sigui a poc a poc”. L’interès creixent de famílies amb fills petits perquè aprenguin català a l’escola i el portin a casa; les mostres de solidaritat populars viscudes amb els presos polítics i exiliats a causa del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i la identificació sentimental d’una gent amb una terra que saben, malgrat tot, “catalane” li manté esperances per a la represa i la retrobada nacional. Potser la seva mateixa “mutació” sigui l’exemple del clam soterrat d’una “dolça terra ferida”, com cantava Jordi Barre, que, malgrat tot, es resisteix a ser un “malaguanyat país”.