A ‘Falsestuff’, Nao Albet i Marcel Borràs parlaven d’una conxorxa, el pacte secret entre els grans capitostos del teatre de finals de segle XX per donar-se feina entre ells, fer-se rics i assolir poder. Hi sortien artistes amb noms i cognoms. I just en aquell moment, estiu de 2018, va esclatar el cas Lluís Pasqual, que apareixia a la peça, juntament amb Patrice Chéreau i Luca Ronconi, entre d’altres.
Aquell muntatge, estrenat al TNC, parlava sobre el concepte de veritat i de mentida en el món del teatre i de l’art en general. I de cop, amb les notícies parpellejant al mòbil, adquiria un nou significat davant dels nostres ulls, com una crítica desfermada a l’establishment, blanc, masculí i nascut de les cendres de la Segona Guerra Mundial, quan les grans institucions teatrals actuals van néixer, del Festival d’Avinyó al Piccolo de Milà.
Pensant-hi, quatre anys després de veure ‘Falsestuff’, em sorprèn la impermeabilitat del teatre europeu davant dels canvis, sobretot quan parlem de directors i directores. Com és que encara hi ha tan poques dones al capdavant de les institucions? Com és que els artistes d’origen caribeny, africà, llatinoamericà, turc, són tan poc presents arreu? Només en el terreny de la dansa, amb totes les seves variants, s’han produït certs moviments. A la resta d’Europa, tot continua igual.
I els directors segueixen remenant les cireres. Homes blancs que sovint són més polítics que artistes. Sense sortir de casa nostra, hi ha directors que fa 30 anys que encadenen una feina institucional rere l’altre. I no sempre es tracta d’artistes d’una vàlua incalculable que necessiten de l’empara dels estaments públics per guanyar-se la vida. No estem parlant, a més, d’arribar a final de més, sinó d’obtenir 100.000 euros a l’any. O 245.000, com en el cas de Pasqual. Diners públics!
El salt generacional entre els nascuts als anys 50 i 60 amb els de la dècada dels 70 i 80 és abismal. A Catalunya, hi ha molts pocs directors de 30 o 40 anys que hagin pogut fer dos o tres espectacles amb pressupost, en una sala gran. Si ens cenyim als que es troben en la trentena, només hi ha el ‘Falsestuff’, quan els seus pares van gaudir de totes les oportunitats del món. S’ho van guanyar, en molts casos, però també es van trobar unes portes que ara estan tancades i barrades. El tap generacional és de formigó.
El director és una figura preeminent. Hi ha alguns intèrprets amb prou renom que són capaços de tirar endavant projectes, també hi ha productores força actives, però normalment són els directors els que capitanegen els espectacles, de baix a dalt. Són els que ofereixen obres als teatres, formen equips i les executen. La clau per no quedar-se sense feina és jugar amb diferents propostes i, sobretot, portar-se bé amb la gent que mana. Tenir un clàssic a mà, llegir i veure moltes coses noves, per estar a punt quan l’ocasió sigui propícia. També estar disposat a acceptar encàrrecs, tot i que els bons directors són els que fan el que volen.
El discurs estètic, la manera de treballar i com connectar amb el públic són els elements que fan que a un director li vagi millor que a un altre. Però no sempre. Com deia, els amics que tens puntuen molt alt. Al cercles de poder, aquí i arreu, sempre hi ha un teatrer amb influència. El currículum és important, però hi ha uns ‘extres’, uns intangibles, que fan decantar la balança. I no pensin que els concursos públics han canviat gaires coses: les institucions (els polítics) ‘conviden’ artistes a presentar-s’hi i els artistes negocien condicions abans d’omplir la plica. Perquè una cosa és el que es demana i una altra el que es farà al final.
A nivell estètic, hi ha dos tipus de directors, els que s’acosten als registres populars, el que coneix la gent, i els que es decanten cap a opcions més avantguardistes, més a prop de l’art contemporani que de la tele. Els que intenten aportar alguna cosa i els que miren d’agradar. Té sentit muntar un altre cop un Ibsen, un Txékhov, un Shakespeare, si no has de dir res que no s’hagi afirmat abans? Sí, sempre hi haurà públic per veure un ‘Hamlet’, que em deia Oriol Broggi un dia, però la qüestió és quina diferència hi ha entre el teu ‘Hamlet’ i el que vam veure fa dos anys. Disposar de nous intèrprets, de noves eines tecnològiques, escriure’n una dramatúrgia ‘ad hoc’, no són excuses prou fortes que justifiquin treure-li la pols al príncep de Dinamarca.
Crec que després del ‘Hamlet’ de Thomas Ostermeier, que vam veure el 2008 al Lliure, no se n’ha fet cap muntatge que s’hi acosti, que aporti res de nou. I potser el millor és tornar-lo a portar que aixecar-lo un altre cop. El mateix podríem dir del ‘Vania’ txekhovià d’Àlex Rigola o ‘L’ànec salvatge’ d’Ibsen de Julio Manrique. O el ‘Blasted’ de Sarah Kane d’Alícia Gorina.
En un podcast recent, Jordi Casanovas posava el dit a la nafra amb una afirmació contundent. Deia que el teatre està virant cap a un model semblant al de les arts plàstiques, “molt de consum propi, per un tipus de consum que dedueixi a hisenda, i no que generi intel·lectualitat o esperit crític”. Té raó? Què és millor, ‘El mètode Grönholm’ dirigit per un Sergi Belbel que fa gairebé vint anys que repeteix la mateixa posada en escena o una peça d’El Conde de Torrefiel com ‘Una imagen interior’? La primera té molt més públic, de llarg, i la prova és que aquest setembre engega la cinquena temporada a Barcelona. ‘Una imagen interior’ no va omplir el Lliure durant tres dies aquest juliol. Però es veurà, tirant curt, a una desena de ciutats europees.
A Europa, agrada molt més ‘Una imagen interior’ que ‘El mètode Grönholm’. Totes dues són obres de teatre, encara que s’assemblin ben poc. Totes dues generen esperit crític i són contemporànies, però hi ha més gent disposada a pagar una entrada per veure la peça de Galceran. I això té a veure amb la forma i el màrqueting. El muntatge d’El Conde és més exigent i té molta menys publicitat. Estic segur que hi ha molt públic que l’hi hauria encantat veure’l, però que ni es va assabentar que existia. Amb tres dies en cartell, de poc serveix el boca-orella. En canvi, a hores d’ara tots els que hagin arribat fins aquí segur que ja saben que el ‘blockbuster’ de Galceran torna al Poliorama aquest setembre.
Els directors, tanmateix, són els responsables de canviar o alterar els gustos del públic. Roger Bernat em deia fa uns mesos que els barcelonins són molt conservadors a nivell estètic. La curiositat escasseja. La culpa, tanmateix, no la té el públic, sinó les institucions teatrals, amb directors d’escena al darrere. Un cop es fan un lloc, poden copiar-se i autocitar-se de manera constant que ningú no els en farà cap esmena. Al contrari, es valorarà la persistència. Mentrestant, els temps canvien, els espectadors es fan grans i no en pugen de nous.
Fa molts anys que no apareix un projecte engrescador, fresc. Els artistes, és clar, volen menjar calent cada dia i si troben la fórmula que els funciona, per què han d’arriscar-se? L’únic que ha canviat de debò en el decurs del segle XXI és l’estima pels autors catalans, de ser menyspreats a ocupar la cartellera. Per contra, els directors amb un món propi, inclassificables, insubstituïbles, són més aviat pocs, poquíssims.
La principal raó de tot plegat rau en els recursos disponibles. Carles Santos podia desplegar tot el seu univers perquè hi havia algú disposat a pagar-ho. Si l’artista de Vinaròs tingués avui 35 anys, tinc molts dubtes que pogués completar la gran carrera que va fer. El mateix podríem dir de Calixto Bieito, que amb 35 anys ja havia pogut estrenar un ‘Pierrot Lunaire’. Tinc la sensació que abans hi havia una competició brutal pel talent, que hi havia ganes de descobrir, de trobar. Ara es pensa en omplir, agradar. I el director està totalment desarmat. Encara més quan els joves ja saben que no assoliran mai el poder.