El llibre es diu 'Democracia Patriarcal'. Dins, però, contraposen el patriarcat a la democràcia en algun moment...
Nosaltres també partim d’aquesta contradicció. Una democràcia no pot ser-ho si és patriarcal. Sembla que hagin de ser antònims. Però, avui dia, anomenem democràcia al nostre sistema de govern, encara que sigui patriarcal. Això, en si mateix, nega la mateixa democràcia. Si les dones no es poden governar a elles mateixes, no estem parlant de democràcia, parlem de patriarcat. Volíem, de manera suggerent, portar-ho al títol, perquè ja en si, aquest oxímoron, porta a la reflexió. La tesi del llibre és que tractem els nostres sistemes com si fossin democràtics i realment no ho són, són un patriarcat. La dominació vers les dones condiciona tota la seva vida. No tenen opció de governar els seus cossos ni de participar en l’àmbit sociopolític igual que els homes.
Proposen analitzar conjuntament la dominació patriarcal en la feina remunerada, la no remunerada, l’Estat i l’àmbit sociopolític públic. Per què cal fer una mirada unitària d’aquests elements?
Al llibre intentem disseccionar el patriarcat. Disseccionar els seus mecanismes de reproducció per entendre’l i poder combatre’l. A cada categoria analitzem quins són aquests mecanismes i, després, relacionem les categories entre si. El que pensem que és innovador al llibre és que relacionem que el que passa en una categoria afecta l’altra. Si les dones dediquen més temps al treball no remunerat -i aquest no té cap mena de consideració simbòlica ni remuneració econòmica- això afecta al temps que tenen pel treball remunerat. Per tant, al lloc de treball, el sou, el càrrec i les condicions que tindràs. Hi ha una cosa que afecta a totes les categories, que és important de subratllar.
Quina?
La violència simbòlica. És la violència mitjançant categories de pensament. És, precisament, la creació d’homes i dones. Per nosaltres són categories. D'ençà que neixes, t’ensenyen a què pots aspirar i que et correspon des de la teva condició de dona. Aquesta consideració, totalment jerarquitzada, duu a una contraposició entre el què és home i el que és dona i entre el que té valor i el que no. Per posar un exemple, les dones hem cuinat tota la vida i no ha tingut cap reconeixement social -i, per tant, cap capital econòmic. De cop i volta, els homes comencen a cuinar, es converteixen en xefs i algun són rics per aquest motiu. Les coses que fan les dones, per aquesta violència simbòlica, no té valor. Això, afecta a totes les categories, el que diu una dona té menys valor que el que diu un home. Aquesta violència simbòlica és bàsica per entendre com es reprodueix el patriarcat. Necessita la reproducció simbòlica de dones i de la reproducció simbòlica d’homes. És una violència que infravalora una de les categories i això afecta a totes les nostres vides, que són vides invivibles.
Quin paper juga la família en el sosteniment de la democràcia patriarcal?
Quan comparem els diferents règims de benestar, veiem que el règim basc, com el català o l’espanyol responen a un règim mediterrani que és, precisament, el més patriarcal. És dels que major nivell de familiarització té. Això vol dir que les dones, per obtenir benestar, depenen de la família i això vol dir, en molts casos, dels recursos que s’obtenen del treball dels homes. Si dediquen el temps a les cures, les donen depenen econòmicament de família, dels diners dels homes. Per això, ens sembla que, a més del nivell de mercantilització i quins recursos dona l’estat quan no vens la teva força de treball, també cal analitzar el nivell de desfamiliarització. És a dir, avui en dia, des dels poders públics, quines ajudes es donen a les cures i les famílies. Això, avui dia, transforma molt més la vida de les dones que la dels homes.
Ens pot explicar una mica més en què es basa la desfamiliarització?
Al llibre, acaba sent el nivell d’independència material de les dones pel que fa als homes. En el nostre sistema la independència econòmica la pots aconseguir de dues maneres. Una és mitjançant el mercat, venent la teva força de treball i rebent un sou. Però, el que passa en el treball remunerat, la independència serà parcial perquè es precaritza molt més el que fan les dones. Per això diem, que aquesta independència no pot venir de l’àmbit privat, s’ha de fer des de l’àmbit públic. L’altra manera com, sent dona, pots obtenir-ho avui, és en l’àmbit de la família. Moltes dones no treballen, per tant, el seu benestar depèn de l’estructura familiar. Si hem d’analitzar el benestar de les dones, no ens serveix només la desmercantilització. També hem d’analitzar la desfamiliarització.
Hi ha qui sosté, que des de l’esquerra, s’ha de defensar la família com a xarxa comunitària que és i com a xarxa de seguretat que actua en moments de crisi econòmica…
Aquest discurs pot ser perillós. El que cal defensar és l’autonomia de les dones, sigui quina sigui la seva condició, tan si vol viure en una xarxa familiar o de forma autònoma i independent. La pròpia estructura de família, que té unes connotacions molt catòliques, no podem permetre que vagi molt unida a la construcció de dona, de mare i a les expectatives del que s’espera de tu. S’espera que les dones, dins les xarxes comunitàries, siguin les que cuiden, gratis, per l’amor que professen a la seva família, als seus fills. Són discursos que tenen una violència inherent enorme. Des de l’esquerra s’han de trencar totalment. Tu has de desenvolupar el teu projecte, sense dependre d’una estructura familiar. La construcció de família, assigna una funció molt clara a les dones, relacionada amb la reproducció del sistema capitalista. Necessita que les dones assumeixen tasques bàsiques per la vida perquè el sistema pugui seguir. Aquests discursos parteixen d’un marc de pensament irracional.
Parlen també de la necessitat de desmercantilitzar les democràcies. Què vol dir?
A l’esquerra, això està més analitzat. Quan es parla de desmercantilització, es parla dels recursos de les administracions públiques reben les dones quan no estan al mercat. En les actuals societats capitalistes, estàs obligat a vendre la teva força de treball si vols tenir una vida digna. El benestar no pot dependre completament del mercat, que és injust i contrari a la vida.
Oposen, també, la privatització a la democràcia.
Això ho té perfectament analitzat la nostra companya Jule Goikoetxea al llibre 'Privatizando la democracia'. El benestar només pot venir d’una gestió pública. La privatització no porta benestar. Quan els serveis estan privatitzats, l’objectiu és el benefici econòmic. Ho hem vist amb el que ha passat a les residències d’avis. Quan es busca el benefici econòmic, això va en contra del benestar les persones. Perquè una democràcia sigui real, perquè es reprodueixi benestar i no capital, és bàsica una gestió pública.
Proposen que les feines de cures siguin rotatives i obligatòries.Com es trasllada això a la vida real?
Per sostenir la vida, les cures són necessàries. És una cosa que sembla òbvia al llarg de la història. Com que sempre s’ha fet des del treball gratuït de les dones, la societat està organitzada d’una manera que creiem que s’ha de pensar fora dels marcs establerts. Pensem com es pot fer que totes les persones tinguin el dret a ser cuidades fora de l’esquema actual que fa que la tasca de cures recaigui sobre la feina gratuïta de les dones, que treballem 400 hores més de mitjana i rebem molt menys. Si tots necessitarem cures, fem que les tasques siguin obligatòries i rotatives. Totes les persones cuidarem i les institucions hauran de garantir les cures i els tractaments específics que necessitem durant la vida. Avui dia, les cures estan mercantilitzades. Cal que les cures estiguin fora del mercat. Proposem treure del mercat el treball de cures i organitzar-ho de manera comunitària. Com que tots necessitarem cures, seria just que totes les persones, al llarg de la vida, també cuidin. Seria un pas bàsic per començar a reorganitzar una cosa que és totalment necessària per a la vida. Si traiem de l’equació la feina gratuïta que fan les dones, ens obliga a repensar la societat com ens organitzem de manera col·lectiva.
Això, com es pot transformar en una pràctica...
Primer, caldria reorganitzar tot el sistema, òbviament. Proposem un model de Govern molt descentralitzat, creant estructures organitzades per barris. Els ajuntaments tindrien moltes més competències. Caldria repensar la forma d’organitzar la nostra societat. Animem a algú que faci una tesi per pensar com seria tot el sistema i la fase de transició. Si les institucions volen produir benestar, si no volen reproduir el patriarcat, si veiem que el sistema és injust i no garanteix el benestar de les dones, cal repensar-lo.
Proposen caminar cap a un estat feminista, consociatiu i federal. Què vol dir?
Proposem una construcció estatal feminista federal, amb un poder descentralitzat per territoris, on els ajuntaments comptaran amb més competències i finançament i nous nuclis a prop del poble, com, per exemple, associacions o sindicats de barri i organitzacions sectorials, ja que són les institucions més properes el poble i els homes són majoria en aquells nuclis centralitzats on s'acumulen poder i capital. Alhora parlem que s'organitzarà de forma consociativa, és a dir, que en tot òrgan amb poder i decisió hi haurà una dona per cada home, amb directives paritàries i càrrecs dobles, si hi ha un president també una presidenta, si hi ha un ministre també una ministra, etc. Això hauria de ser així fins que el procés de despatriarcalització prengui impuls.
Entre les propostes que inclouen hi ha el dret de veto, què suposa?
Avui dia el dret a veto ja existeix, perquè existeix el veto polític dels homes que són als nuclis de poder i la veu de les dones està silenciada per tots els mecanismes que expliquem al llibre. Per això, proposem grups externs feministes que tinguin la darrera paraula i decisió en els temes estructurals i per tant veto polític.