El diumenge 7 d’agost la plaça de bous d’Alacant bullia. Ho feia, clar, per les altes temperatures. Però no només per això. El cartell anunciava aquella vesprada la presència en el recinte de José Tomás. Pel qui no ho sàpiga, el de Galapagar és al toreig el que Messi al futbol. Per a ell a soles, quatre bous braus de les ramaderies de Garcigrande, Juan Pedro Domecq i Victoriano del Río. Era la seua segona correguda d’aquest any. Una cosa estranyíssima per a un torero que, d’uns anys ençà, fa una sola correguda per temporada. Les entrades es van esgotar 20 minuts després d’eixir a la venda. Fins a 3.000 euros es van arribar a pagar en la revenda per dues entrades. L’endemà, les cròniques taurines narraven l’excel·lència del seu toreig.
La imatge de la plaça de gom a gom amb motiu d’un espectacle taurí és cada volta més excepcional. Ho aconsegueix Tomás, a qui molts aficionats taurins han situat a l’altura de Belmonte o Joselito. I també Roca Rey, un torero peruà de 25 anys, que és el darrer fenomen entre els aficionats. Altrament, als empresaris taurins se’ls fa molt costera amunt penjar el cartell de “No hi ha bitllets”.
La Fiesta viu, d’uns anys ençà, una depressió soterrada. Han caigut el nombre de festejos; ha descendit el nombre d’espectadors; i cada volta són menys els empresaris disposats a arriscar els seus diners en un esdeveniment el model econòmic del qual trontolla. “S’ha produït una desenganxada de la tauromàquia i de la societat”, assegura el periodista Rubén Amón a El fin de la fiesta, un llibre on desgrana els problemes que arrossega aquest fenomen que, per als seus partidaris és art, i per als seus detractors és la quintaessencia del maltractament animal.
El bou per les banyes
Les xifres parlen per elles mateixes. Segons l’Anuari d’estadístiques culturals del Ministeri de Cultura, l’any 2012 a tot l’Estat espanyol es van celebrar 1.997 festejos taurins; el 2019 van ser-ne 1.425 (aquestes xifres no inclouen els bous al carrer). Això significa un descens del 29 %. La diferència és encara més acusada
Entre 2012 i 2019, es van celebrar un 29% de corregudes de bous menys.
si la comparem amb el 2008, l’últim any de vins i rosses en el sector de l’espectacle. Aquell any, la xifra fou de 3.295, més del doble de l’actual. El 2008 es comptabilitzaren a Espanya 810 corregudes de bous (s’ha de tenir en compte que els festejos comprenen un ampli ventall: des de jonegades sense picadors o relloneig). 475 van ser-ne el 2019, és a dir, una miqueta més de la meitat. “La tauromàquia arrossega problemes de fons que cal afrontar. Cal agafar el bou per les banyes”, admet Jaime Roch, el periodista que escriu les cròniques taurines per a Levante-EMV.
El 24 de juliol passat, aquest jove comunicador, aficionat als bous des de xicotet, signava una crònica al diari amb un titular que no deixava espai per al dubte. “La Fira de juliol, en urgències”, escrivia Roch, en referència a les tres corregudes de bous i la jonegada amb picador que se celebren a València durant el mes de juliol. En la seua peça, Roch advertia que cap dia la plaça del carrer Xàtiva de València no havia presentat un ple total. “A aquestes altures de la temporada taurina valenciana, ja caldria dir que és un símptoma d’extrema gravetat el fet que no s’haja penjat el cartell de “No hi ha bitllets” en la plaça valenciana. Ni ara ni en la Fira de Falles. Ni en tot l’any”, lamentava el periodista.
El fet cert és que les corregudes de bous han deixat de tenir l’atractiu d’antuvi. Els bous, que en la primera meitat del segle passat van ser un esdeveniment de masses, han deixat de ser-ho. Segons l’Enquesta d’hàbits i pràctiques culturals que periòdicament publica el Ministeri de Cultura, en la temporada 2018-2019, el 5,9 % de la ciutadania espanyola va assistir a una correguda de bous, una jonegada o un relloneig. En la temporada 2010-2011, el percentatge era del 8,5 %.
Només entre l’any 2015 i el 2019 els espectacles taurins de plaça van perdre 600.000 espectadors.Victorino Martín, president de la Fundación Toro de Lidia, fundada el 2015 amb l’objectiu de defensar la tauromàquia, relativitza aquestes dades. “La pèrdua d’assistents als bous ha caigut com també ho ha fet el d’altres pràctiques culturals, com ara el cinema, on la caiguda ha estat encara més forta. Fins i tot el futbol, que a hores d’ara és l’espectacle de masses per excel·lència i està molt subvencionat, té un problema greu d’assistència als estadis”, assegura aquest ramader, els bous dels quals són cobejats a totes les places.
Places com la de Bilbao, que en el passat se situava en el circuit de primera, van acollir 14 corregudes el 2019. La mítica plaça de Bibio, a Gijón, només va registrar-ne quatre. I la de Santander, una altra de les que en el passat jugava a primera divisió, en va acollir cinc. Les places de Vitòria no ha arribat a reobrir-se després de la pandèmia.
Antitaurins per norma
El País Valencià, què compta amb una plaça de primera —València— i dues de segona —Castelló i Alacant— comptabilitzà 44 festejos taurins, dels quals 23 van ser corregudes de bous.
A les Balears, que a la dècada dels 60 va arribar a acollir 33 festejos, se’n registrà un de sol, al Coliseu balear. El govern de les Illes ha estat, de fet, un dels qui de forma proactiva ha legislat en contra del maltractament animal. El 2017 aprovà una legislació per la qual es prohibia la mort i l’acarnissament amb els animals, el que a la pràctica significava que no se li podien posar ni banderilles, ni posar-li l’estoc. “Bous a la balear”, en van dir. El Tribunal Constitucional, tanmateix, a finals de 2018, anul·là els articles de la llei que hi feien referència.
La situació d’estrangulament que viu la Fiesta es fa especialment evident al Principat. El Parlament, tot seguint l’exemple de les Canàries —territori que va abolir la tauromàquia el 1991— va prohibir els festejos l’any 2010, una decisió que va ser molt aplaudida pel col·lectiu animalista. Tanmateix, una sentència de 2017 del Tribunal Constitucional va anul·lar la llei, en considerar que envaïa competències estatals. Han passat cinc anys des d’aleshores, però la família Balañá, propietària de la Monumental, no ha fet el pas de recuperar les corregudes de bous. Ni sembla que ho vagen a fer en el futur més pròxim.
Segons les estadístiques del Ministeri de Cultura, és a Andalusia, Madrid, Castella-la Manxa i Castella i Lleó que els taurins tenen el seu fortí. A la majoria de territoris perifèrics ha esdevingut, com més va, més residuals.
Canvi de paradigma
És un dimarts de principis d’agost i la calor cau a plom a la ciutat de València. A tocar de la plaça de bous hi ha l’entrada al Museu Taurí. El recinte museístic, com la plaça, és propietat de la Diputació de València. De les parets pengen les fotografies d’alguns toreros valencians que, en el passat, ompliren el coso, com Manuel Granerp, el Tigre de Russafa, o Vicente Barrera Cambra, l’iniciador d’una llarga nissaga taurina. També cartells anunciadors de 1859. En una vitrina, unes banderilles, amb els seus flocs multicolors i un arpó disposat per travessar la pell de l’animal. Impressiona pensar en aquest instrument seccionant la carn del bou.
Uns metres més enllà, hi ha una sala on es projecta un audiovisual. Una família francesa (pare, mare i tres criatures) s’ho mira amb atenció des d’uns seients que simulen un tendido. És un resum d’una correguda, amb tots els seus terços. La més menuda de la família s’ho mira bocabadada i fa una ganyota quan veu incrustar-se les banderilles. Quan arriba l’hora de l’estoc, la mare li adverteix que potser és millor no mirar. I la xiqueta fa tot just el contrari. L’estoc entra i, de la ferida, brolla una sang obscura. Ho fa a pressió, com la lava que surt del volcà. La xiqueta, ara sí, es tapa la cara i esclata en un plor, just el gest necessari per evitar veure com el líquid rogenc li surt per la boca i s’escampa sobre el terra. Uns segons després, en un moviment elèctric, cau a terra i alena per última volta. Per quan arriba aquest moment, la xiqueta crida “Pourquoi ? Pourquoi il est mort ?”.
L’escena, real, mostra fins a quin punt la percepció social del toreig ha canviat les darreres dècades. El procés de modernització i urbanització de la societat occidental ha provocat un increment molt notable de la sensibilitat envers els drets dels animals. Allò que abans era tolerable a ulls de la majoria de la societat i assumit com un espectacle basat en la valentia és vist, als ulls contemporanis, com una forma de maltractament immisericorde envers els animals. Allò que abans causava admiració, ara provoca rebuig. Gustavo Petro, nou president de Colòmbia, ha promès que erradicarà les corregudes de bous en els seus primers dies de manament. I des del 2000 a Portugal, un país de tradició taurina, està prohibit matar els bous a la plaça. Es maten, sí, però fora de la vista del públic.
“Això és impensable a Espanya —assegura Victorino Martín—. La mort de l’animal forma part del ritual sacrificial molt apegat a la tradició mediterrània”. “Viu en el paradís. Se’l vacuna, alimenta i cuida com a una criatura extraordinària —escriu Rubén Amón—. (...) El bou és un metanimal, un tòtem, un mite al qual es dispensa una vida i una mort excepcional”. Per al periodista Jaime Roch, el rebuig actual al toreig s’emmarca dins una societat “infantil i hipersensible”. “Per això rebutja el toreig. Per això és anacrònic, perquè existeix la mort. Però la mort l'actualitza més que mai perquè tots morim, malgrat que algunes persones creguen que són infinites —argumenta aquesta periodista—. La possibilitat de ferida, de dolor i de la mort ens fa entendre la vida. Només en comprendre que la vida pot convertir-se en un funeral podem comprendre que és una festa”.
Partits com PACMA o organitzacions com Anima Naturis han fet de la prohibició de la lídia una de les seues banderes, tot adduint que en una societat avançada no poden tolerar-se espectacles que tenen com a eix principal el sacrifici públic d’un animal. Les postures abolicionistes no han parat de guanyar terreny en les dues últimes dècades.
Això ha tingut conseqüències mediàticament. Fa dues dècades, per exemple, la retransmissió de corregudes de bous era cosa habitual a Canal 9. A la dècada dels 90, Antena 3 i Telecinco es disputaven als matadors més poderosos. Cada cadena privada va arribar a televisar mig centenar d’espectacles anuals. La lídia continua tenint espai a les principals capçaleres dels periòdics, però ni de lluny no disposen de l’espai d’antuvi. “L’apagada mediàtica és una de les amenaces més eloqüents que sacsegen l’esdevenir de la tauromàquia —escriu Rubén Amón a El fin de fiesta—. El mateix pot dir-se de la forma en què s’han allunyat la publicitat i el patrocini. Són poquíssimes les marques que s’atreveixen a mistificar la seua imatge amb la tauromàquia (...) No és que anunciar-se al costat dels bous resulte poc avantatjós. Resulta inclús perniciós i contraproduent”.
Una devesa per a Vox
Paral·lelament a la pèrdua de suport social, s’ha produït un distanciament dels partits polítics respecte de la tauromàquia. Les institucions públiques continuen destinant-hi diners d’una manera o altra (per exemple, amb el manteniment de les escoles taurines o les subvencions a les ramaderies) i reconeixement (el Senat, per exemple, atorga anualment uns premis taurins), però es tracta d’un suport menys entusiasta que en el passat.
Unides Podem és un partit obertament antitaurí. El seu anterior líder, Pablo Iglesias, va arribar a proposar la celebració d’un referèndum sobre la matèria. I el Partit Socialista, què compta amb reconeguts taurins en les seues files (el president de la Diputació de València, Toni Gaspar, n’és un d’ells, com també l’exvicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo), juga a l'ambigüitat en aquesta matèria.
Pedro Sánchez ha dit obertament que ell no n’és partidari però dins el seu partit són molts els aficionats. L’abstenció del PSOE, per exemple, va ser essencial perquè el Congrés rebutgés una proposta dels grups minoritaris per tal que a Espanya es prohibís la presència de menors en les places, com ja s’ha fet a Portugal. No s’ha de perdre de vista, d’altra banda, que el Congrés, amb els vots favorables del PP i UPN, va blindar la Fiesta amb una llei que considera els bous “patrimoni cultural immaterial”.
“Vivim una situació d’assetjament polític com no s’ha vist mai. Patim discriminació ideològica des de fa cinquanta anys”, assegura Victorino Martín, president de la Fundación Toro de Lídia. Els protaurins no perdonen a Unides Podem, i especialment a Yolanda Díaz, que pressionés al Ministeri de Cultura perquè el bo cultural per a persones que compleixen 18 anys no contemplés l’assistència a espectacles taurins. Com tampoc que en un primer moment quedaren exclosos de les ajudes habilitades pel Ministeri de Treball per l’afectació de la COVID-19.
Així les coses, són Partit Popular i Vox els partits que patrimonialitzen la defensa de la Fiesta. I hi ha, clar, una disputa per veure qui en trau més rendiment electoral d’aquest símbol de la identitat espanyola. És el partit que lidera Santiago Abascal qui duu avantatge. Els d’extrema dreta han fet bandera i mostren, orgullosament, la simbiosi entre la seua proposta política i la tauromàquia. Morante de la Puebla, un dels toreros més ben considerats, ha fet pública i notòria la seua amistat amb Abascal. El torero va prestar la seua cavalleria al d’extrema dreta per aquell famós vídeo promocional on apareixia a lloms d’un cavall en una mena de reconquesta d’Espanya.
“No hi ha escenari més neguitejant per a l’aficionat honrat. Els bous tornen a polititzar-se, a manipular-se. I esdevenen arma llancívola. Tant els defèn Abascal a lloms de la seua haca, tant s’identifica la tauromàquia amb una expressió anacrònica i estantissa, quan no ultramuntana i característica de la dreta”, escriu el periodista Rubén Amón. “No és veritat que els bous siguen de dretes. Els bous són un patrimoni de tots. Hi ha banderillers que són regidors del PSOE, però d’ells ningú no en parla”, assegura, taxatiu, Victorino Martín. “Que l’extrema dreta estiga fent ús de la tauromàquia és molt contraproduent”, lamenta el comunicador Jaime Roch
Estocada COVID-19
Siga com siga, la preocupació s’ha instal·lat en el sector. Empresaris com el francès Simón Casas, que ho són tot aquest univers, ja han advertit que hi ha un risc real de desaparició. No es tracta només que les places de primera tenen dificultats per omplir els recintes. El problema és també, i sobretot, que l’activitat llanguix en les ciutats xicotetes i els pobles, on durant molt de temps hi ha hagut la base d’aquesta activitat. Segons el portal web mundotoro.com, l’any 2007, 902 localitats de tot l’Estat van programar un espectacle de plaça. El 2019, any previ a la pandèmia, en foren 377. “Perdre poblacions, perdre mapa del bou a Espanya sense que aquests estiguen prohibits, sense que hi haja acció contrària antitaurina, és un relat i un retrat d’una pèssima gestió nostra. La nostra gestió del nostre patrimoni cultural necessita autocrítica i de solucions”, assegurava la peça.
La festa taurina té un greu problema de sostenibilitat econòmica.
L’advertència és unànime: l’actual model econòmic de la Fiesta és insostenible i ho serà encara més a mesura que els aficionats hi deserten. L’entrada més barata de la darrera Fira de Juliol de València era de 23 euros, en les zones de menys visibilitat; la més cara, de 149. El preu mitjà se situava en la forquilla d’entre els 60 i els 70 euros. “Són preus que no resulten accessibles per al gruix de l’aficionat”, avisa Jaime Roch.
Criar i mantenir el bestiar fins al moment òptim per eixir a la plaça, això és, cap als cinc anys, costa de mitjana entre 5.000 i 6.000 euros per unitat. Si moltes ramaderies es mantenen és, sobretot, gràcies als bous al carrer, què a hores d’ara gaudeixen de molt bona salut. A tot això caldria sumar, encara, unes taules salarials que, en molts casos, no s’ajusten a la realitat que travessa el sector. Segons la revista Aplausos, una jonegada amb picadors en una plaça de tercera té un pressupost d’eixida de 40.000 euros. Els primers espases i les seues quadrilles cobren al voltant de 15.000 euros per correguda.
“S’ha consolidat una sort de bombolla el futur de la qual resulta molt incert —escriu Rubén Amón—. És anòmal que proliferen els empresaris disposats a perdre diners. És inconcebible que la quasi totes les ramaderies de bous braus siguen deficitàries. I és insostenible la bretxa salarial entre les primeres figures i la resta dels toreros, exposats aquests últims a un circuit marginal que els contracta amb les divises més dures i en les places de menor taquilla”.
La irrupció de la pandèmia no ha fet altra cosa que agreujar totes aquestes disfuncions. L’atomització —quan no el caïnisme— dels diferents grups d’interès de la Fiesta s’ha fet tan evident que ha esdevingut catàrtica. El naixement de la Fundación Toro de Lídia és fruit de tot això. “No hem sabut adaptar-nos al segle XXI. Ens vam acomodar sense adonar-nos de la força que havia agafat el moviment animalista, darrere el qual hi ha molts interessos econòmics —exposa Victorino Martín, a manera d’autocrítica—. Ens ha mancat visió de futur”. “Decadència? Jo no diria això. Parlar de decadència sempre ha estat molt recurrent al llarg de la història del toreig —matisa el periodista Jaime Roch—. Ha estat com un leitmotiv que sempre ha acompanyat a la tauromàquia. Però sempre han aparegut figures que li han donat una espenta. Fou així amb Joselito el Gallo, Belmonte, Manolete, el Cordobés o José Tomás. I esperem que siga així amb Roca Rey”. •