L’últim dimecres d’agost es produeix a Bunyol un esdeveniment sorprenent: una massa informe de gent es converteix, de cop, en una macla vermella que es mou dins d’un brou espès i àcid: és una activitat lúdica on unes persones s’han transformat de sobte en organismes anònims. Una mena de glòbuls rojos enormes i divertits...o no. Potser, amb la calor i el rogenc líquid, la plaça, ens oferiria la imatge del sofregir de la paella. I, també, regala reflexos de retorn al caos originari, un dels fonaments del carnaval.
Malgrat la modernitat de l’esdeveniment, l’etnografia i l’antropologia –després d’observar, curosament, el fenomen amb un punt d’espontaneïtat atàvica i un esperit transgressor, més o menys, conscient- consideren que “la tomatina de Bunyol” s’aproxima a aquells rituals d’inversió que la cultura popular preindustrial va crear en forma de llançament d’aigua, farina o hortalisses, en temps carnestolenc.
Però, no hem d’oblidar tampoc que el franquisme perseguí i prohibí les Carnestoltes, unes festes que capgiraven l’ordre establert amb l’exercici de la llibertat sense límits. Abans de la Quaresma, la gent es llançava coses, s’empastifava de substàncies i feia accions que pervertien l’equilibri per a després tornar a recuperar-lo. És per això que moltes accions d’aquesta tipologia van haver de buscar altres racons en l’espai i en el temps, amagar-se, dissimular-se, perquè la gent també necessitava fer “accions no permeses”.
Curiosament, a la vila de Cocentaina, es representa, durant les festes de Sant Hipòlit, a l’agost, una mena d’ambaixada “alternativa”, burlesca, carnestolenca, on, des de fa molts anys, després de divertits parlaments, acaben per llançar-se tomaques les dues filades enfrontades de cavalleria: els Bequeters i els Cavallets. Un combat on la munició són les tomaques madures que “tirem atenent-se al codi/ sense faltar punt i coma”...
També alguns antropòlegs han denominat aquestes accions festives i populars “ludomàquies promísqües” on la individualitat es transforma en una massa anònima on es barallen tots contra tots. Són actes lúdics que alliberen. Són terapèutics perquè provoquen una catarsi, una subversió de l’ordre, un moment en què dalt és baix i baix és dalt. La necessària higiene social del món al revés.
Als voltants d’una tomaca madura, Bunyol i els bunyolers, construïren tot un sistema planetari lúdic, dintre de les festes majors, l’acció puntual d’un dia on alguns llançaren tomaques, s’incorporà a les festes tradicionals d’un poble noble i treballador: Bunyol.
Perquè de fet, les festes de Bunyol se celebren en honor del frare dominic sant Lluís Bertran, un home pietós i sant, protector dels indis colombians, actiu lluitador contra la tracte inhumà, l'avarícia i els abusos dels conqueridors castellans i les injustícies dels oficials reals que oprimien dels indígenes. Era tan auster que em compte de calze d’or o de plata per a dir missa, tenia un humil i digníssim coco que ara mateix podem veure a les col·leccions del museu d’Història de la Ciutat de València de Mislata. Va morir a València el 9 d'octubre de 1581.
Però també hem de dir que sant Lluís desplaçà els antics patrons de Bunyol, als quals, en temps vells, es retien lluïdes festes. No podia ser d’altra manera com a protectors de l’agricultura: els sants de la Pedra, Abdó i Senén, els misteriosos i efectius mags orientals que protegien els nostres camps de les tempestes i de les pedregades i granissades.
Siga com siga, aquella setmana de finals d’agost, Bunyol està de festa: la música, la pólvora i la joia de viure acompanyen els rituals religiosos. I el dimecres, el dia gran, hi ha “la tomatina”...
Es diu, i és molt probable, que tinga l’origen en l’any 1944, quan després d’esmorzar, uns amics es barallaren i acabaren llançant-se el primer que tenien a mà: segurament, unes tomaques. Cal agrair que no foren melons, per exemple. Hi ha altres teories que relacionen els llançaments amb una processó amb nans i capgrossos però, des de que el fruit americà habità entre nosaltres, la tomaca s’ha utilitzat com a projectil per a expressar desgrat.
No és estrany que aquesta verdura americana, vinguda a Europa cap a 1500 tinga una festa. La petjada en la nostra llengua és notòria, els sinònims abundants: “tomaca, tomàquet, tomaco, tomata, tomàtiga, pomata...” Ah! i el “Tomàtic” aquell mític personatge del mític Club Súper-3 que va marcar alguna generació. Aclimatades entre nosaltres, en tenim representacions superbes: tomates de penjar o d’hivern, de ramellet , de ferro, de muntanya, de Mutxamel, tomata pera de Girona i tomacó de Montserrat),tomata bitxo de Banyoles, n’ hi ha de grogues (els primers fruits que arribaren a Europa eren de color groc, d’on procedeix el nom italià “pomodoro”) i de vermelles; de cirereta, petits i grosses. Sense oblidar les tomaques seques, tan pròpies del País Valencià, les Illes Balears i l’Alguer. Produïren una autentica revolució en la cuina europea.
Curiosament, la tomaquera és de la família de les solanàcies, productores d'alcaloides tòxics. Són les seues cosines germanes la belladona, la mandràgora i el jusquiam. L'origen de la planta està entre el nord de Xile, el Perú i l'Equador, però fou a Mèxic on es va domesticar i cultivar per primera volta. El seu nom prové del mot nàhuatl “xitomatl”, que significa "fruit amb melic".
La tomaca, la forma de la qual recorda un cor, ha simbolitzat fecunditat i amor. Es deia que la “Pomme d´amour” tenia efectes afrodisíacs, de fet, s’han emprat en l’elaboració de beuratges i elixir amorosos i els enamorats oferien tomaqueres a les estimades. Quan es somniava en una tomaca es creia que anunciava una pròxima relació amorosa i si s’estava envoltat de molts fruits volia dir una gran atracció per al sexe contrari i la immediatesa de trobar parella per casar-se. Una llavor o una planta indicarien harmonia en la vida amorosa, mentre que menjar-se una tomaca podria insinuar bona salut o una aventura amorosa.
A aquesta tomaca, tant suggerent i tant fonamental en l’alimentació del món, se li fa una festa major i extraordinària a Bunyol (Foia de Bunyol), i la “performance” és digna de constituir un capítol en un imaginari llibre d’esdeveniments estranys, atrevits i originals. Aquells bunyolers del 44 que haurien rematat un esmorzar a tomacades, mai no pogueren imaginar-se que la seua acció seria l’origen d’una festa peculiar i destacada que atrau ara mateix milers de visitants que volen sentir la rojor de la verdura en la seua pell i la sensació de l’àcid als ulls. I és que l’ésser humà és sorprenent...
Hem de dir que fins a principis dels anys 60, aquest dia de llançament de tomaques, era una jornada bastant informal. Fins i tot, les autoritats van intentar fulminar la festa quan el 195, quan l’alcalde franquista, amb el concurs de la Guardia Civil, s’entestà en no permetre cap tomacada; en resposta el poble va crear un sarcàstic “soterrar de la tomaca” per tal de donar un digne enterrament a aquella proposta que “les forces vives” consideraven subversiva i un punt rebel. I que també evocava el famòs Carnestoltes, tan perseguit pels tirans franquistes. “In memoriam, tomate, el pueblo no te olvida” es podia llegir en una pancarta que donava mort oficial a una gran tomaca volumètrica que portava en comitiva una gran part del poble. Descamisats i amb les gorres a l’inrevés, els músics interpretaven marxes fúnebres. Era una manera combativa de mostrar l’actitud contestatària d’un poble que volia mantenir el costum de fer...festa, exercint la llibertat.
La tomacada, incontrolada múltiple i diversificada, finalment fou “domesticada”, va ser ordenada i conduïda pels canals convencionals a partir del 1959. El combat es restringia a un espai –la plaça- i unes carcasses marcaven el principi i el final de la “batalla”. Fins i tot, les tomaques no se les portaria cadascú de casa; els proporcionarien els clavaris i, a partir dels anys 80, les pagaven les administracions democràtiques. Cada participant tenia a disposició uns dos quilos de munició tomaquera.
El 27 d’agost de 1983 TVE va emetre un reportatge en “Informe Semanal”. Va tindre un potent impacte. Deixà els televidents bocabadats la “performance”. I, les imatges s’escamparen pel món. I, a partir d’aquell moment, els visitants van anar augmentar en progressió geomètrica. I més mitjans proporcionaven una volta a l’univers, cada any. L’efecte “crida” va ser immediat i ecumènic.
A principis dels anys 90, ja s’aplegaven mes de 20.000 persones. Ara, ha calgut limitar els “combatents”. Calen uns 120.000 quilos de tomaques (cultivats a Xilxes) per als nous activistes que volen participar cada any de l’esdeveniment. Uns visitants que són capaços de viatjar des del Japó, Austràlia, Anglaterra, Alemanya o els EEUU.
Després de l’atàvic espectacle plàstic del llançament de milers de tomaques sobre cossos humans, que naden en un pam de suc vermell, ve l’hora de rentar-se. Sobretot els ulls. De manera que ara forma part del ritual un bany posterior massiu que inclou el ritu de trencar cerimoniosament les samarretes dels altres...Si el riu era un solució per a netejar-se, ara no és suficient i les dutxes són un altre espai sagrat del cerimonial de la “Tomatina”.
Cada any, milers de persones s’entomaquen mútuament en una batalla que segurament busca un lloc en l’antic Carnestoltes, quan durant unes hores al dia el que era baix ara és dalt, i el que era dalt...ara és baix. On ningú no es reconeixia i totes i tots érem iguals, exercint la llibertat sense límits.