Potser caldrà fer una advertència «acadèmica»: les ratlles que segueixen remeten a les «arts plàstiques»; en queden fora, doncs, la música i la literatura. El lector avisat té altres «documents» en què llegir les reflexions fusterianes al respecte. Tanmateix, hom no ha de menystenir el fet que Joan Fuster té tendència a ajuntar-les, tant en els articles com en El descrèdit de la realitat. Parlant del “romanticisme” diu: «El seu primer tret característic fou l’exalçament de la subjectivitat... Això, que tants fruits genials donà en la poesia i en la música, no té una repercussió efectiva en la pintura –si n’exceptuem el cas, excels, de Goya.» El segon d’un pròleg sobre arquitectura: «Les «Belles Arts» tenen poc en comú... Els problemes són tremendament diferents: pintors, músics, escultors, arquitectes. I descarte la família dels literats».
En aquest sentit, l’assagista concretava: «La literatura no es toda la “cultura”. Nadie será “medianamente culto” si descarta el cine, la música, las artes plásticas. Y la ciencia.»
Ningú no discutirà que el document central en el camp que ara solquem és El descrèdit de la realitat (1955), sense menystenir Les originalitats; l’estudiós Josep Iborra (Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster) sosté que aquest el llibre bàsic de Fuster; que és la causa de tota la resta.
Per entendre la vida tota de Fuster, convindria conèixer la declaració en «Esta es mi tierra» (TVE, 1983): «Mis dos grandes pasiones han sido la lectura y la música; tengo una biblioteca de unos veinte mil ejemplares...; y tengo un pequeño tocadiscos y un pequeño repertorio de discos con mis autores favoritos. Por lo demás, de vez en cuando hago algun viaje. Y puedo decir que, si alguna vez me pierdo, que me busquen en Florencia». Per això, anys més tard, confessava: «Sempre val la pena tornar a Florència, és clar, i jo repetiria la peregrinació tantes vegades com pogués... Un, de nou, a Florència queda admirat...» Literatura, música, pintura, escultura, arquitectura... Tot l’art li és ben pròxim a l’home Joan Fuster.
En 1948 ja escrigué sobre art: «El surrealismo y lo demás», a Cuadernos Literarios. Tres anys després, a Verbo, afirmava: «La Escuela de Altamira cuenta con el voto de confiança de todos cuantos en la Península Ibèrica atendemos al arte de hoy y le sentimos como cosa nuestra y palpitante». Aquest mateix any, Fuster demana notícies sobre «Dau al Set» i li parla de Miró a Vicenç Riera Llorca, i mesos més tard li dona notícies de S.Dalí. Hi afegim el que escrivia al seu Diari 1952/1960 (entrada del 24-XII-1955): “Parlàvem de pintura, i en un instant, van quedar-hi barrejats una pila de noms: Rafael, Taüll, Mondrian, ... Miró, Altamira, David, Klee».
I, de manera ininterrompuda, molts aforismes sobre les arts, els artistes, com ara aquests:
«Quan el pintor pinta, el món creix. [».
«El gran artista és, tota la vida, un aplicat aprenent de si mateix.».
«PREFERÈNCIES.- Picasso o la realitat. Miró o l’alegria. Klee o el silenci. Chagall o la
veritat.».
«Algú va inventar l’art per suplir les deficiències de la veritat.».
«Hi ha qui es pensa que Déu Nostre senyor s’entretingué modelant els dits d’Adam a fi
que, passats els segles, Mozart pogués tocar el piano.»
«‘Ce qui est noir n’est peut-être q’obscur...’ Espavileu-vos. Els colors i les paraules no
tenen fronteres massa netes.».
S’hi veu, per tant, que l’escriptor Fuster, ben aviat, mostra interès per l’art, per les arts. Un dels seus últims textos «Una rapinya feliç» (1983, JANO) -sobre museus, escultures i quadres-, remata el que estava fent des d’aquell 1948: escriure sobre l’art, en general o de qualsevol d’elles. A això hauríem de sumar el primer encontre amb algun amic del ram, o el primer quadre de tants que en tenia a sa casa...
Documentat està que la casa de Fuster, actualment L’Espai Fuster, és un museu. El periodista Miquel Alberola (El Temps, 6-VII-1992) ho veia així: «Els barandats del corredor estan carregats d’art plàstica [obres d’artistes amb qui Fuster mantingué amistat]: Ràfols Casamada, Josep Renau, Manuel Boix, Andreu Alfaro, Antoni Miró, Joan Pere Viladecans, Manolo Gil, Joan Ponç, Modest Cuixart, Antonio Saura, Joan Miró, Armengol, Tàpies, Hernández Mompó, l’Equipo Realidad i l’Equip Crònica]. [...] Al sostre, sostinguda per un fil, una “magrana” en miniatura del Misteri d’Elx...».
I, per si tot això fora poc, hi agregaríem la «producció» plàstica del mateix Fuster: els dibuixos i les vinyetes que publicava a la revista Verbo, que avui es poden contemplar en Joan Fuster: trenta vinyetes i sis dibuixos; ben valorades per entesos i professionals, com ara Doro Balaguer: «Els dibuixos tampoc no semblen d'un simple aficionat ni d'un principiant… Fuster dibuixa com si ho hagués fet tota la vida; en fa uns quants, sense problemes per expressar el que vol, amb una estimable qualitat plàstica i amb una evident dosi de cultura artística».
I la cirereta del pastís: un quadre, Viatge del general Franco a la sífilis. «Les inclinacions artístiques d’aquell Fuster juvenil -afirma Josep Palàcios- semblen haver estat sensiblement distintes de les que li imposaren poc després les circumstàncies, amb un seguit més o menys dolorós de renúncies. Alguns dels seus dissenys són fins i tot d’una bellesa inquietant.»
Aquesta intensa preocupació per l’art, M. Boix (Ser Joan Fuster) l’explica dient que «Fuster havia viscut un context familiar on la plàstica tenia importància. Son pare era tallista d’imatges religioses i mestre de dibuix». Dèria que palesen uns versos del seu amic de joventut José Albi («Joan Fuster: adolescència y amistad»), tot relatant un passeig pel c/Sequial de Sueca: «Lo único que nos importaba era la sorprendente / belleza del horrible gramófono, dilapidando / música que apenas si cabía / en el aire de Julio, / inconcebible, insólita Rapsodia n° 2; y pienso en / Liszt...». O, com quan Fuster, havent acabat de visitar, al Museo del Prado, uns quadres del seu preferit El Bosch, va tornar-hi per comprovar la posició exacta dels dits d’una mà.
Dels seus 200 i pocs escrits -localitzats fins ara- sobre les «arts plàstiques», només una mitja dotzena serien considerats «teòrics»: «La opinión de los expertos. Sobre ‘lo bello’», «Destitución de la Estética», «El pincel y la palabra», «Teorías para el arte. Extremos comunes»... La resta -majoritàriament sobre pintura- tracten tota mena de temes al voltant de les arts plàstiques: autors (Miguel Àngel, Da Vinci, El Bosco, Kandinski, Picasso, Gaudí, J. Brotat, Miró, Alfaro, Boix, grups -l’Equip Crònica-...), l’art d’Altamira, les escultures de les places, les falsificacions, els robatoris, les arts en diverses diversions, la caricatura, l’art abstracte, les ruïnes, el pompier i el naïf, les relacions entre la paraula i les arts, l’art nou en l’església, els consumidors d’art, l’art culinari, els museus, Florència!, la privatització de l’art, el seu poder comunicatiu, les opcions de crear art en una societat en què l’horari laboral serà més reduït; la interacció de les arts; i un de molt reiterat: «no és possible ‘parlar’ d'una obra plàstica o d'una obra musical: les paraules no arriben mai a ser prou precises per a donar-ne definicions vàlides».
Hi ha, també, testimonis de les col·laboracions -paraula / imatge- entre Joan Fuster i artistes plàstics: Dotze temes de circ (Roser Bru), Gargots (Cesc) L’Albufera de València (Jaume Pla), Lligat i lacrat (M.Boix, A.Heras i R. Armengol), Exploració de l’ombra (Joan Ponç), Cincuenta dibujos indoctos, plebeyos, burlescos y populares de Pla-Narbona, 12 senyes de Catalunya (escultures de M. Cusachs). I, els últims anys, dos exemples entre «tècnics» i «vitals»: ALFARO·FUSTER, assaig amb els dits (A.Ferrer i A.Heras), i Manuel Boix. La forja d’un pintor (Martí Domínguez). Ah, i uns quants «catàlegs» d’altres pintors i escultors (Tàpies, A. Heras, Antoni Miró...). Informació enriquida amb la constant relació personal (i «artística») de J. Fuster amb pintors, escultors, músics, escriptors..., documentada en multitud de fotografies i en una de moment no publicada «correspondència».
Per finalitzar: els lectors interessats, trobaran estudis sobre Fuster i l’art en aquests llibres i revistes: Fuster entre nosaltres (1993); Homenatge a Joan Fuster (1994); L’Espill, núm. 10 (2002); Els colors i les paraules. Notes sobre Joan Fuster i la pintura (2007); Sobre el descrèdit de la modernitat (2010). I, en un inèdit d’Enric Banyuls, un debat amb Fuster sobre l’art abstracte.