Societat

Cíborg: l’art de crear sentits

Conversem amb en Neil Harbisson, la Moon Ribas, en Pol Lombarte i en Quim Girón, quatre artistes cíborg que exploren les possibilitats d’obrir el seu cos a nous sentits a través dels implants tecnològics

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A les mans de la Moon Ribas hi ha en Cel, que tot just té tretze dies de vida i s’aferra al pit de la mare. Des del costat, se’l mira, fent carotes, en Quim Girón, parella i pare, respectivament. Amb el naixement de la criatura, tots dos progenitors han posat fi a una experiència singular. Durant nou mesos, han dut connectat un aparell que permetia al pare escoltar els batecs i els cops del nadó que creixia al ventre de la seva parella. Expliquen que volien desenvolupar el sentit de l’embaràs, la capacitat de sentir sonorament com una vida es va formant sense necessitat de dur-la a dins. N’han dit embaràs cíborg i s’empelta en una idea que no és nova per a ells. En especial per a Ribas.

Ella i els seus companys de viatge, un parell d’ells ara reunits al voltant del sofà de la casa on creixerà la criatura, a Dosrius (Maresme), fa temps que experimenten en la creació de sentits cibernètics. Són en Pol Lombarte i en Neil Harbisson. Tots comparteixen el fet de ser artistes i el fet d’interessar-se pel món cíborg. A més a més, Ribas i Harbisson se’n consideren, de cíborgs.

Moon Ribas i Quim Girón amb en Cel /SIRA ESCLASANS

Cap al 1960, Manfred E. Clynes i Nathan S. Kline, directors científics del laboratori de simulació dinàmica del Rockland State Hospital de Nova York, van ser els responsables de gestar la paraula cíborg. L’entenen com un organisme biològic al qual s’han afegit implants nano-tecnològics o cibernètics per potenciar noves capacitats. La definició ha anat mutant amb els anys, i la ficció cinematogràfica n’ha canviat, potser, la definició popular. Ribas explica que van poder conèixer a Clynes i que aquest els va dir que «en un moment volia denunciar el film Terminator perquè havien utilitzat despectivament la seva paraula». En el seu cas, doncs, no es tracta de esdevenir ésser perfectes o potents màquines de guerra. «Ens canviem per adaptar-nos millor al context», constata Harbisson.

Tot va començar de forma natural. «Mai m’havia interessat el món cíborg ni la tecnologia en si mateixa. Estava interessada en l’art, la natura i els altres animals», recorda Ribas. En el seu cas, l’accés al món cíborg va ser «a través de l’experimentació artística». Un periodista els va dir que potser eren cíborgs i d’ençà a llavors van començar-se a qüestionar com integraven aquesta nova paraula. «Hem anat experimentant altres maneres estendre la nostra percepció de la realitat a través d’incorporar tecnologia al cos», constata Harbisson.


Neil Harbisson /SIRA ESCLASANS

En Neil Harbisson (Mataró, 1984) estudiava composició musical a Anglaterra quan se li va demanar fer servir tecnologia de la música per crear. Així va idear el sistema per «crear música a través dels colors amb un software». El va captivar tant la idea que, fa prop de 18 anys, va decidir implantar-se el sistema al cos: «primer amb cel·lo, després collat al cos, després implantat i després osseoimplantat». Així, sense adonar-se’n, es va «acabar convertint en cíborg», perquè «al cap d’uns mesos de tenir-ho implantat al cos vaig començar a notar que ja no percebia la diferència entre el software i el meu cervell. Tampoc la diferència entre l’antena i cap altre òrgan del meu cos. Notava que la tecnologia s’havia convertit en part de la meva identitat». A partir d’aquí, va començar a definir com un art el fet de «crear sentits». No n’ha deixat de crear des de llavors, com els implants per notar el nord o el pas de temps o implants per comunicar-se per morse a través de les dents. De nacionalitat britànica, és la primera persona reconeguda legalment com a cíborg pel Govern britànic.


Parlen de cercar una realitat revelada, que no virtual ni augmentada, perquè «és una realitat que existeix, però a la qual els nostres sentits no hi poden accedir. Si en crees de nous, pots connectar-t’hi», descriu Ribas.

Aquesta forma artística i fins i tot poètica de relacionar-se amb la tecnologia els situa en un punt molt concret del corrents que podrien vincular-se amb el fet cíborg. Se senten lluny, per exemple, dels transhumanistes, tot i que comparteixen el fet de considerar que transcendeixen allò que suposa ser humà. «Ells proposen millorar l’humà, crear sistemes que el millorin. En el nostre cas, no parlem de millorar-nos, sinó d’unir-nos a la tecnologia per experimentar», argumenta Harbisson. «No és una qüestió de viure més, es tracta de viure millor, d’estar més viu», rebla en Pol Lombarte.

De fet, Ribas constata que tot i identificar-se com a cíborg, «no ens sentim més propers ni als robots ni a les màquines», i assenyala que «a vegades diem que som uns cíborgs hippies perquè, en realitat, convertir-me en cíborg m’ha unit més a la terra, he pogut entendre més com funciona i com de viva està». A més, també pensa que l’aproxima més als animals «perquè ens inspirem en els sentits que altres espècies tenen».

Per tot plegat, creuen que encaixen millor en la categoria de transespècies. Un terme pràcticament creat ad hoc per definir-se ells i la seva manera de pensar i fer. «Els transhumanistes són molt antropocèntrics, estan molt fixats en els humans. Nosaltres, en canvi, ens fixem més en el planeta, som més ecocèntrics», diu Harbisson. Explica que el seu objectiu, i el motiu pel qual s’inspiren en la natura és que «volem adaptar-nos-hi i els nous òrgans ens permeten fer-ho més bé. Revelen elements naturals». Incorporen sentits al seu cos per «notar més la realitat». Ells no se senten del tot humans perquè són en part tecnologia, però pensen que de persones transespècie n’hi pot haver de diferents menes. «Molta gent no s’ho planteja. Sí que et planteges si ets home o dona, però molt poca gent es planteja si és humà. Un cop ho fas, potser sí que veus que hi ha una part de tu que no ho és, d’humana», diu Harbisson.


Moon Ribas /SIRA ESCLASANS

La Moon Ribas (Mataró, 1985) es considera una artista cíborg, especialment adreçada a la dansa. Amb en Neil Harbisson són amics des de petits i sempre havien «parlat sobre que percebíem el món diferent». El seu projecte principal va ser tenir uns implants al cos que estaven connectats a sismògrafs online i li permetien «notar el moviment sísmic de la terra». Ho anomena el «sentit sísmic» i el va dur instal·lat durant set anys. Fins que «volia un canvi radical» i el més radical que va trobar va ser treure’s els implants: «sempre dic que em va fer més por treure’ls que posar-me’ls. És fort que, un cop me’ls vaig treure, vaig poder notar la vibració dins el cos un temps, tenia l’efecte fantasma». Al cap d’uns mesos, va començar a interessar-se per «la unió amb el mar o l’aigua», però va quedar interromput per l’embaràs del seu fill Cel, que encara no té un mes de vida. Una experiència força aquàtica també, pensa.


Constaten també una certa incomoditat amb la idea de ser cíborgs per millorar o tenir superpoders. «Que sigui millor o pitjor és una cosa molt subjectiva. Notar els terratrèmols, per mi, era positiu, era una experiència artística. Potser, per algú altre és negatiu. No té res a veure en millorar», destaca Ribas. Ella ho aprofita a l’hora de crear performances de dansa en les quals no es basa «només en l’espècie humana», sinó que té interès en «veure que hi ha moltes altres maneres d’existir al planeta». Un aprofundiment en l’empatia, perquè «si entens millor o connectes de forma més profunda amb les altres espècies o el planeta, també crees més empatia».

Al cap i a la fi, el sentits amb els quals experimenten, com el fet de tenir una antena, «és una cosa molt normal, hi ha moltes espècies que en tenen», accepta Harbisson. Si són sentits que ja existeixen i la tecnologia els permet incorporar-los, el que ells fan ho descriuen com «l’art de canviar la realitat». No es tracta, doncs, de hackjear el cos per millorar-lo, sinó que per a ells l’important és «alterar la percepció o la ment. Per això diem que són nous sentits, perquè el cervell integra el nou imput».

Qui és ciborg?

Les realitats, però, no són sempre senzilles. No està exempt de complexitat la categorització de cíborg. «La identitat i el cos, per nosaltres, no es toquen. Et pots sentir cíborg i no tenir implants o tenir-ne i no sentir-te cíborg. Per nosaltres, ser cíborg és incloure la tecnologia com a part de la identitat. Sents que la tecnologia és part de tu», desenvolupa Harbisson.


Quim Girón /SIRA ESCLASANS

Quim Girón (Barcelona, 1985) és la parella de la Moon Ribas. La seva experiència artística està lligada al món del circ i l’acrobàcia. «El món cíborg em va arribar perquè estava treballant el no-control, el perdre el control. El circ és una pràctica molt entrenada. Vaig veure que el món cíborg treballava amb dades exteriors per dialogar amb una obra d’art. Hi havia una cosa exterior, sempre, que aportava la part de no-control que m’interessava», relata. Així es va conèixer amb Harbisson i Ribas. Amb aquesta darrera han desenvolupat el «sentit de l’embaràs» a través d’uns auriculars via òssia (permanents, però exteriors) connectats al mòbil i a un sensor que duia la Moon Ribas al ventre i que li permetia escoltar els batecs o moviments d’en Cel. Ell només es va sentir cíborg durant l’embaràs.


Aquesta relació entre identitat i sentir la tecnologia com a part de tu obre la porta a moltes i diferents interpretacions. Per exemple, en el seu Manifest Cíborg, la feminista Donna Haraway escrivia el 1984 que a finals del segle XX «tots som quimeres, híbrids teoritzats i fabricats de màquina i organisme; en poques paraules, som cíborgs». Segons aquesta autora, referent del feminisme postmodern, el cíborg és «una criatura en un món post genèric», és a dir, que l’ubica en un estadi on s’ha superat el binarisme de gènere.

Al seu torn, el cantautor i poeta català, Pau Riba, que mantingué una bona relació amb els protagonistes d’aquest reportatge, en el seu llibre Història de l’univers (Males Herbes, 2021), també aborda el fenomen cíborg. El defineix com un «individu amb tecnologia implantada» o un «cos biològic amb afegitons tecnològics». Assenyala, però, que «tot aquest parlar d’implants vuitcentista, ha quedat francament obsolet. en una època en què la cirurgia no para de col·locar pròtesis i òrgans artificials a la primera de canvi; en què tenim la Terra envoltada per tot un eixam de satèl·lits artificials connectats a nosaltres per miríades de sensors i antenes de tota mena [...] hi ha algú que s’atreveixi encara a declarar que no té un pèl de cíborg? Que no viu travessat, envaït, rodejat per totes bandes, instal·lat en un entorn infestat de tecnologia i és tecnologia, màquines i més màquines?» (sic). A més, proposa considerar els «explants», tecnologia que «malgrat no estar íntimament inserida a la carn, ens afecta exactament de la mateixa manera». Com a exemple, posa el rellotge electrònic de polsera o el telèfon mòbil.

Harbisson i Ribas, però, mostren visions diferents respecte a aquestes dues aportacions. «No ens hi sentim molt identificats amb Donna Haraway», afirma Ribas, que creu que arriben al fenomen cíborg per costats diferents». Harbisson contrasta una afirmació que assenyalen tant Riba com Haraway: «no tots som cíborgs. Ni tots humans. Depèn com ho defineixis, però espero que no, tant de bo hi hagi més diversitat. No m’agrada pensar que tots ens podem identificar igual».


Pol Lombarte /SIRA ESCLASANS

En Pol Lombarte (Barcelona, 2002) és estudiant d’art. En l’actualitat té en marxa diferents projectes. Un d’ells consisteix a exterioritzar el seus batecs per tal d’enviar-los per internet a través d’uns pegats que duu enganxats al dors i connectats a un petit aparell. «Vaig crear amb en Neil un NFT dels meus batecs, ell en va crear un sobre la percepció dels seus colors i ens els vam comprar i vendre mútuament». També treballa en el disseny d’un projecte de sentit per notar el pas del temps o en un -fora de l’àmbit cíborg- piano sonocromàtic on cada nota activa una bombeta amb el color de la nota. Per ara, però, no es considera cíborg perquè no creu «que la tecnologia que faig servir formi part de la meva identitat». Sí que s’identifica, però, com a «artista cíborg» en tant que artista que fa art vinculat al món cíborg.


Ell mateix acota que per a molts «el mòbil pot ser el pas previ d’incorporar la tecnologia al cos. Ara, d’aquí a identificar-se com a cíborg... la identitat és una cosa molt més profunda».

Tot i que la identitat pot respondre a raons diferents, Harbisson exposa unes raons tècniques per les quals, sobre el paper, dur una pròtesi o un marcapassos no et converteix directament en cíborg. «Hi ha tecnologia al cos que no és electrònica, en diem mecatrònica. També pots tenir alguna cosa electrònica al cos, seria biònica. I, després, pot tenir alguna cosa cibernètica, i llavors ets un cíborg. Allò cibernètic és aquella cosa física que altera el cervell», explica Harbisson. Ho exemplifica amb el fet de tenir una pròtesi a la cama, que si fos mecànica et permetria caminar bé, si fos electrònica, potser et mesuraria els passos que fas i si fos cibernètica, et permetria notar si el terra és fred o calent.

Fes-t’ho tu mateix

Un dels altres elements que caracteritza el fer d’aquest grup, associat entorn la Cyborg Foundation, amb local a Barcelona, és la voluntat d’experimentació i d’autoabastir-se dels seus implants. «Els òrgans que fem no són tecnologia avançada, són coses que fa anys que existeixen i no s’han utilitzat d’aquesta manera», explica Harbisson. Detalla, a més, que tot el que fa ho treballen en programari obert. «No volem tampoc vendre òrgans i sentits, volem que la gent els aprengui a crear», afegeix.

Ribas ho veu també des d’un prisma de subjectivitat perquè no creu «que tothom hagi de sentir terratrèmols. Per mi tenia sentit perquè venia de la dansa i buscava el moviment. La gràcia és que cadascú pugui percebre la realitat com creu o vol». Per això, al local de la Cyborg Foundation hi tenen un espai on crear sentits i òrgans. Ara, per exemple, ajuden a una noia italiana a crear un òrgan per poder tenir un sonar sota l’aigua o treballen en un implant per alterar la percepció del temps.

/SIRA ESCLASANS

En general, són autodidactes i es busquen la vida per aprendre a fer servir la tecnologia o pensar els codis. «Aprens fent i observant», diu Lombarte. «El que no existeix, no t’ho pot ensenyar ningú, ho has d’aprendre tu mateix», afegeix Harbisson que reconeix que es tracta d’un «art que té un risc».

«És guai que no sigui una cosa que una empresa et proporciona, que la tecnologia pertanyi a la gent i aquesta decideixi com a utilitzar-la», afirma Ribas. La vessant comercial els interessa poc, fins al punt que Harbisson explica que «no tenim res patentat ni drets d’autor. Estarem tan poc temps vius aquí... l’únic que ens interessa és la documentació, per això ens agrada parlar amb periodistes. L’art cíborg ja ens porta a fer projectes que ens ajuden a viure de l’art».


DRETS CIBORGS

/SIRA ESCLASANS

Des de la Cyborg Foundation, el 2016, van redactar, conjuntament amb l’investigador de drets civils electrònics, Rich MacKinnon, una llista de Drets Civils Cíborg que consta dels següents drets:

1- Llibertat de no ser desmantellat: Hom gaudirà de la santedat de la integritat corporal i estarà lliure de registre, decomís, suspensió o interrupció de la funció, separació, desmantellament o desmotatge innecessari sense el procés requerit.

2- Llibertat morfològica: Hom serà lliure (clàusula d’expressió) per expressar-se a través d’adaptacions, alteracions, modificacions o augments temporals i permanents en la forma del seu cos. De la mateixa manera, una persona s’ha de poder preservar de canvis morfològics forçats o involuntaris.

3 - Igualtat per als mutants: Un mutant legalment reconegut gaudirà de tots els drets, beneficis i responsabilitats que s’estenen a les persones naturals.

4- Dret a la sobirania corporal: Hom té dret al domini sobre aquelles intel·ligències i agents, i les seves activitats, que actuïn com a residents permanents, visitants, estrangers registrats, intrusos, insurgents o invasors dins del cos de la persona i el seu domini.

5- Dret a la naturalització orgànica: Hom ha d’estar lliure de terceres parts explotadores o danyoses per als sistemes corporals vitals i de suport. Les persones tenen dret a adquirir la propietat de propietats de tercers adherides, afegides, incrustades, implantades, injectades, infoses o d’altra manera integrades permanentment al cos d’una persona per un propòsit a llarg termini.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.