Poques sèries en emissió cal reivindicar més que Primal. La primera temporada va passar desapercebuda, i la segona, estrenada recentment a HBO Max, encara més. Segurament perquè és una sèrie d'animació, que malauradament molts espectadors encara miren amb una distància condescendent, o potser perquè el fet que els protagonistes són un home de l'edat de pedra i un dinosaure provoca estranyesa i es dedueix erròniament que no se'n pot esperar gaire cosa més que violència i acció. I sí, la dinàmica de Primal passa per grans dosis de violència i escenes d'acció, provocades per l'entorn hostil en què viuen els personatges. Però els que l'estem seguint sabem molt bé que és molt més que això: és un viatge on la sèrie aconsegueix connectar l'espectador amb els seus instints més primitius. Un viatge a la incivilitat, a la foscor, a la crueltat. Al caçar o morir de gana, al matar o ser l'àpat d'un depredador i a dormir en un estat d'alerta gairebé permanent. En els primers compassos de la sèrie fa mal el cor quan el protagonista ignora les mirades plenes de desesperació dels animals que supliquen clemència quan se saben atrapades en mans de l'home i a prop de la mort. Les ignora clavant-los un cop de pedra, o retorçant-los el coll o arrencant-los el cap d'una mossegada. A mesura que la sèrie avança ja som ell i entenem que no hi ha tria.
I malgrat la brutalitat animal del personatge, Primal també aconsegueix subratllar la seva humanitat: el patiment davant del dol, la solitud i la desesperació de l'home primitiu fa que l'entenguem i que patim amb ell, pas a pas, en aquest univers despietat. I tot plegat sense diàlegs. Només amb grunys i crits que testimonien el talent del creador de la sèrie, Genndy Tartakovsky, per expressar emocions profundes amb molt poc. La relació entre l'home i el dinosaure i el nexe que els uneix, producte d'un fet traumàtic, ha estat construïda sense articular ni un sol mot. Tots dos units vagarejant pel món amb l'únic objectiu de viure un dia més. La segona temporada té un objectiu més específic (que no mencionaré per no esguerrar l'argument als què encara no han vist la sèrie) que dóna a Primal una direcció més clara i un format més serial que la temporada anterior. Però on més destaca és en la manera com la sèrie aprofundeix en els seus personatges. La relació que s'ha creat entre home i dinosaure els ha canviat l'un a l'altre, de manera que l'home ja no és capaç de conviure amb altres homes, malgrat que ho anheli profundament, i el dinosaure tampoc no encaixa del tot amb altres dinosaures. Tots dos desitgen una relació amb els iguals però se n'han apartat massa sense adonar-se'n.
Han quedat en terra de ningú, fent-se més dependents l'un de l'altre i la segona temporada explora com els afecta adonar-se d'això al mateix temps que continua oferint un espectacle visual i artístic sense precedents en el món de les sèries d'animació. La manera com la sèrie fa servir la natura per submergir els personatges en la foscor de l'oceà, com fa esclatar el foc dins d'una cova, com utilitza els boscos com a espais que es tanquen sobre l'espectador durant la caça o s'obre en camps verds durant el viatge. Primal és un gaudi sensorial en primera instància. Una sèrie que entén els punts forts del mitjà artístic i els explora amb valentia i talent, submergint l'espectador en el seu món, que retrona amb una banda sonora de sons tribals i música electrònica que fan més vibrant el viatge. Sí, és una sèrie d'animació. Però no saben el que s'estan perdent.
Primal
Creador: Genndy Tartakovsky
Sèrie d'animació
Temporades: 2
Plataforma: HBO Max