Són quatre, només quatre, parlamentaris de l’Assemblea francesa. Quatre de 577. Pertanyen al grup de La França Insubmisa (LFI), que en té 76. Però, siga com siga, aquests quatre diputats han aixecat una polseguera considerable en haver homenatjat Maximilien de Robespierre a Arràs (Pas-de-Calais) el proppassat 28 de juliol. Tot just quan es complien 228 anys de la seua mort a la forca.
Són Antoine Léaument, escollit per la demarcació d’Essonne, a l’Illa de França; Thomas Portes, electe de Sena-Sant Denis; Ugo Bernalicis, de la circumscripció Nord i, precisament, oriünd d’Arràs, i Hadrien Clouet, nat a Ais en Provença i representant de l’Alta Garona. Acompanyats de companys i simpatitzants, tot lluint la banda amb els colors de la bandera francesa, van fer una petita al·locució a la porta de la casa on Robespierre va viure els anys prerevolucionaris. En concret, de 1787 a 1789.
Va ser en aquesta maison —ara restaurada i seu d’una exposició permanent— ubicada al bell mig de la població on l’advocat Robespierre va residir amb els seus germans Augustin i Charlotte. Plantat a la porta, el 28 de juliol, Léaument va adreçar-se a la comitiva de manera solemne.
“Robespierre va defensar la fi de l’esclavitud, el dret a vot dels jueus, el dret a existir; va lluitar perquè tothom tinguera prou per menjar… Sí, es mereix un homenatge”, va defensar Antoine Léaument. “L’acusen de ser l’instigador del terror, de ser una persona despòtica, una persona horrible, però tant la vida de Robespierre com les seues batalles demostren tot el contrari”, afegia en la seua al·locució de set minuts.
Els seus entusiastes no en tenen dubtes. “Si és un personatge controvertit, ho és pel que n’ha dit la història”, afirmava Léaument, “però ja se sap que la història l’escriuen els guanyadors, en aquest cas els que van matar Robespierre”. A parer seu, el plat de la balança de les coses bones supera de llarg el de les dolentes: la lluita pel sufragi jueu, la seua defensa aferrissada de la igualtat absoluta, el seu compromís contra l’esclavatge en una època en què estava completament assumit… “Robespierre va batallar pel dret a existir”.
No debades, un dels aspectes que genera més adhesió entre els seus partidaris és l’obsessió de Robespierre per tal de repartir la riquesa. Que aquesta no estiga concentrada en unes poques mans. “Ara mateix, a França, només cinc persones acumulen tanta riquesa com 27 milions de francesos i, d’alguna manera, són culpables de la mort de la gent que malviu als nostres carrers”, emfasitzava Léaument.
Tot plegat queda resumit al lema republicà “liberté, égalité, fraternité”, que Robespierre va fer servir en el seu Discurs sobre l’organització de les guàrdies nacionals, de l’any 1790. “Fou ell, qui va entestar-se a incloure el dret a la ciutadania en la Constitució republicana de 1793”, remarcava Léaument.
El ben cert és que tot aquest reconeixement se circumscriu a una part molt minoritària de la política francesa. Fins i tot entre els sectors situats més a l’esquerra, la figura de Robespierre encara desperta moltes prevencions. Amb motiu de l’homenatge en qüestió, les xarxes socials s’han omplert de missatges crítics amb ell, sobretot per l’estratègia del terror, en virtut de la qual calia actuar de seguida —per la via judicial— contra tothom que gosés qüestionar la República.
Aquella manera d’actuar, que va articular-se a recer del Comitè de Salvació Pública, va menar a execucions massives d’individus sospitosos d’oposar-se a la República. I Robespierre hi va jugar un paper clau, atès que va formar-ne part, d’aquest comitè, a partir del 27 de juliol de 1793. Del 9 de Termidor de l’any I, segons el calendari republicà.
En essència, Robespierre —conegut com “l’Incorruptible”— va esdevenir la principal cara visible de la República. Després del cop d’estat contra els girondins, va esforçar-se per implantar la “dictadura jacobina”, un ideari de caràcter eminentment centralista —recelós de les llengües diferents de la francesa— basat en l’ús de la violència sempre que fora menester.
Mélenchon, fervent admirador
L’encisament per la personalitat de Robespierre va més enllà del grupet que recentment va concentrar-se a Arràs. Jean-Luc Mélenchon, el candidat a les eleccions presidencials que lidera l’LFI mai no ha amagat la seua admiració per ell.
L’any 2016, convidat pel prestigiós programa televisiu Toute l’Histoire, Mélenchon va confessar que Robespierre era el personatge històric que li generava més interès. En els 45 minuts que dura l’espai, va dir que no era un “nostàlgic” i que era ben conscient que “no existeix cap època daurada, ni tan sols la de les revolucions”. No obstant això, el polític assegurava que li hauria agradat viure aquells anys tan convulsos, que no sols van canviar la França de finals del segle XVIII, sinó Europa en el seu conjunt.
En aquell programa va intervenir també Cécile Obligi, autora del llibre Robespierre. La probité révoltante (Alpha, 2016), qui atacava obertament els historiadors que l’han dibuixat com “un dictador tacat de sang”. Segons ella, Robespierre ha sigut víctima d’una visió “reduccionista” d’aquell període que només se centra en els episodis de “violència”. En canvi, Obligi sosté que Robespierre encarnava allò que ara se’n diu “estrella política”, rebla que provocava una “gelosia” notable i atribueix la seua mort a la cerca d’un “boc expiatori”.
Mélenchon, en efecte, sempre se n’ha sentit atret. El vessant revolucionari de Robespierre i el perfil netament jacobí de La França Insubmisa guarden algunes similituds. Sobretot a ulls de determinats observadors. L’any 2018, en un article a Le Point, l’assagista Olivier Gracia asseverava que aquest líder polític “com el seu il·lustre i espantós mestre espiritual, somia en secret amb el gloriós dia en què el poble, finalment governat pels seus propis interessos i recolzat per l’eloqüència dels seus dignes representants rebels, enderrocarà la monarquia presidencial en benefici d’una República més redona, més legítima, més popular, més virtuosa”.
Al número de novembre de 2015 de la Revue des Deux Mondes, una veteraníssima publicació mensual que remunta els seus orígens a l’agost de 1829, Mélenchon contestava amb contundència aquesta pregunta incòmoda: “Hauries votat la mort del rei?”. “En 1789? I tant que sí!”, va respondre enèrgicament.
Rebuig generalitzat
Òbviament, aquests posicionaments empipen —i de quina manera— els sectors no-alineats amb l’esquerra alternativa. És el cas de la revista digital Causeur, especialitzada en la temàtica històrica. El seu col·laborador Philippe Bilger s’ha afanyat a descriure Robespierre com un “assassí” que brandava una ideologia “que apuntava com a enemigues diverses categories socials, des dels nobles fins a la gent comuna, per tal de decapitar-los amb l’alegria del sentiment revolucionari”. “Va fer que tanta gent morís a la guillotina que em sembla indecent compadir-lo per haver patit el mateix final”, opina.
Bilger entén que l’“autòcrata Robespierre odiava no sols per raons polítiques, sinó també en funció del temperament”. En aquest sentit, rumia “com devia gaudir quan va aconseguir erradicar del camp revolucionari [Georges-Jacques] Dalton”. “La virtut és terrorífica quan es creu l’única autoritzada per regnar”, ha sentenciat Bilger en aquesta publicació.
Ara bé, també hi ha sectors inserits en l’anomenat “socialisme llibertari” que han qüestionat sense embuts l’homenatge a Robespierre. N’és un exemple el conegut filòsof Michel Onfray, que en temps pretèrits va alinear-se del costat dels trotskistes i del líder del moviment antiglobalització José Bové.
A la televisió, Onfray ha etzibat que “l’esquerra liberal no és la meua esquerra, però dit això, si s’ha de triar entre l’esquerra liberal i l’esquerra que Robespierre va florir fa uns dies, jo trie l’esquerra liberal... Sent diputat de l’LFI, no pots ofrenar la tomba d’algú que està a l’origen del terror com a mitjà de govern”. Girant la vista enrere, Onfray recorda que “Robespierre va legitimar i va fer funcionar el terror, la llei dels sospitosos i els judicis on la defensa estava prohibida”.
Provant de desacreditar-lo, els columnistes crítics amb Mélenchon han arribat a establir paral·lelismes entre algunes de les seues declaracions públiques i les que en el seu moment va pronunciar Robespierre. Per exemple, el primer ha afirmat que la línia política de l’LFI advoca perquè “la vida pública i la de la nació deixe de banda l’afany pels diners que ha fet embogir el país... Només es tracta de perseguir els corruptes, que no són tan difícils de trobar, ja que són pocs i ni tan sols se n’amaguen”. Al seu torn, Robespierre pretenia “substituir l’egoisme per l’honor, els principis pels costums, els deures per la correcció, l’imperi de la raó per la tirania de la moda, l’orgull a la insolència, la magnanimitat a la vanitat i l’amor a la glòria a l’amor als diners”.
En canvi, amb la voluntat de ferir-lo, també han recordat que Robespierre sempre va viure de manera espartana, sense acumular riquesa i practicant la humilitat de la classe social que defensava. Per contra, n’hi ha que han tret a col·lació la declaració de béns de Mélenchon per tal de recordar que l’any 2014 va adquirir a París un pis per valor de 837.000 euros i que disposa d’una segona residència a Montargis, una població situada al sud de la capital, que té un valor cadastral de 190.000 euros.
Totes aquestes invectives, però, no eviten l’apassionament que desperta, més de dos segles després de la seua mort, el carismàtic Robespierre. “Retre-li un homenatge significa homenatjar la República social i la República antiracista”, va subratllar Antoine Léaument en l’acte del 28 de juliol a Arràs. •