El cantautor empordanès Lluís Llach, en una de les seves composicions per a mi més reeixides, Cant de l’enyor, canta: «Ni que només fos / per veure’t la claror dels ulls mirant la mar. / Ni que només fos / per sentir el frec d’una presència. / Ni que només fos / Poder-nos dir un altre adéu serenament». A continuació, la tornada que segueix reprodueix, en una mena tribut ―val a dir-ho― a la catalanitat completa, els corprenedors melismes amb sabor de càntic gregorià de l’Araceli del Misteri o drama assumpcionista que cada 14 i 15 d’agost és representat a Elx: «Esposa e mare de Déu: a nós, àngels seguireu, / sereu en cadira real / en lo regne celestial. / car puix en vós reposà / Aquell qui cel i món creà, / deveu haver exalçament / e corona molt excel·lent. / Apòstols e amics de Déu: aquest cos sagrat pendreu / e portau-lo a Josafat / on vol sia sepultat». No és debades ni a l’atzar que Llach es fixi en el Misteri elxà i s’hi inspiri. Al Misteri descobrim la vitalitat de la cultura que el féu possible, expressada en el bell catalanesc que enorgullia el cronista Muntaner i que, segles després, continua transmetent bellesa, com en la cançó d’en Llach, i encara enorgulleix els que la fan seva i la perpetuen.
Aquest agost un cop més el drama sacrolíric de l’Assumpció de Maria, el Misteri elxà, cantat en «bell catalanesc», serà entonat pels seus cantors; un cop més Elx, la capital del Baix Vinalopó, en temps passats baronia de la ciutat de Barcelona amb la veïna Crevillent, viurà la seva Festa, reviurà la devoció mariana dels seus ancestres convertida en obra d’art, en referent cultural i en testimoni de catalanitat. En l’actualitat, en cap altre lloc del món la Llegenda àuria de Iacopo de Varazze (de Voràgine) ha assolit tanta transcendència i espectacularitat. Però no vull fer ací ―que no m’abelleix fer-ho― un ensabonament gratuït i innocu de les virtuts del Misteri, declarat Patrimoni de l’Humanitat per l’UNESCO en el 2001. Això ho deixo a l’elenc d’aduladors nacionalcatòlics que cada any per aquestes dates li dediquen sense rubor epítets grandiloqüents carregats d’insipiència colossal. Desbarraran el que voldran, bramaran embogits, però el Misteri ―ai llas!― està escrit en la llengua del poble que el fa seu, la meva, en català. Admiro, sí, el Misteri per la música, fruit del temps en què fou concebuda i capaç encara de fascinar els oients avui dia, com demostra el Cant de l’enyor d’en Llach, però sobretot admiro la lletra sobre la qual se sustenta la melodia. Sí, la lletra, el text que fa del Misteri un clàssic, una joia de la llengua catalana, la llengua que batega al migjorn de la nació del cronista Ramon Muntaner, empordanès com en Llach, que escrigué: «E con la dita ciutat ha presa [Múrcia], poblà-la [Jaume I] tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartegènia e en los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món». Múrcia, vicissituds històriques, abandonà la catalanitat, però no encara el sud valencià (Elx, Alacant, Guardamar...), que parlem «de bell catalanesc del món», malgrat els intents que encara avui, amb Generalitat de l’Estatutet de pa sucat amb oli inclosa, perseveren a esborrar la nostra cultura ancestral i assimilar-nos a la Meseta carpetovetònica.
I com perseveren a esborrar-la, insisteixen a negar-li la identitat. Així, hi ha qui amb el desig d’amagar el que, sens dubte, és obvi, el «bell catalanesc» del Misteri, ressusciten la vella moniatada de la «llengua llemosina», com si a Elx ―a Alacant, a Guardamar...―, tan esnobs nosaltres, ens hagués donat per escriure, per la cara, en l’occità de Llemotges, o vés a saber en què; i encara avui no és estrany trobar el setciències de torn, molt espanyolíssim ell, que es refereix al text de les consuetes del Misteri aplicant-los l’adjectiu lemosín. I és que, digueu-me, quantes vegades s’ha exalçat hipòcritament el Misteri ―ep! Per la música― i, en canvi, s’ha postergat, quan no perseguit, la llengua del poble d’Elx? Jo us contesto: un fotimer! Expresso una obvietat, una anomalia que, malauradament, encara cueja. I és que ―punyetes!― vivim sotmesos a l’Espanya borbònica. Afortunadament, ens queda el Misteri, si el saben ―el sabem― cuidar, en què sempre vibrarà la llengua tradicional, pròpia, del poble d’Elx, del País Valencià, dels Països Catalans.
El Misteri d’Elx és una mostra de teatre d’una època llunyana, de teatre no profà, sinó religiós (els misteris). Teatre representat a l’interior dels temples, que procurava transmetre la passió de Crist (les moltes passions encara representades arreu dels Països Catalans), o l’assumpció de la Mare de Déu, que també gaudí de representacions arreu, encara que avui només es representen a la Selva del Camp (Baix Camp), des de 1980, i a Elx. Ambdues en català: la primera ―sembla ser― del segle XIV i la segona, segons els especialistes, de la segona meitat del XV, encara que jo no descartaria que fos del XVI. Els arcaismes del text, que alguns estudiosos atribueixen a temps medievals, encara perduraven en el cinc-cents. Ah! I no oblidem, una altra mostra de teatre antic català, els cants de la Sibil·la (l’anunciadora de l’arribada del Messies i la fi del món). El de Mallorca, com la representació assumpcionista elxana, és també Patrimoni de l’Humanitat, des del 2010. El Cant de la Sibil·la de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, es representa des de temps immemorials i més recentment s’han recuperat els cants sibil·lins a la Seu d’Urgell, Barcelona, Tarragona, Maó, Ontinyent, Sueca, Gandia i Xeraco. De totes aquestes representacions teatrals pretèrites que perduren en l’actualitat la més espectacular és, sens dubte, l’elxana, per la música, el text, la tramoia i els mitjans emprats, convertida en festa popular, la «Festa» per antonomàsia dels elxans. Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública del govern provisional de la II República (abril-desembre de 1931), comprengué la transcendència del Misteri, que superava amb escreix el fet religiós i que el seu manteniment enaltia la llengua materna que ell, tarragoní, i els elxans compartien. Així, el Misteri, mercè a la intervenció de Domingo, fou proclamat «Monumento Nacional», el 15 de setembre de 1931, pel primer govern de la II República espanyola.
La música del Misteri
La música del Misteri és d’admirar, cert, però que això no amagui la crítica a les revisions que ha tingut. La catalanitat lingüística ―i nacional― pateix des de fa temps d’interferències alienes. Bé, no debades hi ha qui qualifica els segles moderns de «Decadència», o sia, de postergació cultural per l’encegament castellanitzant produït per la cort de Madrid, primer pels monarques de la casa d’Habsburg i després amb el cop de gràcia dels Borbons. Què vol dir això? Ras i curt, castellanització obsessiva de les elits i, en conseqüència, depauperació progressiva de la cultura autòctona. La música del misteri depenia del mestre de capella, que feia i desfeia segons l’època. Així, no ens estranyi que, com fa notar Joan Fuster a «La “festa” d’Elx» (Serra d’Or, octubre de 1980), arribés el moment en què la sarsuela espanyola s’immiscís en la partitura i el Misteri acabés emulant la Marina d’Emilio Arrieta. Sí, una cosa així succeí, que els cantors, amerats dels gustos del moment, es posaven a cantar i en compte d’un melisma els sortia un La, la, la, la... / Ya la estrella precursora... De tot això, un músic alacantí, nascut a Alacant i de família benestant, educat en la cursileria acastellanada, Óscar Esplà, pretengué ―diguem-ne― posar ordre a les empatollades dels mestres de capella en els anys vint del segle XX.
En 1924, l’alcalde d’Elx, Diego Ferrández Ripoll, encarregà a Esplà la revisió de la partitura de la Festa. Encara aleshores no se li deia Misteri. I ell, entusiasmat, es posà mans a l’obra. Però ―ai llas!―, com fa notar Fuster, àvid observador, Esplà era un senyor pertanyent a aqueixa classe social alacantina, de gent pija de capital provinciana, que havia renunciat a la cultura pròpia per a abraçar, amb la fe del convers, la madrilenya carpetovetònica. Què vol dir això? Que el «valencià», ras i curt, li la suava. I si li importava un rave el «valencià», què us diré del «llemosí», el català antic? Esplà era un senyor ―diu Fuster, que el conegué― que «ja no parlava català ni tenia idea de quina era la prosòdia del català en què estava escrit el Misteri». Hi ha qui m’ha afirmat, però (Esplà traspassà a Madrid, en 1976), que Esplà sí que era capaç de parlar en «valencià». Però, en fi, es veu que a Fuster ―que m’ho crec― li parlà en el castellà finolis de la burgesia alacantina de l’època. Esplà era un músic de notorietat modesta o, dit d’una altra manera, de poca volada. Fuster apunta que era un «nacionalista» ―nacionalista espanyol, és clar!― en el sentit musicològic, és a dir, l’heretat de les elucubracions musicals del tortosí Felip Pedrell (català havia de ser!), que concebia la música «nacional espanyola» a través de la tradició andalusa. Ara bé, en època d’Esplà, músic espanyol i a l’andalusa, ja tenien un de genuí, el gadità Manuel de Falla que, literalment, eclipsà Esplà. Músic ―diguem-ne― a l’espanyola i olé, malgrat algunes pinzellades pintoresques de «llevantinisme», Esplà no era la persona adient, ni per coneixements, de filològics no cap, ni per tarannà artístic, per a abordar la revisió del Misteri. Així, doncs, continua Fuster a «La “festa” d’Elx», «la seva intervenció, doncs, si fou afectuosa per un costat, fou nefasta per un altre». El mateix Fuster intentà explicar-li-ho personalment, però Esplà «no volgué ni sentir-ne parlar». A més a més ―això ho afegeixo jo― el Sr. Esplà començà a delirar i a afirmar que havia vist una carta reial, que mai no s’ha trobat perquè no existeix, que deia que en 1266 s’autoritzà la representació de la Festa.
Abans us he dit que hi ha gent que dedica al Misteri, sense rubor, epítets grandiloqüents carregats d’insipiència colossal. Esplà en seria un exemple. N’hi ha més, que no citaré per no allongar-me massa. Esplà, en definitiva, no era la persona indicada, no estava preparada, per recompondre l’originalitat musical del drama assumpcionista elxà. No obstant, hi ha qui ha negat a Esplà la regeneració musical del Misteri, que simplement ―sembla― només retocà, segons critica José Pomares Perlasia en el seu llibre La Festa o Misterio de Elche (1957). Ara bé, sigui com vulgui, malgrat les pertorbacions sobre la llengua i la música originals, el Misteri continua, és història, és identitat i es present. Com afirmà Fuster: «Però Esplà i la seva música pertanyen ja a la història. El Misteri d’Elx no. El Misteri d’Elx és història i és vida: el seu caràcter semilitúrgic l’ha salvat de l’arqueologia, i els actors-cantors, quan el representen, assumeixen una palpitació col·lectiva, que el veïnat corrobora.»
El text del Misteri
Si la música patí interferències alienes al llarg de la història del Misteri, hem de dir que la llengua també. Què us diré? Imagineu-vos! Que la castellanització fa segles que atribola i desconcerta la cultura catalana. A Elx, els mestres de capella, si bé intervenien en la música, respectaven en la mesura de les seves possibilitats i coneixements el text a cantar. El text, diguem-ne, era secundari. Així, amb el temps, el text, per les seves característiques diacròniques, esdevingué allunyat a la parla local (recordem que a Elx es parla el subdialecte sud-meridional del valencià o «alacantí»). Vet ací el perquè de la mania de dir que la Festa està escrita en «llemosí», que encara sorprenentment perdura. Mania perceptible, sobretot, entre els acastellanats. Ara bé, el lèxic i la morfologia del Misteri, la Festa, no tenen res d’exòtics. Ras i curt, és el català envellit, tan envellit com d’Ausiàs March a ulls d’avui.
Si bé els que han estudiat el drama sacrolíric elxà situen l’aparició del Misteri al segle XV (la tradició, però, la remunta al segle anterior), no s’han conservat textos anteriors a l’any 1625, data de la primera consueta conservada, el Llibre de la Festa de Nostra Senyora de l’Assumpció, de Gaspar Soler Chacón, dipositada a l’Arxiu Municipal de la localitat i publicada per primera vegada per l’estudiós elxà Pere Ibarra, El Tránsito y la Asunción de la Virgen (Elx, 1924), versió reproduïda pel Patronat del Misteri. El zel d’Elx per la seva Festa considerà aquells textos com a tresors locals, custodiats en arques ben guardades. Alguns diuen que feien això per por a la Inquisició, uns altres que pel temor al plagi. Durant segles existí un únic text oficial per a l’ús del mestre de capella, encara que cada cert temps el text era substituït per una còpia més moderna, susceptible a la introduir-hi variants, ben perceptibles, com són l’alternança d’arcaismes amb expressions populars en ús quan la realització de la còpia o l’ús indistint de les conjuncions copulatives e i i (antigament y). En 1639, un «devot» féu una còpia de la lletra i música de l’original guardat a l’arca de tres claus, el Consueta de la Festa, transcrit i editat per primer cop per Roc Chabàs a les pàgines de la revista El Archivo (IV/VIII, Dénia, 1880, p. 203-214) i més endavant por Javier Fuentes y Ponte a Memoria histórico-descriptiva del Santuario de Nuestra Señora de la Asunción de Elche (Lleida, 1887). L’esmentat Gaspar Soler Chacón copià solament el text literari i d’ací que digui «Llibre» i no «Consueta»; Llibre de la Festa de Nostra Senyora de l’Assumpció copiat per a ser enviat fora d’Elx, a la Inquisició, que tenia la seu a Oriola. Per això que a la introducció Gaspar Soler Chacón insisteixi a dir que havia fet la còpia per a dignificar i ennoblir la Festa.
El prevere Josep Lozano Roiz féu una altra còpia de la lletra i música del Misteri en 1709 ―editada por Rafael Ramos Folqués (Madrid, 1956)― i de nou una altra en 1722, la Consueta o director per a la gran funció de Vespra i Dia de la Mare de Déu de l’Assumpció, patrona d’Elx. Per als Mestres de Capella. Escrita pel beneficiat Josep Lozano Roiz. Presbíter. Any 1722. Aquest text ha estat estudiat per Lluís Quirante Santacruz, que li dedicà la seva tesi doctoral i l’edità (València, 1985), edició que fou utilitzada per a l’edició facsímil promoguda per la Junta Local Gestora del Patronat Nacional del Misteri d’Elx (Elx, 2002). Encara que el text de 1722 avui és de propietat privada, hi ha una còpia a l’Arxiu Municipal. El seu estudi revela una popularització del llenguatge, que s’adapta als nous temps i és sensible a las modes importades de Castella, com comprovem en l’ús preeminent de ñ en compte del dígraf genuí del català ny, que apareix poques vegades. El copista dubta en l’ús de les grafies i escriu assí i assò en compte d’ací i açò. En aquesta versió notem per primera vegada mostres de deixadesa en l’ús que fan del text literari els mestres de capella. No obstant això, la còpia constitueix un testimoni de gran valor per a l’estudi de la llengua catalana a Elx a principis del segle XVIII. El text literari, molt descurat, com afirma Lluís Quirante, constituïa la darrera de les preocupacions dels responsables del drama assumpcionista, constituint només el pretext per a l’acció dramàtica i els sons on recolzar la majestuositat musical. Lluís Quirante és també l’autor de l’edició crítica, actualitzada, que recull tota la tradició manuscrita conservada. El text de 1722 serví per a l’escenificació de l’obra durant bona part del segle XIX, com denota l’anotació al text en què el prevere Ignasi Rodríguez regala el text al seu successor en el càrrec de mestre de capella, Francesc Antoni Aznar, en 1820.
Fuster i el Misteri
Joan Fuster, a qui, com el lector pot comprovar, no he citat debades, prestà una especial atenció a la Festa elxana. En el centenari, enguany, del naixement de l’il·lustre assagista de Sueca, bé està que tinguem en compte les seves apreciacions, sempre tan punyents. I és que ―és clar!― en un país tan «anormal» com el nostre, tota aportació a la normalitat és ben rebuda. Fuster, a l’article referit, demanava una «depuració» del Misteri com a espectacle, la revisió del text musical i, òbviament, també del text literari. Una joia pàtria s’ha de cuidar. I es preguntava: «qui s’ha molestat mai, a Elx, a explicar als cantors els matisos lingüístico-històrics de la “lletra”». I és que la consonància de música i text a vegades grinyola, precisament per això. Cal conèixer els matisos de la llengua i les característiques diacròniques. També Fuster demana d’agilitzar la representació. Com fer-ho? D’assistents al Misteri n’hi ha d’apassionats, l’elxà orgullós de les coses del seu poble, i també observadors desapassionats, que s’ho miren com podrien assistir a un altre espectacle teatral d’índole diversa. Cal, sí, agilitzar ―diu Fuster― perquè el públic d’ara no és el de fa cinc-cents anys i «un “misteri” medieval no és un sainet de Robrenyo ni un Hamlet de Terenci Moix». Certament, si assisteixes al Misteri, a pèl, corres el perill d’avorrir-te com una ostra. S’hi avorriren il·lustres personatges com el professor Joaquim Molas, reconegut historiador de la literatura, o l’editor, assagista i dramaturg Xavier Fàbregas. L’anècdota també l’explica Fuster i l’arreplego a dretcient contra la plèiade d’onanistes amb vestidures literàries i vèrbola fàcil que des de les Espanyes dediquen ditirambes espuris al Misteri, tot ignorant la identitat cultural de l’obra i del poble que la representa.
El poeta de capçalera del franquisme, José María Pemán, que de segur també s’avorrí veient el Misteri i que cito només a tall d’exemple, etzibà: «Las grandes creaciones españolas surgen cuando a lo ibérico ortodoxo se una la gracia latina de la periferia; cuando al garboso estoicismo de Levante se une la sequedad castellana. La Festa, de Elche, es cuando a la gracia levantina se une la dureza de lo netamente ibérico, y cuando a ella se une el sentido religioso y mediterráneo; ése es el Misteri de Elche». Vatua tu! Incommensurable el tio: lo ibérico ortodoxo, o sigui, la sequedad castellana (l’Espanya de veritat, la Carpetovetònia), unit al garboso estoicismo de Levante, és a dir, unit als estoics (flegmàtics i insensibles), garbosos i amoniatats indígenes habitants de Llevant, als quals, així ens veuen des de l’Espanya «netament ibèrica», ens és igual col que bleda. Eh! Que per això ens encolomaren fa quaranta anys l’Estatutet. Precisament, i crec que l’amic lector de bona voluntat em donarà la raó, això que explica el Pemán és l’antítesi del Misteri, que de castellà, em sembla, la Festa no té ni les perruques postisses dels actors. Contra la xerrameca que pretén obviar l’evidència, tinguem en compte sempre que el Misteri, Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1987), és un fet de cultura de la comunitat humana que el produí, poc a veure amb lo netamente ibérico i amb l’eixarreïment mesetari; un fet cultural producte d’una creació artística on perdura la tradició que l’elaborà en època de plenitud nacional, la que s’expressava i encara s’expressa, importantíssim, en el «bell catalanesc» que ressona cada 14 i 15 d’agost a la basílica de Santa Maria d’Elx, una obra d’art convertida en bell joiell d’aquesta llengua, el català, i testimoni de la catalanitat mai no perduda.
El "Misteri", la "Festa d'Elx", és un fet cultural producte d’una creació artística on perdura la tradició que l’elaborà, la que s’expressava i encara s’expressa, importantíssim, en el "bell catalanesc" que ressona cada 14 i 15 d’agost a la basílica de Santa Maria d’Elx, una obra d’art, Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1987), convertida en bell joiell d’aquesta llengua, el català, i testimoni de la catalanitat mai no perduda.