Mare ruandesa, pare belga. Mare mig surinamesa mig indonèsia, pare neerlandès. Pare alemany, mare guatemalenca, residència italiana. Pare belga, mare taiwanesa, infància als Estats Units. Hi ha molts nens que, producte del colonialisme, d’onades migratòries o de la globalització, han crescut amb diverses cultures. A la sang, a la pell i al menjador. A la llengua, a l’escola i a la documentació. L’acceptació o el rebuig de les seves identitats plurals els ha generat dubtes al llarg dels anys. Ara, un grup de joves d’ètnies barrejades s’han agrupat per parlar-ne, de tot això que senten. El producte n’ha estat una comunitat —sobretot— digital que està a punt de néixer, també, com a publicació física: Skin Mutts.
El 1994, la mare de la fotògrafa d’Skin Mutts, Teta Blemont, tenia vint anys i vivia a Ruanda —antiga colònia belga; llavors, des de feia poc més de trenta anys, república independent—. L’intent d’extermini de la població Tutsi, el genocidi de Ruanda, la va fer fugir del seu país natal fins a Bèlgica. Allà és on va conèixer el que seria el pare de les seves filles. “Si el genocidi no hagués passat, jo no existiria”, diu Blemont.
La família es va establir en un poblet de Valònia —la zona francòfona del país— durant uns anys. Allà, la Teta i la seva germana eren les úniques nenes no blanques de l’escola. “La gent et preguntava, però tu, d’on ets, de debò?”, explica la fotògrafa. “No hem desitjat ser mai com les persones que ens envoltaven, la meva mare ens ha ensenyat sempre a sentir-nos orgulloses de com som, però sí que sentíem confusió”, afegeix.
Percepcions, racisme i microagressions
Més tard, els quatre van marxar a viure al Regne Unit i s’hi van quedar durant vuit anys. Blemont declara que, tot i no haver viscut situacions de racisme flagrants, sí que ha patit microracismes i petites discriminacions, tant al Regne Unit com a Bèlgica. “Però vivíem en àrees que eren predominantment blanques i vaig aprendre a callar. Ningú hauria entès de què parlava, ningú m’hauria donat suport”, declara.
De mare taiwanesa i pare belga, la cofundadora de Skin Mutts, Lisa Mei Eeraerts, va créixer als Estats Units. “Allà, jo era ‘l’asiàtica’, tot i que només soc mig asiàtica”. I, un cop van tornar a viure a Bèlgica, l’entorn, completament blanc, encara l’assenyalava més —diu— “per ser un ésser estrany amb faccions exòtiques”. “Ets vist sempre com la part no blanca de tu mateix”, afegeix Mei.
“Ets vist sempre com la part no blanca de tu mateix” — Lisa Mei Eeraerts, cofundadora de Skin Mutts
“És fascinant veure com canvia la manera que un és percebut segons els ulls que miren”, explica la fundadora del projecte, Olivia Lopez Calderon. Ella és filla de pare alemany i mare guatemalenca, i ha crescut a Itàlia. Quan Calderon és amb la seva família materna, se la percep com a blanca, en aparença i en cultura. En canvi, envoltada d’alemanys, de la família del seu pare, la situació es capgira. “Per això —afirma— quan ens referim a l’ètnia d’algú, amb les companyes del projecte, intentem ser més específics i parlar de zones geogràfiques i no de colors de pell”.
Mei, com les seves companyes de projecte, posa èmfasi en els “privilegis” que sent que ha tingut en comparació amb altres “skin mutts”. “El fet d’haver passat la meva infància a Amèrica i de parlar anglès americà, a Bèlgica, encara em feia ser una mica acceptada”, comenta. “Soc conscient que això va diluir el racisme que podria haver patit, malgrat que, tot i això, en vaig rebre força”, afegeix.
La cofundadora de la comunitat compara la seva experiència amb la qual viu la seva mare per ser taiwanesa: “per la meva mare és molt pitjor, tothom és extremadament agresiu amb ella”. “Me n’adono que, quan m’acosto, entro a la conversa i els parlo en holandès amb accent flamenc —l’autòcton de la part de Bèlgica on viuen—, la gent es relaxa immediatament; és una bojeria”.
Estàndards de bellesa
Blemont relata que, a l’institut, per exemple, quan les seves amigues començaven a sortir amb els nois de la classe, sentia que, per a ells, ella ni tan sols era una opció a considerar: “els britànics —els del poble on la família Blemont vivia— no estan acostumats a les parelles interracials i, per tant, en aquest sentit, jo era invisible”. No obstant això, agraeix haver crescut envoltada d’una família que no dona massa importància a l’aparença física de cadascú.
La fotògrafa és conscient que moltes altres persones mestisses o que viuen en contextos on la seva ètnia no és la dominant sí que pateixen per no acostar-se als estàndards de bellesa hegemònics. “En el meu cas, l’únic que vaig voler canviar durant una temporada va ser el meu cabell: el volia llis”, explica. Però puntualitza que no el volia canviar perquè no s’estimés els seus rínxols sinó perquè el seu cabell era sempre el centre d’atenció: “tothom m’ho deia i tothom volia tocar-lo i, durant una temporada, me’n vaig cansar”.
De Ruanda, Blemont, té la mare, la nacionalitat —des de fa poc— i, tot i que no el parla, està familiaritzada amb la sonoritat del Kigali, la llengua del país africà. De Bèlgica té el pare, la natalitat, el francès com a llengua materna, i la residència actual. I, del Regne Unit, la seva adolescència, l’anglès, i molts referents culturals. “Sento que no pertanyo a cap d’aquests llocs del tot sinó que s’ha creat una mena d’espai nou compartit que es materialitza en la meva persona”, explica.
Sento que no pertanyo a cap d’aquests llocs del tot sinó que s’ha creat una mena d’espai nou compartit que es materialitza en la meva persona” — Teta Blemont, fotògrafa d’Skin Mutts
Passar per blanca: privilegi i frustració
Si Blemont ha patit certes situacions per com la seva pell fosca mostra la seva herència racial materna, l’editora en cap de la revista Skin Mutts, Sacha Celine Verheij, ha patit pel contrari. “Passo per una noia blanca —explica Celine—, la meva pell no és marró, com la de la meva família materna”. Quan es barregen genètiques no se sap mai quina predominarà.
L’editora repeteix que és conscient del seu privilegi; ella no s’ha hagut d’afrontar al racisme ni a les microagressions, però, per altra banda, sent que s’ha de justificar per reivindicar els seus orígens. “Tot i que no es mostri en la meva aparença, jo sé que soc producte d’una història d’opressió”, diu Celine. I afegeix que se sent orgullosa de ser part d’una tercera generació de migrants que trenquen el silenci sobre el colonialisme neerlandès.
Colonialisme i cultures reprimides
Es podria dir, si la identitat multicultural de Celine es dividís en percentatges sanguinis, que ella és un cinquanta per cent neerlandesa —per part de pare—, un vint-i-cinc surinamesa i un altre vint-i-cinc indonèsia —per part de mare—. El seu mestissatge prové no només dels seus pares sinó, també, dels seus avis.
Durant la guerra d’independència d’Indonèsia (1945 - 1949) —entre aquest país i el que havia estat, fins al moment, el seu colonitzador, els Països Baixos— van enviar l’avi de Celine, que era doctor, al país. Ell era originari de Surinam —una altra antiga colònia holandesa—, però va marxar a estudiar medicina als Països Baixos. Allà, a Indonèsia, és on l’avi de Celine va conèixer l’àvia, que va néixer a les illes Moluques indonèsies.
“El meu avi va tornar als Països Baixos, però la meva àvia estava enamorada i embarassada d’ell, així que va decidir viatjar fins allà i anar-lo a trobar”, explica Celine. A més a més, la gent de les illes Moluques eren considerats traïdors, al final de la guerra, perquè van posar-se al costat dels holandesos. Poc després que ella prengués la decisió de marxar, detalla Celine, hi va haver una forta onada migratòria de la població moluquesa als Països Baixos. Així és com la mare de l’editora, barreja ètnica ella mateixa, va néixer a Holanda i com, més tard, tindria la seva filla amb un home holandès. Tres ètnies barrejades.
Els percentatges, però, no són determinants a l’hora de construir la identitat cultural d’algú. Hi ha molts altres factors en joc: la dominància de les cultures, l’acceptació externa d’aquestes procedències, les situacions familiars i personals… Quan els avis de Celine, obligats pel colonialisme, van migrar als Països Baixos, van reprimir les seves cultures per encaixar en la dominant del context on es trobaven.
Quan els avis de Celine, obligats pel colonialisme, van migrar als Països Baixos, van reprimir les seves cultures per encaixar en la dominant del context on es trobaven.
Celine explica que, creixent, no va tenir mai massa contacte amb les cultures indonèsia i surinamesa més enllà d’algun àpat familiar en què alguna tieta cuinava menjar tradicional. “Hi ha bellesa en aquestes cultures i és molt trist que les cohibissin fins a fer-les desaparèixer”. És per això que, anys més tard, amb la seva cosina, van decidir rascar i aprendre sobre la història d’unes cultures que se sentien seves, però que els havien estat negades.
Una conversa pendent
La necessitat de parlar sobre tot això, sobre les identitats culturals múltiples, acompanya a Calderón des de fa anys. La gènesi del projecte que avui fa d’àgora d’un parell de milers de persones es remunta a un projecte fotogràfic —“innocent i sense un rumb concret”, segons l’Olivia— d’institut. El 2019, Lopez, va recuperar la idea per a convertir-la en una peça audiovisual més treballada des de Brussel·les —la seva ciutat de residència, avui— i, mesos abans que la pandèmia de la Covid esclatés, va decidir donar continuïtat al projecte i construir una comunitat.
“Els mestissos, les persones a la diàspora, els immigrants de segona generació i els nens de terceres cultures sovint comparteixen sentiments de pertinença, de comunitat i de casa, malgrat els seus orígens diferents. Aquests sentiments solen ser abstractes, però es reflecteixen en qüestions serioses com les lleis de nacionalitat, les barreres lingüístiques, els estàndards de bellesa…”, escriu Calderón a la pàgina web. Així, amb una transició digital obligada per les circumstàncies des del primer moment, és com va néixer Skin Mutts, una plataforma amb la seu Brussel·les, però de pretensió internacional, per persones que han crescut amb cultures diverses i que pertanyen, alhora, a ètnies diferents.
Avui, és una ONG que preté, també, conscienciar sobre identitat cultural a través de tallers, esdeveniments i activitats diverses. A més a més, fa mesos que l’equip —format, exclusivament, per persones que han viscut aquesta situació— treballa en l’elaboració d’una revista física. Ara, busca finançament per a fer-la realitat.