Corrien els anys trenta quan a Euskadi es debatia la possibilitat d’establir un estatut. A Catalunya s’havia aprovat i tot just s’aplicava quan es publicava el primer número de Jagi-Jagi. Els nacionalismes perifèrics vivien una nova etapa política que molts dels seus protagonistes contemplaven amb optimisme. Però no tots. Hi havia qui, des d’una posició intransigent, marcada per la desconfiança, pel realisme, per la radicalitat o per tot alhora, no confiava en la benevolència republicana cap als territoris amb aspiracions nacionals.
Minoritaris però amb capacitat de fer-se notar, si a Catalunya existia Nosaltres Sols!, que en irlandès es traduiria com a Sinn Féin —fet que evidencia la inspiració de l’agrupació—, al País Basc hi havia Jagi-Jagi. Es tractava del sector més radicalitzat del Partit Nacionalista Basc, que rebutjava els seus postulats pragmàtics i que ho fiava tot a la lluita i al sacrifici. Tot estava condicionat per un context de repressió i d’efervescència nacionalista, ingredients bàsics perquè agrupacions radicals com aquestes se sentiren legitimades per mirar de condicionar l’esdevenir polític amb els seus plantejaments.
Amb la mort, el 1903, del fundador del PNB, Sabino Arana, es van intensificar les disputes al si del partit entre els qui s’identificaven amb la seua evolució ideològica —Arana va morir defensant postures molt més pragmàtiques que les que havia proclamat poques dècades abans— i els qui tenien com a referent el primer Arana, el de l’última dècada del segle XIX, així com el seu germà Luis, clar inspirador de Sabino i dissenyador, per exemple, de la ikurriña. Sabino Arana va morir malalt amb només 38 anys, però el seu germà va faltar el 1951, quan en tenia 88, fet que el va permetre influir durant el període republicà. Abans, Luis Arana havia sigut un dels líders del PNB, des d’on va impulsar el mitjà Bizkaitarra i des d’on va fundar el sindicat ELA (Eusko Langileen Alkartasuna - Solidaritat dels Treballadors Bascos), encara ben vigent avui, i que va nàixer per fer de contrapès als sindicats comunistes i anarquistes que tanta força tenien en aquell moment.
Luis Arana, però, va ser expulsat del partit fundat pel seu germà el 1915 degut als seus posicionaments radicals, contraposat amb el pragmatisme del PNB, que va arribar al punt de rebatejar-se temporalment amb el nom de Comunió Tradicionalista Basca. El sector enfrontat va ser el d’Aberri, ‘Pàtria’, que aglutinava els nacionalistes més convençuts, que van arribar a ostentar bona part del poder polític d’aquest moviment “fins que el colp d’estat de Miguel Primo de Rivera el 1923 ho va trencar tot”, diu Eduardo Renobales, autor del llibre Historia del nacionalismo radical en la Segunda República: Jagi-jagi (Txalaparta, 2013). Ambdues faccions no es reunificarien fins al 1930, quan es van recuperar les sigles del PNB i el partit va tornar a representar el conjunt del nacionalisme basc, amb algun matís poc significant que no va arribar a discutir, ni de bon tros, la clara hegemonia dels jeltzales, que mai no van deixar d’imposar el pragmatisme com a principi d’acció política.
Era així com el moviment Jagi-Jagi, que en català es podria traduir com desperta-desperta, es va configurar com la branca més irreverent del nacionalisme basc. Vinculada al muntanyisme i allunyada dels llocs de poder polític, estava localitzada sobretot a Biscaia, d’on procedien els germans Arana i també un altre dels seus grans referents, Elías Gallastegi (1892-1974). Gallastegi, que omplia bona part de les pàgines del setmanari Jagi-Jagi amb el pseudònim de Gudari —que en català es traduiria com a ‘soldat’—, era secretari de Luis Arana i és considerat com un dels predecessors de l’esquerra abertzale. El seu activisme va forçar el seu exili en diverses ocasions a Iparralde, territori basc sota domini de l’Estat francès, i també fins i tot a Mèxic fins que es va proclamar la Segona República. El seu posicionament radical el va fer considerar que la guerra d’Espanya no havia de fer que el nacionalisme basc se sentira interpel·lat, que havia de restar al marge, atès que aquell conflicte el considerava aliè. Pocs dies abans de l’ocupació de Bilbao per part de les tropes franquistes, al juny del 1937, Gallastegi va ser evacuat pràcticament contra la seua voluntat per companys seus que el van portar a Iparralde per exiliar-se, finalment, a Irlanda.
Abans, i també durant la República, Eli de Gallastegi, tal com el distingien afectuosament des de les pàgines de Jagi-Jagi i des del nacionalisme basc en general, va pagar amb la presó el seu activisme. Per exemple, al juliol de 1934, quan el Govern espanyol liderat pel Partit Radical d’Alejandro Lerroux, amb el suport de la CEDA de l’ultradretà José María Gil-Robles, les autoritats espanyoles van denunciar un número de Jagi-Jagi, cosa que va comportar l’encarcerament del seu director, Ángel de Agirretxe. Com que ell no va ser l’autor dels articles denunciats, l’esmentat Gallastegi i un dels col·laboradors, Tomás Corral, es van presentar davant les autoritats per assumir l’autoria dels articles denunciats. Tots dos “subieron a la cárcel de Larrínaga llenos de patriótica satisfacción, dispuestos a sufrir la condena que les impongan los tribunales españoles”, deixava escrit el mitjà l’11 d’agost de 1934. Curiosament, al número denunciat, Jagi-Jagi havia defensat postures antietnicistes amb un escrit en què denunciava la utilització del terme maketo, d’ús freqüent en aquell moment entre els nacionalistes bascos per referir-se amb menyspreu als immigrants d’origen espanyol que van arribar a terres basques durant la industrialització. “La palabra maketo no debiera ser pronunciada por ningún nacionalista, como insulto al de fuera, por el simple hecho de no haber nacido en nuestro pueblo. El español que llegó aquí para labrarse una profesión y con el sustento de su trabajo para poder hacer frente a los agobios de la vida tiene para nosotros todo el respeto que su dignidad de hombre alcance a merecer”.
Les multes, els encarceraments i, en definitiva, la repressió que va patir l’ala radicalitzada del nacionalisme basc fa comparar l’estudiós Eduardo Renobales aquell moviment amb l’esquerra abertzale, “que des que va morir Franco ha hagut d’anar canviant de denominació després de successives il·legalitzacions”, diu tot recordant que el moviment Jagi-Jagi era, al remat, la continuació d’Aberri. Aquest posicionament ideològic incòmode va fer, segons el mateix escriptor, que el setmanari Jagi-Jagi “fora el més censurat de la història del periodisme a l’Estat espanyol: cada dissabte que eixia de la impremta hi havia agents de policia esperant per a confiscar-ne exemplars. Eren radicals, independentistes radicals, i això no quadrava amb la República, tot i que hi ha un concepte generalitzat que la República era una mena de paradís democràtic. La República va canviar l’Estat, sí, però era molt reticent als nacionalismes perifèrics, i Jagi-Jagi molestava tant la República com Els partits que s’hi identificaven, com era el PNB”.
De fet, el moviment Jagi-Jagi i el setmanari homònim es van oposar fermament als grans projectes polítics del PNB, com per exemple l’Estatut basc, que no es va aprovar fins iniciada la Guerra d’Espanya i que consideraven com un instrument al servei del nacionalisme espanyol. Poc abans, al febrer del 1936, els independentistes bascos s’oposaven rotundament a la integració del PNB dins la llista electoral del Front Popular. “Quienes, por lo visto, no han tenido escrúpulo en unirse con toda clase de partidos españoles, católicos y anticatólicos, antivascos todos, para defender el Estatuto y el Concierto Económico, no es cosa de que ahora se rasguen las vestiduras para unirse con organizaciones vascas, no peores que aquéllas, para luchar por la independencia contra el opresor de la Patria común”, deien al setmanari.
Aquest distanciament havia fet que, al desembre de 1933, Gallastegi fora expulsat del PNB. Amb ell van marxar tots els militants propers al seu pensament. Només feia dos anys que s’havien reunificat les dues ànimes del partit, però el trencament era inevitable. “El PNB sempre va tindre l’habilitat de mantenir el poder i es va quedar amb l’hegemonia del nacionalisme i dels seus mitjans de comunicació, mentre que els Jagi-Jagi es van quedar sense recursos, sense estructura, sense capacitat de mobilització i vist com un sector massa radicalitzat a ulls de la ciutadania”, diu Renobales, que també pensa que “si no haguera esclatat la guerra d’Espanya, potser haurien tingut la capacitat d’organitzar-se com a partit al servei de l’independentisme, però la guerra ho va desestructurar tot”.
Durant el període bèl·lic, el moviment Jagi-Jagi va enviar dos batallons a lluitar contra el bàndol insurrecte després que, com s’ha dit, en un primer moment Gallastegi rebutjara la participació de l’independentisme basc, ja que veia aquell conflicte com un problema exclusivament entre espanyols. Una postura desmentida pel mateix moviment, quan Franco, precisament, havia aconseguit ocupar, al juliol del 1936, els territoris de Navarra i Àlaba; a l’octubre, el de Guipúscoa i, a principis de l’estiu del 1937, el de Biscaia. 2.000 gudaris independentistes bascos, organitzats en els batallons Zergaitik Ez (‘Perquè no’) i Lenago Il (‘Abans morir’), van mirar d’evitar aquest desenllaç.
Fins llavors, el moviment Jagi-Jagi havia fet soroll des de la intranscendència del poder polític. Tampoc no van aconseguir influir tant com volien durant la guerra, quan “Luis Arana va proposar fer coses estrambòtiques, com ara l’entrada de vaixells anglesos per l’Ebre, un riu que no és navegable per a vaixells de guerra”, explica Javier Díaz Noci, catedràtic de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i estudiós de la història de la premsa basca. “Luis Arana tenia cert predicament, però no va influir en la política del 1936, dominada clarament pel lehendakari José Antonio Aguirre i pel conseller de Justícia i Cultura Jesús María de Leizaola”, que després seria lehendakari a l’exili de París.
Aquell sector independentista basc, en canvi, sí que va plantar la llavor d’un antifeixisme indiscutible, la d’un apropament cap al concepte lluita de classes —clarament rebutjat pel PNB, sempre influenciat pel seu origen carlí— i la de l’interès, fins i tot, per l’esdevenir de l’independentisme català, en aquells moments amb nul·les probabilitats d’èxit. Així, Jagi-Jagi es feia ressò de l’assistència de militants bascos a la Diada de l’11 de Setembre de 1934, quan desprenia fins i tot certa admiració pel moviment català. “Este año la fiesta ha tenido mayor repercusión y más íntimo carácter nacional. En el desfile hacia la estatua de Casanova ha figurado todo el pueblo catalán que aún discrepando en puntos religiosos y sociales, coinciden en el amor a Cataluña como Nación independiente (...) así se va forjando en los pueblos el verdadero sentimiento patriótico, que a la hora de enfrentarse al enemigo común no distingue de discrepancias doctrinales, ni repara en diferencias de clases, ni discute antagonismos políticos. Porque en ese momento todo se sacrifica en aras del supremo deber: la patria, quedando arraigado en el alma ese vínculo social, ese afecto entrañable que nace entre los que sufren la misma persecución, la misma esclavitud y ansían idéntica libertad. ¿Cuándo llegará eso a Euzkadi?”, es preguntaven. Un anhel d’unitat encara vigent, avui, entre l’independentisme català i el basc.