Les disputes que ha viscut l’independentisme els darrers anys han sigut més visibles al Parlament que al Palau de la Generalitat. Es va veure amb l’afer que va afectar el president Carles Puigdemont quan havia de ser investit –per segona vegada– a distància al gener del 2018. També es va veure amb la voluntat de mantenir, o no, l’escó del president Quim Torra quan va quedar inhabilitat. També amb la decisió d’Esquerra Republicana i la CUP de no votar el mateix que Junts per Catalunya quan el Congrés espanyol es va haver de pronunciar sobre si la llavors portaveu de Junts a la cambra baixa, Laura Borràs, era o no jutjada al Suprem. O quan el diputat de la CUP Pau Juvillà va perdre l’escó per inhabilitació després d’haver lluït un llaç groc a la façana de la Paeria –on era regidor– en el context electoral del 2019. El conflicte recent sobre el vot delegat del conseller a l’exili Lluís Puig també ha evidenciat les diferències al si de l’independentisme a l’hora de prendre decisions que afecten el funcionament de la cambra.
En canvi, al Govern català, tot i que la situació dels últims anys ha estat ben lluny de resultar un oasi, el cert és que els conflictes han estat menys estridents. Si més no portes enfora, on la destitució fulminant de consellers o les discrepàncies sorolloses no han sigut la tònica habitual. L’últim episodi conflictiu no ha sigut de composició interna, sinó estratègic. La taula de diàleg, de la qual Junts s’ha absentat després que Esquerra Republicana exigira que fora integrada exclusivament per membres del Govern, és l’últim capítol de discrepàncies al si del Govern. Ara cal preguntar-se si l’afer Laura Borràs, suspesa com a presidenta del Parlament gràcies als vots dels membres de la Mesa d’Esquerra Republicana, CUP i PSC, tindrà conseqüències sobre el Govern català. Tot fa pensar, sentint les declaracions dels afectats, que no. Però les discrepàncies són tan constants que, a hores d’ara, i després d’un govern de coalició que s’allarga des de ja fa sis anys en els quals ha passat de tot –fins i tot una interrupció llarga imposada per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola–, no és desbaratat detectar símptomes de desgast.
L’historiador i analista Joan B. Culla, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborador en diversos mitjans, considera que a curt o a mitjà termini no és previsible que el Govern català caiga. “Estic convençut que a la cúpula de Junts hi ha gent amb seny i sentit polític com per no deixar-se arrossegar per un discurs peronista, un discurs que diu que qui no està amb mi al cent per cent és un enemic, un botifler i un traïdor. Estic profundament en desacord amb aquesta lògica, hi ha una falta profunda de sentit polític que em sembla inversemblant”, critica en referència a l’actitud de Laura Borràs. “Per això, per instint de supervivència política i de responsabilitat, penso que a la cúpula de Junts s’imposarà el seny i el sentit comú, perquè no guanyaran res deixant caure el Govern i empenyent un acord entre ERC, PSC i comuns”.
A llarg termini, això sí, l’historiador reconeix que “dir que el matrimoni ERC-Junts té vida per 10 anys em sembla frívol, i atribuir-li una vida llarga a aquesta combinació seria poc assenyat. Ara, dit això”, afegeix, “la línia de Laura Borràs no és l’única sensibilitat al si de Junts, on hi ha gent amb suficient rodatge polític com per entendre que sortir del Govern i forjar un tripartit no els és convenient”.
Qui fora diputada del Partit Popular entre 2006 i 2009 i professora de Dret Constitucional a la Universitat Internacional de Catalunya, Montserrat Nebrera, recorda que “alguns membres de Junts no veien clara aquesta posició numantina de la presidenta Borràs, i a aquestes alçades de la pel·lícula saben que fora del Govern fa fred i que, de cara a les pròximes eleccions municipals, està més que justificat restar-hi a dins. Hi haurà, per tant, una justificació pragmàtica per mantenir-se al si del Govern”, diu. “Junts sap que quedar-ne a fora els deixa en una posició de feblesa, perquè a fora es perd informació, poder i control, i crec que la idea pragmàtica que, malgrat tot, governar és una responsabilitat que cal assumir, s’imposarà”. L’analista relaciona aquest posicionament amb el del secretari general del partit, Jordi Turull.
Nebrera també destaca que en contra de Borràs ha jugat el fet que “Esquerra Republicana ha estat molt taxativa en la seva posició, fins i tot defensada públicament pel president de la Generalitat”, i també que “tot un conjunt de grups parlamentaris de distints espectres han mantingut la mateixa idea al respecte”.
El filòsof Josep Ramoneda, qui va dirigir el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i actualment presideix el Grup editorial 62, considera que l’episodi viscut al Parlament “demostra que, al si de l’independentisme, hi ha unes diferències ideològiques, tàctiques i estratègiques molt rellevants que, en els moments de menys tensió, queden més o menys dissimulades, però quan s’imposa el principi de realitat es posa molt de manifest”. Segons el també periodista, “el que és estrany no és que es puguin separar els socis de Govern, sinó que es mantinguin units, i no només els socis de Govern, sinó Junts en particular, on hi ha antics pujolistes, gent d’esquerres i gent que voldria que Catalunya fos un paradís fiscal”.
Per a ell, en tot cas, “més enllà del cas Borràs, les condicions perquè es produeixi un moviment d’aliances existeix, i el cas Borràs pot ser un detonant, però no la causa d’un desenllaç possible”. Segons Ramoneda, aquest cas “ha adquirit un ressò especial, al qual ha contribuït el caràcter expansiu i expressiu” de la presidenta del Parlament, “però ja ho va dir molt bé la Carme Forcadell: hi ha una norma del Parlament aprovada per tots els partits que diu que si passa una cosa d’aquest tipus s’ha de dimitir. El problema està en la norma, sí, perquè afecta el principi d’innocència, però mentre no es canviï és normal que s’hagi d’assumir”.
Marc Sanjaume, professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra, considera que “les paraules de Borràs en la seua compareixença van ser duríssimes i podrien comprometre la continuïtat del Govern”, si bé “a Junts conviuen moltes veus i caldrà veure quina s’imposa”. “Quan un partit té una única veu”, continua, “tot està més clar, i no sabem si Borràs ha parlat en nom de Junts o en nom del seu sector, però la sensació és que la voluntat dels consellers de Junts és que volen continuar al Govern”. “Per tant”, conclou Sanjaume, “tot pot quedar com una batalla parlamentària més que no afectarà l’àmbit del Govern, cosa que és normal si tenim en compte l’últim CEO, clarament favorable al PSC i a ERC dins de l’independentisme, la qual cosa evidencia que a Junts no li interessa forçar una situació distinta a l’actual en què hi podria haver, per exemple, eleccions anticipades”. En canvi, considera Sanjaume, “si les enquestes foren unes altres, potser Junts tindria altres incentius per prendre altres decisions”.
La també politòloga Gemma Ubasart, professora a la Universitat de Girona i exsecretària de Podem a Catalunya, també incideix en el fet que “el cas Borràs evidencia un trencament dins de Junts, on conviuen postures divergents i enfrontades que van mostrant aquestes fractures internes”. També destaca un segon element derivat del cas, “que afegeix desgast a la coalició governamental”. I és que, segons ella, “es van sumant diferents episodis i qüestions que fan que la coalició cada cop tingui menys llaços dels que els uneixen com a partits de coalició”. Ubasart contempla aquest factor “com un desgast de fons”, i considera que la coalició pot aguantar fins les eleccions municipals. “Els consellers de Junts i les persones que hi ha al Govern no tenen cap intenció de sortir-ne i, d’altra banda, a ERC li interessa tocar el menor nombre possible de coses per, de cara a les municipals, les diferents perspectives els acabin donant un bon resultat”, argumenta.
A banda del sentit pragmàtic que defineix bona part de la cúpula i de la militància de Junts, amb un Govern integrat per consellers nomenats per aquest partit que, en bona part, no hi militen, tot fa pensar que aquest episodi difícilment comprometrà l’estabilitat de l’executiu català a curt termini. En canvi, els episodis de divergències se sumen amb el pas del temps i la coalició, unida durant els últims anys sobretot per l’objectiu de la independència –primer– i pels efectes de la repressió derivada de la tardor del 2017 –després–, compta amb menys punts de trobada que abans. La suspensió de Laura Borràs com a presidenta del Parlament només n’ha estat un símptoma més d’una relació obligada a superar obstacles de manera constant.