De medicina, la majoria d’ells en saben ben poc, però les vuit persones que han de buscar la manera de reanimar el projecte de Ciutadans se senten com el gabinet mèdic que s’esforça per salvar un malalt comatós ingressat a l’UVI.
Amb unes constants crítiques, la respiració assistida li arriba per la presència a moltes institucions supramunicipals —al Congrés, el Senat i una desena de parlaments autonòmics— i a través dels 2.700 regidors que defensen el projecte a escala local. Aquests són els factors que li permeten aferrar-se a la vida.
La seu central, ubicada en el carrer d’Alcalá de Madrid, a tocar de la plaça de bous de Las Ventas, és avui un espai fantasmagòric. 2.500 metres quadrats, repartits en cinc plantes, llogats a la companyia d’assegurances Caser per una formació política que en els últims comicis estatals a penes va obtenir 10 actes al Congrés. A dos diputats per planta.
I és que, de tres anys ençà, segueixen cada recompte electoral amb l’ai al cor. La desaparició a les comunitats de Madrid i d’Andalusia —on Ciutadans ocupava la vicepresidència i prop de la meitat d’ambdós governs— ha esdevingut la prova fefaent del seu fracàs. De 26 diputats i 21 diputats, respectivament, a cap ni un. A Castella i Lleó, l’extinció no ha culminat del tot, però l’únic escó que avui ocupa Francisco Igea contrasta amb els 12 que abans posseïa Cs, quan ell també n’era vicepresident.
Cap dels quatre governs autonòmics de PP i Cs —a més dels de Madrid, Andalusia i Castella i Lleó, van formar coalició a Múrcia— no ha completat la legislatura. Precisament, la moció frustrada a Múrcia, a la primavera de 2021, va aguditzar la crisi del partit. Va ser llavors que Toni Cantó va decidir plegar, cosa que també va fer Pablo Cambronero, per bé que conservant el seu escó al Congrés. Així doncs, dels minsos 10 diputats que Cs va retenir el 10 de novembre de 2019, els en queden nou.
Al capdavant de tots ells hi ha Inés Arrimadas, la persona que va succeir el dimissionari Albert Rivera. L’erosió de la seua imatge és la de Ciutadans. Ha passat de ser la candidata més votada a les eleccions catalanes de 2017 —amb el 25,5% dels vots i 36 escons— a liderar una formació decrèpita, sense rumb, que a Catalunya ha quedat igualment reduïda a la insignificança després d’anotar-se sis diputats en els comicis de febrer de 2021.
El G8
De tots els components del G8, la denominació amb què internament és conegut l’òrgan que pilota la refundació, la més coneguda és Begoña Villacís, vicealcaldessa de Madrid, que n’ha assumit la coordinació política.
Al costat seu hi ha dos diputats al Congrés: l’andalús Guillermo Díaz, que oficia com a portaveu, i la valenciana María Muñoz, centrada en l’acció institucional i la política econòmica. Els altres cinc membres són l’eurodiputat madrileny Adrián Vázquez, com a coordinador executiu; la coordinadora del partit a Balears, Patricia Guasp, que té l’objectiu de traçar les línies mestres en política autonòmica i de finances; Mariano Fuentes, regidor a Madrid, a qui s’ha delegat la revisió de les idees i la definició dels eixos de renovació; Dimas Gragera, portaveu a Santa Coloma de Gramenet, com a responsable d’organització, mobilització i militància, i Eva Masías, alcaldessa de Ciudad Real gràcies a un pacte amb el PSOE, que suggerirà per on ha d’anar l’acció local i municipalista.
Aquest comitè ha començat a reunir-se ara i no emetrà les seues conclusions —com a mínim— fins el novembre, després que s’hagen celebrat les primàries que designaran els candidats a les eleccions municipals —previstes per al setembre— i autonòmiques —previstes per a l’octubre— de 2023. És a dir, que els caps de cartell representaran un partit que no serà ben bé el mateix i que fins i tot canviarà de nom abans de la cita amb les urnes.
“Són dos processos que transcorren en paral·lel”, matisa María Muñoz, que no descarta que puguen “confluir” en el futur. El ben cert és que l’executiva va atorgar a la comissió encarregada de la refundació un termini de sis mesos per a la presentació de les conclusions, cosa que fins i tot podria ajornar-les al gener, quan els candidats ja hauran d’estar proclamats.
Per tal d’obrir el partit, Cs ha creat cinc grups de treball —sobre el funcionament orgànic del partit, sobre llibertats i model territorial, sobre economia, energia i digitalització, sobre polítiques socials i medi ambient, i sobre Europa i els afers exteriors—, en què no sols es pretén que prenga part la militància, sinó també persones destacades de cada àmbit, malgrat que no tinguen el carnet de la formació. L’única condició és que es consideren liberals.
Ja fa temps que Ciutadans treballa en la seua mutació. Tot mantenint el color corporatiu, ha anat bandejant l’ús de la seua marca en benefici de la denominació “Liberales”, més genèrica i lligada al col·lectiu europeu de què formen part. Això augura un canvi de nom?
“No hem de començar la casa per la teulada”, subratlla Muñoz. “El canvi de nom o de color no ha de ser allò més significatiu, sinó que hem de canviar el partit de dalt a baix, des dels seus fonaments, escoltant la societat civil”.
Aquesta pretesa obertura xoca de ple amb el cop duríssim que ha significat la renúncia a l’escó europeu de Luis Garicano, anunciada la setmana passada. Fitxat com a nou professor d’economia de la Universitat de Columbia, a Nova York, Muñoz no amaga la seua tristor: “M’ha apenat molt, és una pena que la política espanyola i europea perden una persona íntegra i de tant de talent”. En contraposició, Muñoz es felicita per l’accés d’Igea a l’executiva del partit, “cosa que demostra que hi cabem tots”. Fou ell qui, en març de 2020, va rivalitzar amb Arrimadas pel lideratge de Cs.
Siga com siga, la marxa de Garicano ha impactat de ple sobre la moral —ja prou malmesa— de la formació. Perquè era un actiu inqüestionable, amb la legitimitat moral d’haver defensat el pacte amb el PSOE després de les eleccions del 28 d’abril de 2019, quan la suma dels socialistes —123 escons— i Ciutadans —57— superava còmodament els 176 diputats que equivalen a la majoria absoluta. “El punt d’inflexió de Cs va ser aquell, no sols no vam persuadir la gent que Pedro Sánchez refusava un pacte d’aquestes característiques, sinó que es va transmetre la sensació que no érem un partit útil”, lamenta Muñoz.
Internament, però, la posició mantinguda per Rivera ja va despertar un rebuig important. El juny de 2019, quan es veia clar que el blocatge polític menava a una repetició electoral, un altre expert economista com Toni Roldán va demanar la baixa censurant que Cs no aprofitara aquella aritmètica per bastir un govern amb el PSOE.
Quin líder? Quin pla?
Atès que gairebé tothom dona Arrimadas per amortitzada —cada vegada s’escolten més veus censurant la seua capacitat de treball— i que Garicano ja no pot figurar en les travesses per succeir-la, quins escenaris es dibuixen a l’horitzó?
Ben mirat, només dues: la vicealcaldessa madrilenya Villacís i un altre europarlamentari, bastant més escorat a la dreta que no Garicano: José Ramón Bauzà, l’expresident de les illes Balears amb el PP que va emigrar a Cs en veure que el vaixell popular navegava a la deriva.
Les últimes enquestes conegudes, però, apunten que Ciutadans també desapareixerà del consistori de Madrid. Ni la projecció pública de Villacís ni el pacte amable que en aquest cas mantenen el PP i Cs ni la bona sintonia personal amb l’alcalde, José Luis Martínez-Almeida, no semblen capaços d’alterar el comportament electoral que ve produint-se els últims tres anys. Villacís també fa olor a cadàver.
Arribats a aquest punt, per evitar la seua desaparició del mapa, Villacís tindrà dues alternatives: animar el tancament d’acords esporàdics o genèrics amb el PP o integrar les seues llistes. Dit d’una altra manera: l’encarregada de pilotar la refundació de Cs i favorita per heretar la presidència del partit que ara ocupa Arrimadas és, alhora, la més interessada a no barrar el pas a un possible acord preelectoral amb els populars.
Una hipòtesi que María Muñoz descarta per complet: “Espanya necessita una formació liberal que ocupe aquest espai, el PP pot semblar liberal des del punt de vista econòmic, però no respecta com nosaltres la llibertat de l’individu i els drets socials, raó per la qual no tindria sentit presentar-nos units”. I posa diversos exemples que els diferencien: “Els recursos del PP contra les lleis de l’avortament i del matrimoni de persones del mateix sexe, el seu vot en contra de l’eutanàsia o la negativa a abolir la prostitució”.
Núvols i més núvols
L’analista polític Mario Ríos, professor associat i doctorand de la Universitat de Girona, no veu clar que Villacís faça el pas de liderar un projecte que considera “mort”. Ell va més enllà i sosté que Arrimadas no ho posarà “gens fàcil” per deixar pas a un altre lideratge.
Al seu parer, i en contra del que argumenta Muñoz, el gran drama de Cs és que s’ha quedat “sense espai polític”. Si el panorama ja era negre, l’entrada d’Alberto Núñez Feijóo en substitució de Pablo Casado a la direcció del PP l’ha enfosquit encara més. “L’última enquesta publicada pel CIS —expressa Ríos— indica que més del 50% dels electors que se situen en el 5 a l’escala ideològica de l’1 al 10, avui votarien el PP”, una dada que es fa extensiva als votants de Cs del 10 de novembre de 2019, el 56% dels quals asseguren que optarien avui per Feijóo. Traduït en xifres, si fa no fa 900.000 de l’1,6 milions d’electors que van decantar-se llavors per Rivera agafarien avui la papereta del PP.
“Feijóo és molt competitiu en aquesta franja de vot, cosa que dificulta qualsevol procés de refundació, sobretot en un estat com l’espanyol, sense tradició de partits liberals o de centre capaços d’arribar a acords a esquerra i a dreta”, observa Ríos. “Aquest paper l’han encarnat sempre els nacionalismes basc i català, i Ciutadans, quan va tenir l’oportunitat de suplir-los, va preferir no fer-ho”, afegeix en referència a l’acord amb el PSOE —sobre la base de 180 diputats— que mai no va arribar a concretar-se.
“Arrimadas està cometent les mateixes errades que Rivera, unes giragonses que ja no importen ningú, perquè Cs ha quedat fora del focus mediàtic”, assenyala Ríos, que només albira una acumulació de núvols negres. Al seu parer, el resultat de les municipals serà “catastròfic”.
“Pel bon moment que travessava la marca a l’àmbit estatal, Cs va quedar com a segona força a molts municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona en què l’any vinent, per contra, té tots els números de desaparèixer”, pronostica Ríos. “Les dinàmiques polítiques estatals hi acaben influint; així com els alcaldes del canvi de Saragossa, la Corunya o Santiago van patir la pèrdua de pes de l’espai de Podem, en el cas de Cs aquesta caiguda resultarà encara més abrupta”. Una topada que li fa evocar la patida pel PSUC quan els seus percentatges de vot en algunes poblacions, superiors al 30%, van quedar reduïts al 5% o el 7%.
“Hauríem d’haver fet un moviment ràpid com el del PP amb Feijóo, liderat per un equip de persones expertes de diversos àmbits, capaces de redreçar el rumb”, apunta una font del partit que es plany per la “perpetuació” en la direcció de la mateixa Arrimadas i d’homes com Edmundo Bal o José María Espejo, “que han fracassat absolutament a les eleccions madrilenyes o dissenyant la moció de Múrcia”. La cascada de debacles electorals no ha comportat cap decisió de volada: les cares visibles de la formació continuen sent les mateixes. Aquesta font suplica pel manteniment de “500 regidors” dels 2.787 que Cs va obtenir al conjunt de l’Estat en 2019. I a partir d’ací, iniciar la remuntada.
“No, no hem de marcar-nos cap repte numèric”, considera María Muñoz. “El nostre objectiu, la nostra responsabilitat, passa per mantenir viu l’espai liberal a Espanya, que la gent s’hi senta atreta”.
És per això que descarta qualsevol acord “amb el partit conservador” que al seu entendre representa el PP. Diu que el partit “ha d’adreçar-se al 34% dels espanyols que s’autodefineixen de centre” i plantejar-los una opció veritablement atractiva.
La tasca és ambiciosa. El pacient es troba exhaust, fa temps que va entrar en coma, però l’equip mèdic que se n’ocupa encara treballa per salvar-li la vida. En les seues al·lucinacions, no obstant, el malalt ja ha vist com desfilava la Santa Companya. Amb el gallec Feijóo, com si no, al capdavant de la sinistra processó. •