—Vostè és fundador de Podemos. Com veu el partit?
—Anticapitalistes vam marxar de Podemos fa dos anys. No em toca a mi dir-ho, en tant que no soc part de l’organització. No tinc les dades ni la legitimitat per parlar-ne. Crec que és un Podemos diferent del que vam fundar el 2014. Anticapitalistes marxem per la ruptura d’una hipòtesi estratègica que havia fet néixer la formació Podemos, que era no subordinar-nos a les polítiques socioliberals del PSOE. Per això vam marxar.
—Quines diferències hi ha entre aquests dos Podemos?
—Podemos neix amb una idea molt clara, per diferenciar-se de l’esquerra que ja existia, Esquerra Unida, que s’havia convertit en la pota esquerra del règim del 78 i el bipartidisme. Podemos naixia per trencar amb això. En una hipòtesi que representava Syriza en aquell moment i ara Unitat Popular a França. Una lògica de partit antineoliberal que entén que no s’ha de subordinar ni orgànicament ni políticament al socioliberalisme. Aquesta subordinació s’expressa entrant en un govern en minoria del PSOE.
—Trenquen amb Podemos per aquest pacte. Els temors o sospites que tenien s’han anat complint?
—Per desgràcia, el temps ens ha donat la raó. Hauria estat millor equivocar-nos i que fos cert que es podia controlar el PSOE des de dins. Diferents coses demostren que no és així, més enllà de la propaganda que es pugui fer. No acaben de controlar el preu del lloguer, les lleis de memòria no solucionen el problema principal, que és l’accés a la justícia de les víctimes del franquisme, la derogació de la reforma laboral —que no s’ha derogat, sinó que s’ha institucionalitzat gran part de les mesures impulsades pel PP—, hem vist que no s’ha derogat la llei mordassa… El que es ven com a extraodinari, com a gran fet, són els ERTO. No deixen de ser una transmissió de diners públics a mans privades. Però, a més, el que s’ha fet a Espanya no és a contracorrent del que s’ha fet a Europa. És una lògica. S’ha fet per part de governs liberals i populars també. El PSOE i el Govern el que han fet és anar a remolc del que ja s’estava fent. Podríem assenyalar l’augment del sou mínim, però com ha augmentat la inflació? On ha quedat aquest augment en el poder adquisitiu de la gent. Per assenyalar alguna cosa positiva, la llei de només sí és sí, la del blindatge de l’avortament, la llei trans. En la resta, han quedat molt enrere del que deia el mateix pacte de Govern.
—Creu que el projecte Sumar, de Yolanda Díaz, va en la línia de solucionar això? Des d’Anticapitalistes se senten interpel·lats?
—Tot el contrari. Sumar arriba per institucionalitzar la dinàmica de su-
bordinació al PSOE. S’assembla molt a l’Esquerra Unida de Llamazares. Una esquerra molt subordinada al PSOE. A més, només es parla de la figura d’una persona, Yolanda Díaz. Pot ser una meravellosa persona, però no s’estan parlant de propostes i idees polítiques. Em recorda molt a la lògica de Carmena a Madrid i ja hem vist com acaba això.
—Com veu el paper que té Iglesias un cop fora del Govern?
—Està fent el que volia fer. Tots sabem que no deixaria de fer política. Torna a una cosa que li agrada molt. Ell sempre havia fet una aposta per la disputa del camp mediàtic i ell reprèn aquesta aposta on se sent útil, còmode i se li dona bé.
—Quin creu que ha de ser el paper de l’esquerra a l’esquerra de Podem a l’Estat espanyol? Entén que hi ha moviments que estiguin demanant apostar més per crear estructures populars que no per la batalla institucional?
—Nosaltres sempre hem dit que cal tenir un peu al carrer i un a la institució. El problema és quins objectius i interessos defenses a la institució. Això no ha de ser un impediment per construir estructures populars. Ara mateix, el paper de l’esquerra hauria de ser el de reconstruir teixit social, llaços comunitaris, organització social i poder popular. Totes les crides que veiem darrerament ens fan pensar que anem a una tardor molt complicada. Cal construir una autoorganització que pugui suportar el que ve. Reconstruir el conflicte social des de sota i des de l’esquerra. Seria un desastre que el malestar creixent que veiem el canalitzi l’extrema dreta. Tenim una responsabilitat de fer-ho amb sortides no reaccionàries, treballant amb els veïns per aconseguir nous drets. El repte de l’esquerra alternativa és reorganitzar el conflicte i les estructures de base.
—Com valora les eleccions andaluses i els resultats de Teresa Rodríguez?
—Es veu un desastre generalitzat amb els resultats del PP que ocupa el lloc que havia ocupat el PSOE abans. Crec que el PSOE va donar per perdudes les eleccions per endavant. Els partits utilitzaven les eleccions com una mena de pretemporada per a les generals. Vox intentava sobrepassar el PSOE i entrar en igualtat amb el PP a Govern. No ho van aconseguir. Ha punxat la bombolla de Vox a Andalusia, tot i fer servir una de les seves millors espases, Macarena Olona. Aquí ha tingut un paper fonamental la campanya de Teresa Rodríguez, combatent i qüestionant els veritables interessos de l’extrema dreta. Crec que va aconseguir desinflar Olona en els dos debats. A l’esquerra del PSOE ha estat un esperpent per part dels que parlaven d’unitat i van deixar fora Teresa Rodríguez o deixaven fora de registre un dels seus partits. No se sabia molt bé si feien una campanya per Andalusia o, realment, una precampanya de les tensions que es viuran per consumar una candidatura de l’esquerra a escala estatal entre els projectes de Yolanda Díaz, Podemos, IU, Errejón i altres. La candidatura de Teresa Rodríguez ha aconseguit un objectiu prou digne, amb dos diputats. Per primera vegada, hi ha una força a l’esquerra d’IU, amb qüestions clares de sobiranisme andalús, que aconsegueix representació parlamentària.
—Pot exercir un paper similar al que té la CUP al Parlament català?
—Els contextos són diferents. Tinc moltes simpaties i amics a la CUP. Però no són processos homologables. Això no vol dir que no s’hagin de tenir magnífiques relacions.
—Veu Anticapitalistes donant suport a la CUP a Catalunya en un futur?
—Som una organització confederal i els companys hauran de decidir a Catalunya quina és la seva aposta electoral. Tenim bones relacions i en les anteriors eleccions es va fer un comunicat donant suport a la candidatura de la CUP. Quedaria molt malament que, des de Madrid, digués jo als companys catalans què han de fer amb la CUP.
—Creu que Teresa Rodríguez pot ser la punta de llança per obrir un forat a l’esquerra de Podemos a escala estatal?
—No. Com deia abans, Adelante Andalucía s’ha de contextualitzar allà. És un partit andalusista a l’esquerra del PSOE i això és el que és. No li podem demanar més i no volen ser més.
—Vostè és eurodiputat i, per la seva formació, té molt coneixement de com és l’extrema dreta. Com explicaria el rol d’aquest espai polític dins el Parlament Europeu aquesta legislatura?
—Hi ha molts corrents i famílies. Cadascuna té una estratègia molt particular. També depenent del seu context estatal. Per primera vegada, l’extrema dreta ha fet un esforç real per intentar aconseguir un únic grup al Parlament Europeu. Amb les conferències, com la darrera de febrer a Madrid, Orbán, d’Hongria, conjuntament amb el PiS de Polònia han tingut un rol aglutinador de l’extrema dreta. Per ara, han aconseguit un fòrum permanent i han intentar fer un únic grup polític. Si ho aconseguissin, els números els haurien dut a ser el segon grup del Parlament europeu en nombre de diputats.
—Per què no ha pogut ser?
—Hi havia diferències. Els posicionaments vers Rússia generaven diferències importants entre ells. També la competència a escala estatal entre la Lega Nord i Fratelli d’Italia ha complicat fer el grup propi. Tanmateix, no és descartable per a les properes eleccions. No és res menor. El Partit Popular s’ha mostrat molt permeable davant aquesta situació i el que ha fet és girar cap als postulats de l’extrema dreta, trencant, en molts casos, la seva aliança tradicional amb el Partit Socialista. És una cosa que a França es coneix com a lepenització dels esperits: l’extrema dreta, sense fer el grup, ha condicionat part de l’agenda europea i trenca, en certa manera, el cordó que havien tingut fins ara.
—Com es veu això?
—Si hi ha un país on s’ha intentat sempre aquest cordó, anomenat bloc republicà, és a França amb LePen. Hem parlat molt dels resultats electorals de Mélenchon, però menys dels magnífics resultats de LePen a les legislatives. Uns resultats que no haurien succeït si no s’hagués trencat el cordó sanitari a l’extrema dreta. El bloc republicà, a França, sempre havia funcionat quan els candidats a votar per frenar l’extrema dreta eren de dretes. Aquesta vegada, ha passat que la disputa, en molts llocs, era entre LePen i el candidat d’Unitat Popular. Tant Republicans com macronistes han optat per no votar o donar suport a LePen. Això permet explicar el bon resultat de LePen a la segona volta. Això ja s’havia vist al Parlament Europeu Aquesta ruptura del cordó sanitari.
—Quina relació mantenen els diputats de Vox amb la resta de grups d’extrema dreta? Tenen un paper significatiu o van a remolc?
—Ara mateix hi ha dos grans grups de l’extrema dreta: Identitat i Democràcia (ID), on hi ha LePen i Salvini, i el grup d’Europeus Reformistes i Conservadors (ECR), on hi ha Vox, Fratelli d’Italia o el PiS polonès. Després, un tercer grup de no inscrits on hi ha el Fidesz d’Orbán i altres. ID és majoritari pel que fa a diputats, però ECR, històricament, en ser un grup format pels conservadors anglesos, tot i que després s’ha omplert de grups d’extrema dreta, no ha patit tan el cordó sanitari que s’ha fet a LePen i Salvini. Per tant, ha tingut un major encaix parlamentari. Això s’ha notat, i Vox ha pogut tenir més joc parlamentari pel grup on s’inclouen. El gir del Partit Popular europeu ha fet que en algun element clau els doni major protagonisme en la segona part de la legislatura. Després, en la construcció de l’espai unitari de l’extrema dreta, en tant que ha estat el darrer partit que ha acollit una conferència, ha tingut un paper destacat. Però, el que és realment important i li dona una certa audiència en el conjunt de l’extrema dreta europea és el seu intent de ser llaç d’unió a l’extrema dreta de l’Amèrica Llatina. L’aposta que ells han anomenat “per la iberosfera”, aquest concepte que ells s’han inventat. I la iniciativa de la Carta de Madrid, encara que pugui semblar galdós des d’un punt de vista colonial, ha aconseguit agrupar part de l’extrema dreta llatinoamericana en l’intent de fer un front contra Foro de Sao Paulo. Això li ha donat més pes que la seva escassa influència en el Parlament.
—Creu que la guerra d’Ucraïna dificulta la unió del grup d’extrema dreta a molts anys vista?
—És difícil. Putin és part de la internacional reaccionària i ha tingut molta relació amb l’extrema dreta europea. Fins i tot, finançant-lo. I extraordinàries relacions amb Orbán. O lobbies vinculats a Vox, com Hazte Oír, que com ha sortit a Wikileaks, van ser finançats. Un pol important de l’extrema dreta europea és Polònia i, si tenen un enemic, aquest és Putin. És molt difícil una recomposició, però no impossible. Davant la manca de gas, Orbán demana aixecar les sancions a Rússia; Polònia, el contrari. Gran part de les esperances d’unificació passaven per l’eix de Visegrad, liderat per Polònia i Hongria. Ucraïna ho ha fet saltar pels aires.
—S’ha parlat prou de la internacional contrària a les polítiques de gènere. Es fan notar al Parlament Europeu?
—Crec que sí. És molt evident la influència que juguen en la bancada conservadora i d’extrema dreta. Quan s’han votat elements de l’avortament, no només hem vist concentracions de pressió, ens han enviat imatges de fetus de joguina als despatxos, hi ha hagut molta pressió. Més que la pressió pública, cal veure com es mouen dins el Parlament. Hi ha reunions i dinars per marcar polítiques. Tant catòlics com evangelistes fan esmorzars d’oració per coordinar l’agenda política amb eurodiputats. De moment, van perdent, però no podem menysprear la seva organització i capacitat d’influir al Parlament Europeu, cada cop major.
—Com veu les opcions de l’esquerra europea de cara a la propera legislatura al Parlament Europeu?
—Els escenaris no són molt bons en alguns països, però sí que ho són en d’altres. Per exemple, a l’Estat francès. És el segon país que més eurodiputats reparteix. Ara mateix, La França Insubmisa seria el segon partit per davant de LePen i donaria un impuls molt gran. També veiem una reorganització a Itàlia a l’esquerra del Partit Socialista; és un país important que el darrer cop no va aportar ni un diputat a l’esquerra. Veurem si la postura antimilitarista de Die Linke a Alemanya, pot ocupar un espai que fins ara havia estat amb Els Verds, que des de la seva entrada al govern semblen els principals aliats a l’OTAN. Hi ha elements per pensar que l’esquerra pot tenir millors resultats, però cal fer moltes coses i dos anys són un món en política.