Alex Garland ocupa un lloc molt destacat en l’escena de creadors més rellevants del cinema actual, amb una trajectòria d’una solvència i singularitat narrativa fora de tot dubte. Nascut el 1970, el seu primer gran èxit va arribar com a novel·lista, amb The Beach (1996), adaptada a pantalla gran, l’any 2000, per Danny Boyle, amb Leonardo DiCaprio al seu cim com a fenòmen de masses post-Titanic. Un èxit esclatant. Després, vindrien un parell més de novel·les i els guions de 28 Days Later (2002), també dirigida per Boyle, i Never Let Me Go (2010), adaptació de la distòpia de Kazuo Ishiguro.
El gran salt de Garland, el moment clau per a l’apuntalament d’un discurs cinematogràfic propi, ve el 2014, amb Ex Machina, primera pel·lícula com a director i un fenomen de culte instantani. Drama tèrbol i sorprenent, tensa i austera, amb una sòlida estructura de guió, que ens porta molt més enllà del simple entreteniment. Marca de la casa: tot està ideat per fer-nos pensar, a través d’imatges imponents, d’escenes que ens obren portes, més que no pas tancar-les. Quatre anys després, referma línies autorals en la ciència-ficció amb Annihilation (2018) i amb la imponent Devs (2020), una sèrie de construcció magistral i d’inquietud màxima, que acabarà de confirmar que Garland sap quin camí traça, per molt que perdi espectadors (despistats, en tot cas, ell no ha amagat mai les cartes) pel camí.
Després d’haver estat estrenada a la Quinzena dels realitzadors del Festival de Canes, Men (2022) arriba ara amb molta expectació. Entre d’altres motius, per veure com es desenvolupa l’autor i director en el “folk horror”, terror rural que es val de la imatgeria dels ritus i mites pagans per crear una atmosfera d’ofec. Si bé no abandona del tot la ciència-ficció, el nou pas de Garland pot desconcertar: el primer tram és finíssim, pertorbador i inquietant, mentre que el segon decau, de manera abrupta. Malgrat tot, és una obra amb moments de grandíssim impacte, d’entre el millor que ha fet pel que fa al registre visual (amb imatges inesborrables, escruixidorament belles) i amb l’habilitat de deixar molt de camp perquè cadascú interpreti els fets com cregui convenient. Se li retraurà això, però n’és un dels mèrits, per molt que, en acabar, la sensació immediata sigui frustrant. Paciència: deixeu pair la història, les aberracions, els fets, no busqueu respostes fàcils.
La trama comença quan Harper (Jessie Buckley) fa un retir al camp després d’un fort sotrac emocional. De ritme pausat i amb idees brillants (com els jocs d’ecos del túnel), un cop el drama és en l’apogeu pot semblar que la reflexió sobre la masculinitat tòxica sigui matussera, amb un deix moralista massa evident. Però el devessall emocional s’intensifica quan veiem en acció la virilitat (aquest magistral i mutant Rory Kinnear), convertida en la bogeria grotesca de l’assetjament, en el monstre de l’abús. La uniformitat d’un patriarcat que anul·la voluntats. Garland en estat pur, concís, potenciat, malgrat els punts flacs. L’art de crear atmosferes i connexions oníriques, de plantejar debats i obrir vies que no tenen resolució fàcil, fetes a mida de la consciència de cada espectador.
Men
Direcció i guió: Alex Garlanda
Regne Unit, 2022
Durada: 100 minuts
Fotografia: Rob Hardy
Música: Geoff Barrow, Ben Salisbury
Repartiment: Jessie Buckley, Rory Kinnear, Paapa Essiedu, Gayle Rankin, Zak Rothera-Oxley, Sonoya Mizuno.
Drama, terror rural.