Giovanni Falcone havia processat prop de 500 persones relacionades amb la màfia i amb 500 quilos de material explosiu va perdre la vida en una carretera de Capaci, als afores de Palerm, mentre conduïa un cotxe en companyia de la seua esposa, la també magistrada Francesca Morvillo. L’atemptat va acabar amb la vida, igualment, dels tres guardaespatlles que els escortaven en un altre vehicle.
Era el 23 de maig de 1992, tres dies després que el Barça guanyara la seua primera Copa d’Europa a l’estadi de Wembley i dos mesos abans de la inauguració dels Jocs Olímpics. I és que el 92, que a Catalunya és sinònim de festa grossa, a Itàlia —i encara més a Sicília— remet inevitablement a aquell episodi fatídic protagonitzat per la Cosa Nostra.
Ningú no havia reeixit tant com el jutge Falcone per desmuntar l’entramat corrupte i violent que sacsejava el sud del país. Se’n va arribar a parlar, de fet, del mètode Falcone. Era deixeble avantatjat de Rocco Chinnici —qui, al seu torn, havia rellevat Cesare Terranova— i company de Paolo Borsellino. Tots quatre van morir a mans de la màfia que perseguien. Borsellino ho faria el 19 de juliol de 1992, ni dos mesos després que Falcone.
Amb motiu del 30è aniversari de l’atemptat, la periodista corsa Marcella Padovani —establerta a Itàlia des de l’any 1970— ha tret a la llum un llibre que rebut amb expectació. Perquè, en efecte, a Giovanni Falcone, trent’anni dopo (Sperling & Kupfer, 2022) trobem el jutge més genuí, més autèntic. Allunyat dels tòpics i de la mitificació a què l’han sotmès algunes veus, cosa que n’ha pogut distorsionar la figura i el seu modus operandi.
Padovani, que primerament va ser corresponsal de L’Express i més tard de Le Nouvel Observateur, coneixia de primera mà Falcone. Va tenir a accés a informació privilegiada de la seua faceta professional i personal. En 1991, un any abans de la mort de Falcone, el jutge i la periodista van publicar un volum conjunt —Cose di Cosa Nostra— que va somoure la societat italiana, i molt especialment, la siciliana. Una obra imprescindible per tothom que desitge conèixer la màfia de ben a prop.
No obstant això, Padovani ha volgut complementar la seua visió particular amb l’opinió de cinc magistrats que, amb un perfil més baix, han seguit l’estela falconiana i se’n consideren hereus: Gianni Melillo, Michele Prestipino, Giovanni Salvi, Armando Spataro i Francesco Lo Voi.
Una miscel·lània fruit de la qual la pròpia autora, a la introducció, ens avisa que som davant un treball “gens convencional”, escrit “a contracorrent”.
Un llibre “molt dur”
El setmanari italià L’Espresso parla, ras i curt, d’un llibre “molt dur”. Falcone, oriünd de Palerm, va actuar com un sicilià: mesurant els silencis, sabent molt bé que s’hi jugava el coll, però decidit a sanar —en la mesura de les seues possibilitats— una societat profundament malalta per la pràctica generalitzada de l’extorsió i el crim organitzat.
El digital italià Tortuga ha dit que la tasca duta a terme per Padovani resulta més pròpia de Filippo Brunelleschi, l’arquitecte de referència del Renaixentisme italià. Amb la perspectiva del temps, la periodista ha estat capaç de projectar un missatge de futur, aportant-hi receptes ben interessants per als magistrats de les pròximes generacions.
El rigor institucional de Falcone és un dels aspectes que més se’n destaquen. No era dels jutges que centrifugava les responsabilitats cap a la política: “Mai no es va sentir atret per la demagògia antiestatal, tan fàcilment exhibida, els anys següents, a les files del poder judicial”, anota en el llibre el jutge Spataro, que va col·laborar amb Falcone els anys immediatament anteriors a la seua mort.
Una de les característiques més lloades de Falcone és, precisament, la manera com va ser capaç d’abstraure’s-hi. De treballar en solitari, sense cap vanitat. Res a veure amb alguns jutges posteriors, menys efectius però obsedits a esdevenir-ne “magistrats-protagonistes” i fer-ne ostentació. Spataro mateix en diu el “vici de l'heroi”, una dèria que es manifesta en la recerca del titular més cridaner, de la notícia més captivadora.
“Els que adopten la forma d’heroi sobretot treballen per a ells mateixos; els que volen ser un exemple han de ser capaços de treballar en equip i en benefici de l'interès general”, escriu Padovani
Padovani hi incideix en el llibre. Afirma que Falcone avui se sentiria “desorientat” per la “laxitud polèmica i discriminatòria d'alguns companys”. A ella li agrada més qualificar-lo com “exemple” que no com a “heroi”. “Si ens basem en la psicologia maligna, els que adopten la forma d’heroi sobretot treballen per a ells mateixos, per a la seua imatge i la seua glòria”, escriu Padovani, “mentre que els que volen ser un exemple han de ser capaços de treballar en equip i en benefici de l'interès general”.
En un altre capítol del llibre s’aborda quina ha de ser la relació dels magistrats de justícia amb els mitjans de comunicació. Una relació sempre complexa en què el mètode Falcone torna a emergir com a referencial. “La informació no és un dret del fiscal, sinó un deure”, observa el jutge Melillo.
Ara bé, la qüestió no és si s'ha de parlar o no amb els mitjans, sinó la manera de fer-ho. El llibre aposta per l’ús moderat de les conferències de premsa i la contenció a l’hora d’explicar les operacions en curs, sense caure en l’excés de triomfalisme ni en els titulars grandiloqüents. És a dir, fugint del paper de “jutge heroi” que resulta tan poc edificant.
Contra les teories conspiratives
Padovani para atenció, d’igual manera, a les teories conspiratives sobre la mort de Falcone i el paper que, segons alguns, hi va poder jugar l’Estat italià. Com escriu Tano Grasso a L’Espresso, “la concepció conspiradora es basa en la representació d'un estat sempre igual a sí mateix i, per tant, d'un present sempre en continuïtat amb el pitjor passat”, una lectura que “només pot implicar la narració d'una màfia invencible o molt poderosa a la qual s'oposa un estat sempre inadequat amb les seves constants ombres, ambigüitats, connivències, amb una intenció de legislar només a favor de la pròpia màfia”.
Padovani, de tot plegat, en diu “la temptació eterna de la teoria de la conspiració”, una lectura “poc tranquil·litzadora de la història que alimenta la tendència espontània a no confiar mai en l'Estat” i que, en paral·lel, “alimenta els populismes i soscava les democràcies”. Unes teories sense cap fonament però que romanen inalterables. Falcone se’n faria creus.