La preocupació pel menjar sa és ben present a la nostra societat. Davant d’això, han aparegut a les superfícies comercials diversos productes que ens prometen aliments més sans o més respectuosos amb el medi ambient.
De partida, només hi ha una etiqueta oficial que certifiqui els productes ecològics a la Unió Europea. La resta són adjectius que cada marca posa segons el seu criteri o interès. Aquesta certificació oficial va ser regulada l’any 2007 pel Consell de la Unió Europea en el Reglament sobre producció i etiquetat de productes ecològics. El conegut logotip d’estrelles blanques distribuïdes en forma de fulla sobre un fons verd assenyala els productes que compleixen els requisits que estableix aquesta normativa. Segons el web de la Comissió Europea, “un producte només pot dur el logotip ecològic si conté com a mínim el 95% d’ingredients ecològics i si el 5% restant compleix unes condicions estrictes”.
Segons el catedràtic de Biotecnologia de la Universitat Politècnica de València, José Miguel Mulet, l’únic que vol dir l’etiqueta és que “tot el que fiques al cultiu és d’origen natural. Està molt ben estipulat la mena de productes que pots gastar”. No estableix, però, que hagin “de ser de proximitat, que tinguen major o menor qualitat o que siguen més o menys saludables”.
De fet, davant el que sol creure força gent, Mulet aclareix que “cap estudi diu que siguin millors per a la salut” i posa l’exemple del vi ecològic: “Què passa amb aquest vi? El seu alcohol és menys dolent? Òbviament, no”. Pel que fa al benestar animal, detalla que la certificació en parla “un poquet en abstracte. Les recomanacions tècniques només parlen del tema natural-artificial”. Això sí, constata que la certificació està “molt controlada” i que sense complir uns requisits estrictes, no pots fer servir el terme “bio”. Ara bé, “pots posar un cor que posi natural o friendly ambientalment”.
El nutricionista i divulgador Aitor Sánchez Garcia explica al seu llibre Tu dieta puede salvar el planeta (Paidós, 2021) que “el problema que trobem en la certificació bio és que, a grans trets, no garanteix el que promet”, perquè “els criteris que es fan servir per considerar si alguna cosa és ecològica no són els més encertats”. Entén que considerar aptes tots els productes orgànics i no aptes els que no siguin naturals suposa un error, perquè parteix de la premissa que allò natural és bo per al medi ambient. “Òbviament, això no és així, tenim entrades i productes autoritzats en la legislació ecològica que són molt contaminants malgrat ser naturals. Per exemple, les cals de coure o les sals d’alumini”.
A més, a l’hora d’analitzar la producció, “ho fa de manera aïllada i particular: no es tenen en compte les emissions, els recursos invertits, els combustibles utilitzats...”. A més, s’obvien coses com “l’impacte que genera la producció mateixa o les emissions que genera alimentar els animals de la ramaderia bio”, així com “el transport, la conservació, la preparació, l’envasat o la gestió de residus”. Veu positiu, però, que “sí que millora els estàndards d’algunes produccions convencionals, especialment en els aliments d’origen animal”.
Per tot plegat, Mulet constata que per a moltes empreses és “un reclam comercial” o “simplement una línia de mercat”. Un nínxol comercial en creixement però que “a Espanya és del 2% i a Europa no arriba al 10%”. A més, destaca que “el problema que té l’etiquetatge és que produir amb tantes limitacions és molt complicat i el producte surt molt car”.
Afegeix que, a parer seu, l’únic criteri objectivable de respecte al medi ambient seria “la petjada de carboni i la petjada hídrica”, però “actualment, no hi ha cap sistema d’etiquetatge que face això”. Impulsar-lo, creu, “seria una bona idea”.
El menjar de veritat
Amb més o menys extensió, i amb independència de les regulacions, el que és “natural” sembla que té quota de mercat. Així ho certifica l’èxit, per exemple, de la marca Realfooding, impulsada per l’influenciador i nutricionista Carlos Ríos, amb la creació de tres empreses l’any 2020: Food Studio SL, Realfood Academy SL i Realfooding Inversiones SL, vinculades a tres productes, una aplicació per analitzar productes alimentaris, un centre de nutricionistes i una empresa de comunicació. L’esquema argumental d’aquesta empresa és que, en contra del que fa la indústria dels aliments ultraprocessats, cal fomentar el consum de menjar real. Partint d’aquesta idea, s’associa amb diferents productors per llançar al mercat productes realfood sota el precepte de ser més bons per a la salut o menys perjudicials que els ultraprocessats habituals.
De l’humus al guacamole, passant per la crema de cacau o un iogurt líquid en aliança amb Danone, cada nou llançament ha generat rebombori. Per part dels entusiastes, però també dels crítics, que denuncien enganys en l’etiquetatge i la comercialització de certs productes. Per exemple, amb un suposat oli d’oliva untable, que incorporava un percentatge de queratina per poder convertir l’oli en un producte cremós. No era novetat, però incorporar el segell Realfood li ha permès un nou impuls comercial. “És com si jo m’invento una marca i la poso allà on em dona la gana. No vol dir res, ni que siga millor, ni pitjor, ni saludable. Ho posa als productes que ell vol, amb un xec pel mig”, sentencia Mulet.
La psicòloga mallorquina Laura Alberola ha estudiat a fons les problemàtiques que es deriven de productes com el mencionat. “El senyor Ríos ven que a través del menjar podem aconseguir salut”, explica, assenyalant el que seria una fal·làcia, perquè “els determinants de la salut estan formats per l’ambient físic, les cures mèdiques, les circumstàncies socials, la genètica i la biologia i també pel comportament individual —l’alimentació, però també l’ús de drogues, els aspectes psicològics, els patrons de son o l’activitat física”. Rebla que centrar-se només en el que es menja és “totalment ridícul”. Explica que allò que fa l’empresari, que cataloga el menjar com a bo o dolent “no deixa de ser un patró restrictiu que té efectes al cervell. Pot anar d’un lleuger malestar a un trastorn en la conducta alimentària. Pel que veiem a la consulta, s’emmascara la restricció o un TCA amb el menjar sa”.
“Sembla que Carlos Ríos s’està destapant com una gran mentida. Parlava de l’alimentació de l’àvia i ara s’està posant en la indústria dels ultraprocessats. Aquest no és el problema, el problema és que continua fomentant la restricció, la moralitat dins el menjar. I, per suposat, ara els seus ultraprocessats són els bons”, destaca la psicòloga.
Alberola destaca que darrere de tot plegat hi ha dos esquemes de pensament. D’una banda, el que anomena com a “salutisme”, que és “un sistema de creences que concep la salut com una responsabilitat, i, fins i tot, com un deure moral”. Això deixaria de banda els factors estructurals que intervenen en aquesta qüestió, la qual generaria “una culpabilització de les víctimes” sense tenir “en compte els privilegis des dels quals s’està parlant”.
Tot plegat enllaça amb altres productes del benestar, com determinades teràpies “psicològiques” en el moment actual del capitalisme. Dinàmiques que Alberola remarca com a “superculpabilitzadores”, com el missatge de Mr. Wonderfull de “si vols pots, que és superperillós. Qui no vol estar sa o ser feliç? Però, a vegades, les circumstàncies no ho permeten”.
D’altra banda, assenyala també el concepte de nutricionisme, basat en el “conjunt de creences que promulguen que el menjar i l’alimentació són el mitjà per mantenir i promoure la salut personal”. Això oblidaria el vessant social del menjar “que fem servir per celebrar o quan naixem i anem al pit de la mare, perquè ens calma”.
El mite de la natura
Una de les arrels de tot plegat cal cercar-la en una determinada concepció de la natura per part de l’ésser humà que ve d’enrere. Pren, tal vegada, formes concretes en l’actualitat, també a través del món de la publicitat.
Així ho explica Pau Salvador i Peris al llibre, fruit de la seva tesi doctoral, El mite de la natura en la publicitat (Publicacions de la Universitat de València, 2017). Allà exposa que l’origen de la “semantització positiva del terme natural es pot remuntar als estoics, que afirmaven que ‘el natural és bo’” i recorda que en alguns moments històrics “el mot artificial no tenia un sentit pejoratiu com avui en dia, i el mot natural no havia adquirit tota una sèrie de connotacions positives”.
El canvi que fa que això passi estaria lligat a una transformació de les condicions materials i el creixement del desenvolupament tecnològic i la “consegüent aposta que fa la burgesia a favor del capitalisme i l’economia de mercat”. Això fa que, a mesura que “la distància de la societat augmenta respecte de la natura, aquesta guanya correlativament més importància”.
Amb el romanticisme, el que és indesitjable socialment és considerat “antinatural” i “s’investeix la natura amb un valor moral”. Per a ells, la bellesa de la natura “compensarà el desencant d’un món sòrdid i corromput”, explica Salvador. Potencien la dimensió estètica de la natura com a via d’escapament i l’acaben convertint en un mite “creat per la raó laica per substituir els mites religiosos de la història antiga”.
Tanmateix, aquesta idealització de la natura no ha estat exempta de manipulacions. En la nostra època, entrant ja en el camp del màrqueting, “davant les frustracions que genera el tipus de vida del capitalisme postmodern s’ofereixen falses alternatives en forma de succedanis naturals”. No obstant això, aquest màrqueting és compatible amb la tecnologia i l’artificiositat per manera que “el fetitxisme del natural és perfectament compatible amb l’opressió i la misèria”.
La natura es converteix en “valor de canvi” i això genera una de les senyes d’identitat del nostre temps, crear productes i “aconseguir-ne la màxima expressió en l’artificialitat de la mateixa natura”.
De fons, hi ha una qüestió indestriable, el fet d’entendre la natura com una categoria cultural. És a dir, en una cultura, allò que és considerat natural, ho és “per oposició al que s’hi percep com a cultural; es tracta, aleshores, per dir-ho així, d’una natura ‘culturitzada’”, detalla Salvador seguint l’obra de Courtes i Greimas.
Aquest mite natural, segons Roland Barthes, entranya el risc de ser percebut com quelcom fora de l’àmbit de la cultura, independent de la creació humana. Seguint el fil, allò natural seria percebut com un “sistema factual” i no pas com un “sistema semiològic”. Davant d’això, “en el moment que ens trobem una realitat natural, no hi ha res a discutir o a qüestionar, ja que és “la norma”, la “pauta”. Aquesta perspectiva, que aplica en la publicitat, al final és també a l’origen de bona part del sistema d’opressions de la societat contemporània occidental.
En la postmodernitat, la consciència ecològica no para de créixer. “Enfront ‘la natura com a risc’ sorgeixen tota una sèrie d’alternatives que n’afecten els usos quotidians”, entre elles l’alimentació biològica. Hi ha, però, una ambivalència, en tant que, com més “es parla de natura i més forta n’és la demanda, més allunyada globalment se’n troba la humanitat”. Estem assistint, diu l’autor, a “un nou retorn a la natura com a refugi de totes les decepcions socials, que es reflecteix en l’ús comercial de la publicitat”.
De la percepció ambigua del concepte natural, en neix a partir dels anys setanta del segle XX, la producció i venda del natural. Tal com explica Salvador, es tracta d’un “negoci que mou quantitats enormes de diners manufacturant uns productes amb l’etiqueta natural”. Així, entre altres productes, com el turisme, “els productes naturals i ecològics esdevenen un reclam social i ocupen un nou nínxol de mercat al costat dels productes ètnics, tradicionals i friendly. El màrqueting natural funciona a ple rendiment”. Amb aquesta etiqueta, exposa l’investigador, la natura “perd els atributs originals i es converteix en una ideologia que legitima l’aparent innocuïtat de determinats productes”.
Conclou que “tot allò que s’entén per bio representa una evasió fonamentada en una relació màgica entre la natura i el món de ressonàncies místiques”. Si en un principi els productes d’aquesta mena estaven relacionats amb la sensibilitat ecològica i la preocupació per la salut, Salvador pensa que avui “ha eixamplat el seu significat i esdevé una garantia de les condicions de producció” i que “per mitjà del consum de productes bio, l’etern conflicte entre l’individu i la natura sembla resoldre’s d’una forma equilibrada”. Podríem dir que el producte verd té una “càrrega moral”, en tant que la natural s’entén com “el model del bé”, és una “natura normativa, moral, és la natura llei”.
La voluntat de consum de productes respectuosos o naturals, per a Salvador és sovint una actitud basada “en la ingenuïtat i en les bones intencions”, perquè “sovint aquells productes etiquetats com a ‘naturals’ o ‘ecològics’ no ho són pas”.
Davant de tot plegat, el biotecnòleg José Miguel Mulet, demana tenir clar que “la salut no es basa en un producte, es basa en una dieta i dels teus hàbits”. Recomana “mirar menys les etiquetes i centrar-se més a menjar més fruita i verdura i no tenir una vida sedentària. És absurd comprar eco i no fer exercici o que allò eco que compres siguin productes amb greixos saturats o alcohol”.
Anant un pas més enllà, Alberola demana “allunyar-nos del judici moral que les persones han de voler estar sanes, o primes o ser felices. Potser no, i no és res que ens hagi de preocupar de l’altre”. •