A l’Iran hi ha sis milions i mig de persones toxicòmanes, una xifra que espanta i que fins fa no gaire semblava que no hagués de parar de créixer. Té una explicació, exposada de manera expeditiva i aspra a la magnífica La ley de Teherán: al país, abans que s’aprovés la reforma legal de 2018, tenies el mateix càstig tant si eres enxampat amb 10 grams o 500 quilos de qualsevol substància estupefaent: la pena de mort. La desproporció en les mesures i accions va provocar que els narcotraficants del país juguessin al tot o res, a l’engròs. Com a resultat, la venda de crack es dispara, i arriba a la xifra que exposa el títol original del film: Just 6.5. En només uns pocs anys, Iran passa d’un milió de toxicòmans a multiplicar la xifra per sis.
El paisatge que provoca aquesta escalada de consum és d’impacte, totalment desolador, amb gent de totes les edats vivint en condicions infrahumanes (al film també ho veiem, amb l’aparició d’un bon grapat d’extres que en pateixen la situació). Una realitat que sobta, quan la veus tan ben explicada com al segon film de l’iranià Saeed Roostaee, una mostra esplèndida de tensió i de burocràcia a crits, feta a la manera del thriller més vibrant, però amb fiblades polítiques molt contundents. La pel·lícula és protagonitzada per Payman Maadi (l’inoblidable Nader de Nader i Simin), un policia expeditiu que no té miraments a l’hora d’aprofitar-se de la rectitud extrema del sistema per amenaçar qualsevol subjecte i aconseguir el propòsit. Treu el màxim partit als engranatges de la llei, amb el risc que aquesta, algun dia, es giri en contra.
La ley de Teherán (Just 6.5)
Direcció i guió: Saeed Roostaee
Títol original: Metri Shesh Va Nim
Iran, 2019
Durada: 135 minuts
Fotografia: Houman Behmanesh
Música: Peyman Yazdanian
Repartiment: Navid Mohammadzadeh, Peyman Moaadi, Parinaz Izadyar, Farhad Aslani, Houman Kiai, Maziar Seyedi, Ali Bagheri, Marjan Ghamari, Yusef Khosravi.
Thriller policíac.
D’inici a final, amb tota la sordidesa necessària, la història segueix un grup d’agents de la unitat de narcòtics de Teheran, que van estrenyent el cèrcol per poder enxampar un dels grans narcos del país, Nasser Khakhad (Navid Mohammadzadeh), a qui Maadi fa molt de temps que persegueix. Una obsessió que va més enllà de la seva dignitat com a agent i deure professional. Dividit en dues meitats, la primera part del film mostra aquesta cacera a petita escala, de detenció en detenció, de confident a còmplice, fins que donen caça a la peça major. La segona part, ja amb el líder atrapat, fa un gir i ens situa de ple en les entranyes, tan rugoses i embullades, del procés judicial, amb el detingut fent mans i mànigues per evitar la condemna.
Realista i gens moralista, la pel·lícula és un noir que ens fa sentir incòmodes en tot moment, agut i gens complaent en l’observació social. Amb un policia ofuscat per l’obsessió d’aplicar la llei, amb un dolent que pot caure simpàtic i on no sempre tot és blanc o negre, ni tan fàcil d’escodrinyar com sembla. Un Iran rude, implacable i corrupte, a través d’un guió mordaç i ben travat, amb diàlegs plens de substància, amb discussions esglaiadores i tan expeditives com ho són les accions. Una molt bona pel·lícula que trenca els tòpics que espereu d’una pel·lícula iraniana, amb tensió, ofec i molta mala llet. I que sembla increïble que s’hagi pogut rodar (i estrenar) amb normalitat, exposant com exposa la realitat i denunciant els procediments i corrupcions d’un sistema viciat.