Abandonem la ciutat, doncs, per una carretera mínima —la Ma-1043— que gira l’esquena al mar i enfila en direcció a ponent. És estreta, secundària, agradabilíssima. Una quinzena de quilòmetres i un portet —el coll de sa Creu, o des Vents— separen Palma de Calvià. El pi ombreja l’asfalt; la roca mare s’hi mostra desinhibidament als marges de l’asfalt. Apareix Calvià al centre de l’estampa que tanquen les muntanyes de Tramuntana; ametllers i garrofers s’arrengleren adequadament a una banda i l’altra de la carretera. El poble traspua un aire assossegat, d’ordre. Higiènic. De les façanes de pedra destaquen les reglamentàries persianes que presenten una carta de tonalitats variada: rojos, verds, blaus, liles... Es tracta d’un dels municipis més extensos de Mallorca; compta amb una quantitat ingent de jaciments arqueològics d’època talaiòtica i va ser dins del seu terme municipal, a la badia de Santa Ponça, on desembarcaren les tropes de Jaume I el 1229, amb l’objectiu de conquerir Mallorca. Un monument commemoratiu —l’anomenada creu del Desembarcament— s’erigeix al lloc de la gesta. Podreu esperar la posta de sol al mirador dels Canons, una balconada sobre la Mediterrània, equipada amb el citat armament que apunta l’horitzó i les veïnes illes Malgrat. Podreu descobrir altres racons del municipi, com el far de cala Figuera o les coves de Portals Vells, però ho deixarem per a una altra ocasió.
Continuem el periple. La carretera penetra de ple al vessant interior de la serra de Tramuntana; travessa Puigpunyent, sota la mirada impertèrrita del puig de Galatzó, i continua cap a Esporles. La Ma-1101 no pot ser més estreta: tan sols un fil d’asfalt sense línia central, el qual supera el coll des Grau, flirteja amb la muntanya i gira cap a l’est. A Esporles abunda la restauració i la terrassa, sobresurt l’església neogòtica de Santa Pere i el dissabte als carrers la vida es multiplica, perquè és dia de mercat. Per la quantitat d’aigua al municipi, l’empenta industrial a final de segle XIX i principi del XX resultà un fenomen inevitable: els sectors tèxtil i paperer se n’aprofitaren, i Esporles esdevingué pioner en la matèria. Instal·lacions com la fàbrica de paper de Can Trias, les tèxtils de Can Campos —que arribà a comptar amb 350 treballadors—, Can Fortuny —actual seu de la biblioteca municipal—, o Ca n’Esteve, conformen la identitat industrial del lloc. Una escultura dedicada a la filadora, ubicada a la porta de l’Ajuntament, recorda el treball femení en aquell temps d’esforç.
El recorregut gira de nou l’esquena a la muntanya i apunta a la planúria. L’asfalt, com l’orografia, tranquil·litzen la tensió interna; el viatger s’hi relaxa en el suau serpenteig de la via. El pi, l’alzina i algun xiprer de perfil lanciforme protegeixen la carretera. I també ho fa el mur de pedra seca. Superem s’Esglesieta —quatre cases— i Palmanyola, amb el seu urbanisme asèptic, contemporani, residencial. I arribem a Bunyola. El poble manté una connexió històrica amb Sóller, a través del port de carretera homònim. Vàrem parlar-ne al capítol anterior: després de la construcció del túnel de Sóller, l’antiga via i els incomptables revolts han quedat reservats per als amants de la conducció lenta i els aficionats a la penitent ascensió ciclista. Un Via Crucis, preciós, en tota regla. En matèria de transport i comunicacions, a Bunyola fa parada l’històric tren que enllaça Sóller amb Palma. El comboi de fusta, que va ser inaugurat el 1912, ofereix a la clientela la privilegiada experiència de la lentitud. Bunyola és compacta, agradable, acollidora; amb façanes proveïdes del reglamentari desplegament de persianes acolorides.
La Ma-2100 afronta un altre port: és el d’Honor, que esquiva el puig des Reis i en una dotzena de revolts se submergeix en la vall d’Orient. Per al foraster, el topònim d’aquesta depressió orogràfica emet ressons estrictament exòtics. Malgrat tot, el lloc revela una bondat domèstica i d’una certa hospitalitat. La conca en qüestió és ampla, neta, suaument circumdada per elevacions modestes i on la vida humana es concentra en un nucli petit, Orient, el qual caldria no passar de llarg sense visitar la placeta de l’església, que traspua una calculada harmonia.
INCA, CAPITAL INDUSTRIAL
Posem rumb a Inca, però abans creuarem Alaró i el seu castell, amb l’hostatgeria annexa, que, a més de donar aixopluc i oferir un plat a taula, és un autèntic mirador sobre la geografia interior mallorquina. La fortificació, documentada ja al segle X i que és considerada des del 1931 Bé d’Interès Cultural, ha estat testimoni de la convulsa història de l’illa i, per això mateix —i per la seua situació—, ha esdevingut una de les visites indefugibles per a aquell qui explore Mallorca.
Continuem per Binissalem, que s’assenta a la planúria més perfecta, com ho fan Lloseta i Inca, la qual assolirem després de desviar-nos a Mancor de la Vall. Binissalem, que ocupa estratègicament la confluència del pla amb la muntanya, és coronat per un petit oratori medieval en honor a Santa Llúcia. A Selva, abans d’Inca, hi arribarem per camí rural asfaltat, entaforat entre la pedra seca d’una ruralitat secular.
Inca es presenta agitada; el contrast amb la tranquil·litat anterior en potencia l’efecte. És capital comarcal, concretament de la comarca del Raiguer, i ocupa en el context insular una indubtable centralitat. No debades li va valdre el 1900 el títol de ciutat. El seu dinamisme industrial i comercial l’han convertida en epicentre del sector del calçat, amb primeres marques de renom internacional. I és per això que la ciutat posseeix el museu dedicat a la producció sabatera, de visita ineludible per al foraster. Inca, però, a banda de tot, continua sent la població de referència per als pobles d’interior, amb el seu mercat del dijous, un dels més interessants i ben amanits de l’illa, on trobareu tota mena de productes locals, a partir dels quals s’elaboren alguns dels plats més interessants de la cuina mallorquina, com la coca de trempó amb farina de xeixa, o l’arròs brut —un suculent plat d’arròs caldós amb profusió de vegetals i carn— absolutament reconfortant. I ja que parlem de gastronomia local, haureu de saber que tant la sobrassada com l’ametlla de Mallorca gaudeixen d’una indicació geogràfica protegida, així com el seu Vi de la Terra. Altres productes compten amb denominació d’origen, com l’Oli de Mallorca i els vins del Pla i Llevant, i de Binissalem. I en qüestió d’embotits, en fi, el foraster hauria de tastar la botifarra i els botifarrons, i també el camallot —conegut amb el nom de varia negra a altres pobles de l’illa, com Sóller.
Tornem, però, al carrer. Inca compta, a més, amb un ingent patrimoni que convida a descobrir-la. Resulta inevitable el barroc religiós de l’església de Santa Maria la Major i de les esglésies de Sant Francesc i Sant Domènec, amb els claustres dels antics convents de franciscans i dominics, i el monestir de Sant Bartomeu, del mateix estil; o el casal senyorial que alberga l’Ajuntament, i l’estació de ferrocarril, d’aire classisitzant, de final del XIX. I la petita joia arquitectònica d’un antic magatzem de cereals que es troba a la plaça de la Quartera i que en l’actualitat és seu d’un centre d’art.
Travessem el Pla de Mallorca per un paisatge persistent. La constància de la planúria i la limitada perspectiva provoquen un ensopiment dels sentits. Hi contribueix, a comptades hores del dia, la llum zenital que anul·la qualsevol presència d’ombra i contamina el paisatge d’una blancor excessiva. Passem a frec del poblat talaiòtic de Son Fornés —un dels principals de la prehistòria mallorquina—, travessem Montuïri i Porreres, i penetrem a Migjorn per Campos. Aquesta vila és de tradició agrària i ramadera, ben abastida d’aigua, fet que li ha permès desenvolupar el conreu de regadiu. Va fer la seua via en el moment de l’explosió de la demanda turística, la qual, de manera inevitable, ha acabat cimentant puntualment el seu litoral. Malgrat tot, les platges del municipi destaquen per ser unes de les millors conservades de l’illa.
Circulem paral·lels al litoral, a una distància preventiva, per la carretera Ma-6014. Més mostres arqueològiques, com el poblat de Capocorb, reforcen l’ascendència talaiòtica de l’illa. En aquest punt, virem decididament cap al sud-oest: la intenció és assolir la costa allà on s’ubica el far de Cap Blanc. La terra, que ací sí que és plana —l’orografia ho confirma—, es col·lapsa sobtadament en entrar en contacte amb el mar. La interrupció geològica és extraordinària: aquest finis terrae es manifesta per mitjà d’espadats escrupolosament tallats, pura precisió cirurgiana, que proporcionen un aire net a aquesta costa oberta. El far es troba suspès allà, enmig del no-res. Es tracta d’una instal·lació sense gaires pretensions que va ser construïda a mitjan segle XIX, a la qual, gairebé un segle més tard va sorgir-li un veïnatge incòmode. Si a l’indret ja existia una torre de guaita, el govern franquista hi instal·laria una bateria de costa, amb tot el desplegament armamentístic i un bon cos d’edificis —posseeix, entre d’altres, un enorme búnquer de 2.000 metres quadrats, amb passadissos i múltiples sales—, que el passat mes de març el Ministeri de Defensa posava a la venda en un portal immobiliari per poc menys de quatre milions d’euros.
Com que aquesta zona litoral pertany a Llucmajor, aprofitem per visitar la població. Dels nuclis mallorquins, Llucmajor encapçala la llista dels més extensos i gaudeix del títol de ciutat des del 1916, quan el rei Alfons XIII va concedir-li’l per a recompensar el seu dinamisme i empenta. Llucmajor ha viscut, tradicionalment, de l’agricultura: en concret, de la vinya, fins que la fil·loxera va fer de les seues a final del XIX, i va ser substituïda per l’ametlla. Ha estat plaça forta industrial, amb el calçat i els articles de pell com a estendards, amb el suport del tèxtil, la metal·lúrgia i la fusta; i a més, ha proveït la cultura balear d’algunes figures notables, com Sebastià Alzamora, Miquel Bezares o el fotògraf Toni Catany.
Malgrat el seu passat medieval —Jaume II va fundar la vila el 1300, tot i que el lloc ja posseïa una primera església construïda el 1259—, sobta l’urbanisme quadrat, una retícula aproximadament regular que transmet ordre i concert, res més lluny de l’urbanisme medieval, i que és hereva d’assentaments anteriors, fenicis, grecs i romans. No hi passeu de llarg: el modernisme d’algunes façanes salta a la vista —en concret, les de Ca Ses Xilenes, del cafè Colom, l’antic Hotel Espanya, el bar Tabú o de l’edifici de La Caixa—, com també el caràcter classicista de l’església de Sant Miquel, amb el seu campanar fora de proporcions, expressió de l’esplendor econòmica de l’època. En matèria d’arquitectura religiosa, hi ha, entre d’altres, el santuari de Gràcia, l’església de Sant Bonaventura, la capella de les Germanes de la Caritat o la capella de sa Torre. Trepitgeu els carrers rectilinis que són custodiats per façanes sòbries, de pedra picada —el marès local— o arrebossades, amb arcs de mig punt i d’una tonalitat homogèniament torrada.
PALMA, EN FI
L’itinerari continua cap a l’interior. Al llogaret de Randa, fa l’esforç d’enfilar-se al santuari de Gràcia, arriscadament situat sota un penyal —la penya Falconera—, i assolir més amunt el puig de Randa, a 543 metres sobre el nivell del mar, on hi ha el santuari de Cura. Sembla que va ser ací on Ramon Llull feu construir un primigeni altar marià, després de retirar-s’hi, a quaranta anys, amb la intenció de menar una vida d’ermità. D’aquesta llavor nasqué i cresqué el santuari actual, al qual s’afegí una hostatgeria que en l’actualitat compta amb una trentena d’habitacions i servei de restauració. Des del puig de Randa, la perspectiva sobre Mallorca és excepcional: al sud, apareix el litoral obert amb l’illa de Cabrera al fons; en direcció oposada, la magnífica extensió del Pla de Mallorca; i cap a ponent, distingireu la serra de Tramuntana i la majestuosa badia de Palma.
Algaida, municipi al qual pertany Randa, precedeix en el nostre viatge la ciutat de Palma. La influència urbana de la capital densifica el territori contigu a mesura que hom s’hi aproxima: polígons, eixos viaris d’alta capacitat i la presència de l’aeroport, cobreixen la quinzena de quilòmetres finals d’aquest recorregut.
Cal, no obstant, reservar les darreres energies per a una exploració pausada de la capital mallorquina. “Palma té l’aspecte d’una ciutat neta i de molt bon aire”, deia Josep Pla el 1970. “El Born és una delícia urbana, un saló acabat. És un carrer per a estar. La majoria de carrers són per passar. El Born és un carrer per a estar. M’imagino que la persona dotada per la xafarderia no pot pas demanar res més eficaç. El pla de la ciutat té mobilitat i fa unes pujades i baixades que tenen molta gràcia. Els carrerons són civils, no tenen res de dramàtic. Divagant pels voltants del Born em topo amb tres o quatre grans palaus, de gran estampa, d’un ruralisme sòlid, senyorial. Els patis són memorables. Les cases són senyorials perquè els signes de riquesa hi són discrets, molt poc visibles, desproveïts de petulància. La gent camina a poc a poc, sense empentes, va i ve pels seus quefers plàcidament”. Palma és, encara avui, aproximadament com la descrivia Pla. Si se l’observa amb deteniment hom sabrà reconèixer el pols endèmic de la ciutat. Per sota del frenesí del turisme global, perviu la Palma històrica, autòctona; la Palma de la Seu, una de les catedrals gòtiques més impressionants, amb intervencions de Gaudí i de Miquel Barceló; la del palau de l’Almudaina i la del Casal Solleric, amb el seu pati inigualable. La Palma d’Es Baluard, convertit en espai d’art contemporani, o la del castell de Bellver, gòtic, amb la seua planta circular. I la Palma de la plaça Major i de les places del Mercadal, del Banc de l’Oli i de la Quartera; i la del carrer de la Portella, de caire noble, i la del carrer de Can Savellà, amb una ingent concentració de patis medievals. I a tocar hi ha l’església gòtica de Santa Eulàlia, amb la plaça homònima arbrada. Podríem continuar, però haurem de deixar-ho ací. Ara et toca a tu, lectora, lector, submergir-te en absoluta llibertat en aquest laberint insondable de carrers i d’història de la capital mallorquina.