-Abans que res, podria resumir en què consistirà l’anomenada “via pirinenca”?
-Serà la primera mobilització, ciutadana i massiva, que hem convocat entre entitats basques i catalanes. Es tracta d’il·luminar al voltant de 400 cims al llarg de tot el Pirineu, un territori simbòlic molt important tant per als bascos com per als catalans. Els Pirineus no són una frontera per als bascos ni per als catalans, sinó un punt d’unió. Això és el que volem simbolitzar. Ho farem dissabte al capvespre, quan es començaran a il·luminar aquests cims al llarg del Pirineu.
-Com va sorgir aquesta idea?
-Des del 2018 pensàvem en fer una cosa així per unir aliances entre nacions sense estat i que compartim el context dels estats espanyol i francès. Des del 2019, arran la sentència del Tribunal Suprem contra els dirigents catalans, va sorgir la iniciativa Llum i llibertat, que va servir per il·luminar Montserrat en clau de solidaritat i denúncia. Al País Basc, de la mateixa manera, es van il·luminar també diversos indrets simbòlics de manera improvisada. Aquesta dinàmica ens va representar una oportunitat per unir forces a nivell social, tal com ja n’hi ha a nivell polític amb col·laboracions entre partits, a nivell acadèmic amb treballs conjunts entre l’Institut d’Estudis Catalans i Euskaltzaindia, etc. Consideràvem important que, també a nivell social, es creara aquest front sobiranista i democràtic. Tot s’ha retardat amb la pandèmia, però ara podrem impulsar per fi la iniciativa.
-Què esperen aconseguir?
-Des d’un primer moment vam veure que aquesta iniciativa i aquest objectiu d’aliar-nos amb altres pobles té una gran importància a nivell estatal i també en l’àmbit internacional per enviar un missatge clar que som dos pobles en què la ciutadania vol decidir lliurement el seu futur polític i exercir la seua sobirania. I per deixar clar que decidir és exercir la llibertat. Els processos democràtics no creen el conflicte: és precisament el bloqueig a les vies democràtiques el que provoca el conflicte. I el conflicte, en aquest cas, no se situa al País Basc o a Catalunya, sinó als estats espanyols i francès, que impedeixen les nostres expectatives democràtiques. Aquest és el missatge que cal enviar. Aquesta, a més, és la primera mobilització d’un recorregut llarg. Ens plantegem un repte enorme, i cadascú pel seu costat possiblement no podrà fer front a aquest gran repte. Il·luminar el Pirineu simbolitza aquesta reivindicació i aquests objectius.
-Parlem un poc de Gure Esku Dago. L’any que ve l’entitat complirà una dècada. Va nàixer emmirallant-se en l’Assemblea Nacional Catalana...
-Gure Esku Dago naix en un context molt especial. El 2011 es va fer la conferència en què ETA declarava l’alto-el-foc permanent i va sorgir així la maduració del debat sobre el dret a l’autodeterminació d’Euskal Herria, que fins llavors havia estat molt enfangat pel context de violència. Gure Esku Dago va nàixer per fer pedagogia sobre el dret d’autodeterminació i amb la intenció de traslladar-lo a l’àmbit social. És cert que l’ANC ha servit d’inspiració per a moltes de les nostres iniciatives: cadenes humanes, consultes ciutadanes poble a poble, etc.
-Què pensa que ha aconseguit Gure Esku Dago aquests anys?
-Ens tocarà fer aquesta reflexió ara que en complirem 10, però crec que hem fet pedagogia sobre els valors democràtics, cosa molt necessària a Euskal Herria després de dècades de violència. També hem aconseguit, crec, normalitzar el debat sobre el dret d’autodeterminació i el dret a decidir en democràcia. Hi havia famílies en les quals aquest debat era molt conflictiu i ara en poden parlar, tal com s’ha vist amb els processos de consultes populars i amb els debats previs en què participaven tot tipus de persones. Tots hem parlat al voltant d’una taula, cosa que semblava difícil. Avui, en qualsevol enquesta es comprova que el suport al dret a l’autodeterminació és més ampli i divers que mai. Aquesta reivindicació de l’autodeterminació, per vies pacífiques i democràtiques, ha sigut la funció de Gure Esku Dago aquests 10 anys. Avui, entre el 60 i el 70% de la ciutadania d’Euskal Herria està a favor d’exercir el dret a l’autodeterminació per la via pacífica a través d’un referèndum. Nosaltres continuem treballant per ampliar aquesta base. Gure Esku Dago és un agent influent i amb capacitat d’interpel·lar les institucions i els partits gràcies al treball fet aquests anys.
-El cert és que l’independentisme a Euskal Herria marca menys agenda que fa uns anys, i fa la sensació com que ha deixat de costat el repte polític. És així?
-Gure Esku Dago no és agent social que treballe per la independència del País Basc, sinó que posem sobre la taula que el marc polític existent l’ha de decidir la ciutadania per vies democràtiques i no s’ha d’imposar. Aquesta idea és la que té més pes a Euskal Herria. És cert que al país hi ha una majoria social que s’uneix a aquesta voluntat, però el debat sobre el model territorial ha quedat un tant paralitzat. El nou estatut basc de què es parla s’ha aturat des de la pandèmia. En un principi es va començar a debatre a nivell parlamentari i cada grup va encomanar als experts valoracions sobre la qüestió. A Navarra sí que s’ha obert un debat que es va fer al Parlament i hi ha intenció d’obrir una ponència d’autogovern. Sobre la taula hi ha opcions diferents. Per a nosaltres també és important interpel·lar els partits polítics i empentar-los a fer passos que ens conduesquen a poder decidir sobre el nostre futur. Aquesta empenta social va estar molt present a Catalunya per obrir aquest debat i és el que necessitem ací.
-S’està parlant de la renovació de l’Estatut com a objectiu en la legislatura actual al País Basc. Què en pensa?
-El 2018 vam fer una cadena humana unint distintes ciutats basques i es va presentar un document, “el pacte ciutadà”, amb 2019 raons per decidir sobre el nostre futur polític. Unes setmanes més tard, PNB, EH Bildu i una part de Podem van aprovar l’obertura d’un debat sobre aquesta qüestió. A partir d’ací es va obrir la ponència d’autogovern i es va començar a treballar. Al 2018 estàvem en un context en què es veia que hi havia un mínim de connexió amb la construcció d’un pont entre la política i la societat. Ara és cert que hi ha hagut una pandèmia pel mig, que per cert ha evidenciat els límits del nostre autogovern a l’hora de prendre les decisions i ha servit l’Estat per treballar en la recentralització, però la reivindicació s’ha venint apagant i estem intentant que les institucions reprenguen el debat i que atorguen a la ciutadania el protagonisme que els correspon. Voluntat política n’hi ha, però cal passar als fets i a fer passos concrets.
-Com es veu, des del País Basc, la situació catalana? Pensa que el procés ha inspirat iniciatives a Euskal Herria, o més bé ha servit per aprendre d’errors que cal no repetir?
-El procés ens ha servit com qualsevol experiència que ens ensenya encerts i errors. Per a nosaltres, Catalunya és un exemple a seguir de mobilització pacífica i d’empenta ciutadana sobre els polítics, sense la qual mai no s’haurien fet certs passos institucionals que després han arribat fins on han arribat. Sí que és veritat que, a més d’una influència positiva, el procés també pot haver tingut una influència negativa, perquè hi ha coses que no s’han aconseguit i hi ha, també, aquesta sensació de certa frustració al si de la societat basca. Però si es mira des d’una perspectiva històrica, crec que en el cas de Catalunya s’ha comprovat la força que pot arribar a tindre la ciutadania, i per això cal unir aquestes forces i fer una aliança entre pobles. És el proper pas que hem de fer. Estem davant de grans reptes i vivim en un context complicat, en un Estat al qual no li tremola el pols per bloquejar la voluntat democràtica de la ciutadania. Per això cal treballar junts i veure fins a quin punt podem arribar, que segur que és més lluny del que s’ha arribat fins ara.
-Per últim, tornant a la iniciativa del dissabte, parlen d’un acte “poètic i polític”. Hi ha gent, però, que considera que aquests com aquests són una mena de “performance” i exigeixen més acció. Què els diria?
-Per a mi no és un acte de performance, sinó polític, perquè té uns objectius clars que ja he comentat. L’acte té l’objectiu de crear un marc comú, d’unir forces i crear un front sobiranista. Per damunt de tot és un acte polític. També és un acte molt visual, sí, i molt creatiu, però això no li lleva la part reivindicativa i els objectius polítics estan clars. Fa unes setmanes vam veure com el president de la comunitat d’Aragó, Javier Lambán, davant aquest acte de la via pirinenca, va reaccionar contra la idea d’aliança entre els pobles basc i català. Actes com aquest, per tant, desperten unes inquietuds, cosa que evidencia que tenen una influència i unes conseqüències. Per això, a tots aquells que consideren que això és una performance, els anime a que treballen en més actes per aconseguir l’objectiu.