És una de les cançons més antigues que es coneixen, ja que “Le Temps des Cérises” es va escriure el 1866, amb text de Jean-Baptiste Clément i música d'Antoine Renard. La cançó està, segons sembla, vinculada a la Comuna de París. Es pensa que va ser dedicada per l'autor a una infermera que va ser morta durant la Setmana Sagnant (La semaine sanglante), quan les tropes de el Govern francès van enderrocar la comuna revolucionària:
“El gai rossinyol i la merla foteta / estaran sempre de festa / Les xiques guapes tindran la follia al cap / i els enamorats el cor assolellat / Quan cantarem el temps de les cireres”.
Als Països Catalans tenim magnífiques cireres, força millors que les que ens venen d’Extremadura i, en alguns casos, de l’Aragó. Cireres de Terrades, de Llers, de Lleida, de la Vall de Gallinera, del Baix Llobregat, de Ceret... I de diverses menes: de les burlat a les starking, passant per les blanquinoses dites de cor de colom, a França napoléon.
Segons sembla, les cireres són originàries de l’Àsia del nord-est o de l’oest –de la mar Negra a la mar Càspia– com tants fruits que després es varen difondre arreu. No obstant, actualment de cirerers se’n troben pràcticament arreu del món, tant amb varietats silvestres com cultivades, i tant a al Mediterrània com als països del centre i nord d’Europa, passant pels del con sud d’Amèrica i els Estats Units. En trobem a França, a Itàlia, a Grècia, a Espanya, a Alemanya...
La paraula guinda, ara poc utilitzada en la nostra llengua, ve, no obstant –segons Joan Coromines– del català, i procediria d’una arrel germànica. La guinda seria la cirera agra o àcida, guinda (Espanya), ginja (Portugal), guinla (Occitània), griotte (França), amarena (Itàlia), etc.; i seria l’espècie de cirera més antiga.
A Europa, incloent França, Catalunya i Espanya, és molt corrent la classe burlat, primerenca i dolça, de la que ja n’hem parlat. La cirera es menja com a fruit fresc, però és la base de postres delicioses. Entre elles al clafotís del llemosí (clafoutis en francès), la coca de cireres de Reus, les tartes o strudels de cireres alemanyes, d’Àustria...
La cirera, fruita de temporada és la fruita que, probablement, congria més il·lusions, mostres i fires i arreu dels Països Catalans. La primera de totes és la de Ceret, a la Catalunya Nord. Parlant amb Jean Plouzennac, president de les Toques Blanques de la regió, em comenta que cada vegada hi ha menys cirerers, substituïts per altres cultius. No obstant, les cireres de Ceret continuen essent les més primerenques i, tradicionalment, els seus productors n’envien una cistella al president de la República Francesa. A continuació vénen les fires de l’Alt Empordà, on cada vegada hi ha més cirerers, que s’hi donen molt bé. Estem parlant de Llers, Terrades i Sant Climent Sescebes, que han recuperat les respectives Fires. En totes elles, naturalment, hi ha parades de vendre cireres dels productors locals activitats, esportives, musicals, etc. Hi trobem a faltar activitats gastronòmiques i xerrades a l’entorn d’aquesta fruita.
A les comarques de Barcelona, i particularment al Baix Llobregat, hi trobem, les fires del Papiol, Sant Climent de Llobregat, Torrelles de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló... Són les fires més antigues de Catalunya, ja que el Baix Llobregat és la màxima zona productora d’aquesta cobejada fruita. Al Maresme, a Arenys de Munt, es fa la Festa de la Cirera d’en Roca, una varietat local, blanquinosa i ferma, apta també per a fer aiguardents i ratafies. Cap a les terres de l’Ebre destaca la fira de la Cirera de Miravet –que es fa coincidir amb la Fira dels Canterers, dedicada a la terrissa local– o la de Paüls, al Baix Ebre. A Bràfim, Alt Camp, també fan la seva Fira de la Cirera. A Lleida, que produeix les cireres més cares que hi ha destinades a l’exportació, es fa una fira a Montoliu. Totes aquestes fires tenen lloc de de finals de maig a principis de juny, però si us voleu rascar la butxaca podeu menjar cireres al mes de març. Són les cireres més cares del món. Els gurmets dels Emirats Àrabs les paguen a preu d’or. De molt bona presència, són una mica més grosses que una moneda de 2 euros. Es tracta de les cherries gourmet, cultivades als hivernacles de l’empresa SAT Edoa, situada a Almacelles (Segrià). Anys d’investigació van portar els quatre fundadors de l’empresa a trobar una manera de collir les cireres al març, cosa que les converteix en les més primerenques del món i atorga a SAT Edoa el monopoli d’aquesta fruita durant els mesos previs a la temporada.
El País Valencià també és territori de cireres. Destaca la fira de la Salzadella (Baix Maestrat). “Per cirera i en cistella, veniu tots a la Salzadella”, fa la dita local. És una varietat pròpia, evolució i adaptació de varietats que venien de Catalunya, com la lleida, la negrita o negreta, la sant gregori... La importància de la cirera a les comarques valencianes del nord és reflectida a la magnífica sèrie (per a mi de culte) La forastera, produïda per À Punt TV i emesa també per TV3, amb un argument que gira a l’entorn de les cireres produïdes en un poble de nom fictici i on des de la cooperativa volen comercialitzar un refresc a base de cireres. Castelló de la Plana també celebra la seva Fira de la Cirera. Durant els dos dies que dura la festa poden adquirir-se cireres fresques reconegudes amb la marca de qualitat de la Comunitat Valenciana, així com diferents productes derivats (melmelada, licors, pastissets...). També poden degustar-se menús on el producte estrella és la cirera, tant als restaurants locals com a alguns de la zona. Destaca també el Dia de la Cirera de Serra, al Camp de Túria, que coincideix amb la Fira de la Calderona. Al sud valencià destaca la fira de la Cirera, de la preciosa Vall de Gallinera, a la Marina Alta. Una visita molt recomanable.