La història es remunta al 5 de juny de 1968. Robert F. Kennedy guanyà les primàries de Califòrnia en la carrera presidencial. Era un moment d’extrema crisi social i política. Cinc anys abans havien assassinat el germà, John F. Kennedy, i dos mesos abans a Martin Luther King. Sense arribar a ser encara President, però erigit com a icona de l’empatia, de l’esperança, del respecte i de l’entusiasme, Robert F. Kennedy, aclamat per totes les races, fou ferit per trets d’arma de foc aquell 5 de juny i morí l’endemà en un hospital de Los Angeles. El 8 de juny els EEUU s’acomiadaven d’una figura fugaç però mítica en la història i el funeral esdevingué un afer d’estat. Com ja s’havia fet en altres ocasions, el fèretre de Kennedy feu el recorregut ferroviari de tres cents cinquanta quilòmetres que separen Nova York de Washington D.C.: quatre hores de viatge, que n’esdevingueren quasi bé vuit, en un tren amb vint-i-un vagons, al darrer del qual hi havia el fèretre. Paul Fusco, des de la revista Look, fou el fotògraf responsable de retratar el gest espontani de dolor de les persones que s’atansaren a les vies. La càmera en recollia la història oficial.
Un 4 de juliol Rein Jelle Terpstra rebé un regal d’aniversari per part d’uns amics: el llibre RFK Funeral Train. Aquesta publicació donà llum a les captures de Fusco, uns arxius que varen estar a punt de desaparèixer amb motiu del tancament de la revista Look. Terpstra va quedar fascinat amb el regal però de seguida es va adonar que moltes de les persones que havien estat fotografiades per Fusco portaven càmeres. On és la mirada d’aquests fotògrafs? Es preguntà. I a partir d’aquest interrogant inicià una recerca a l’entorn del punt de vista de les persones retratades amb la voluntat de recrear les històries al voltant de l’espera, les històries al marge de la història. En un exercici de periodisme ciutadà, en paraules de Pedro Vicente, comissari del projecte, Terpstra activava un procés creatiu per tal de generar la contra imatge de la història oficial i convertir així els testimonis d’aquest esdeveniment, no només en protagonistes, sinó també en autors i documentalistes del teixit social que es creà a l’entorn d’un individu defensor de la justícia i la igualtat.
L’artista visual i fotògraf partí dels eixos de treball que li són recurrents, la percepció i la memòria, per fer recerca històrica i apropiació fotogràfica. El projecte de recerca s’inicià el 2014 i eclosionà el 2017, moment en què guanyà una beca de recerca artística al Smithsonian. Talment com si es tractés d’un arqueòleg de la memòria, anà a buscar la mirada del poble mentre es preguntava si seria capaç d’obtenir els materials necessaris per col·leccionar les històries. La feina d’emmagatzemar i acumular va ser possible gràcies a l’espera, a recórrer una i una altra vegada les vies, a parlar amb els veïns de la zona, a visitar els arxius, les associacions, els ajuntaments. També la publicitat a diferents diaris i l’ús de les xarxes socials van contribuir a donar vida a la història paral·lela que va tenir lloc aquell 8 de juny de 1968.
El procés de recol·lectar la materialitat de la memòria encara està obert. Actualment, Terpstra ha aconseguit recopilar més de dues centes fotografies i dotze pel·lícules casolanes: un relat d’estat nodrit de memòries privades que provenen d’àlbums familiars. Així doncs, el document s’erigeix com un monument que exalta la fotografia en allò que té d’efímer, singular, fortuït i instantani. El passat de la història, el present de la memòria i la construcció del futur en paraules de Joana Hurtado, directora del Centre d’Art Contemporani.
L’espai expositiu que acull ‘Robert F. Kennedy Funeral Train – The People’s View’ es troba ubicat a la planta baixa de l’edifici. Es tracta d’un espai diàfan que presenta sis dispositius. En primer lloc, una selecció de deu de les més de mil fotografies que Fusco va capturar des del tren i que actualment es troben a Biblioteca del Congrés dels EEUU, a Washington D.C. En segon lloc, vuitanta-tres reimpressions d’instantànies i diapositives que mostren la totalitat del recorregut realitzat pel tren. Encapçala el viatge Rich Taylor amb una captura que va fer a les 13.35h i el tanca Alan Virta a les 20.40h. Set hores de recorregut que es plasmen visualment amb una línia a la paret i amb el nom dels fotògrafs, el punt del recorregut on eren i l’hora exacta en què tingueren lloc les captures exhibides. El tercer dispositiu és una videoinstal·lació formada per cinc pantalles, disposades en renglera, una al costat de l’altra, tot recordant les finestres del tren, que donen ritme, moviment i sonoritat a l’esdeveniment. A continuació, es mostra la pel·lícula domèstica de Larry Beers, un enregistrament que no està editat i que és especialment singular perquè és l’únic vídeo del moment que mostra la totalitat de l’espera, des del minut zero en què encara no havia arribat ningú a l’andana. Ben a prop una vitrina recull documentació addicional: material promocional electoral, el número de la revista Look dedicat a la mort de Robert F. Kennedy, anuncis a diaris en què Terpstra difon el procés de recerca, algunes cartes, etc. També s’hi inclou el llibre Robert F. Kennedy Funeral Train – The people’s View, publicat el 2018 i guanyador de la medalla d’or al Best Book Design From All Over The World. El conjunt acaba amb la projecció de cites dels diferents testimonis que són un retrat de l’expressió col·lectiva de forjar la història.
Per mitjà del llibre primer i ara gràcies a aquesta exposició, el creador neerlandès ha aconseguit connectar els fragments en una història única per tal de generar un altre context i una nova significació. Aquell dia calorós i humit de juny, la mirada dels testimonis projectada cap a l’est, l’ambient tranquil i el xiuxiueig de les persones en la pràctica de l’exercici de l’espera fins a escoltar el crit “que ve el tren!” és viscut pel visitant-espectador com un sentir-se a prop de la memòria col·lectiva d’un episodi que va marcar la història d’un país.
Hurtado presenta aquesta mostra conjuntament amb la proposta ‘Trencar una nou’ de Lúa Coderch. Ens planteja un joc entre els límits difusos de les arts visuals i el cinema per tal d’obrir noves mirades, altres punts de vista, que facin prendre partit l’espectador i posin el focus en el subjecte. Es remunta al cinema dels orígens i s’aventura a establir un paral·lelisme entre els germans Lumière i Terpstra pel que fa al qüestionament del punt de vista de la càmera i entre Georges Méliès i Coderch pel que fa al joc a mig camí de la ficció i de l’il·lusionisme. No us perdeu la visita comentada que Pedro Vicente realitzarà el 28 de juny a la tarda i procureu sortir de l’exposició amb més preguntes de les que encapçalen aquest article.