«La gestió dels fons Next Generation ha laminat competències autonòmiques»

-El pròxim 20 de juliol es compliran dos anys des que els caps d'Estat i de govern van acordar la posada en marxa dels plans Next Generation EU. Quin balanç se'n pot fer, dos anys després?
Després de dos anys, s'ha aconseguit dissenyar l'estratègia de reconstrucció i resiliència a través d'unes línies de transformació. Per tant, l'horitzó es veu més clar. Ara bé, es detecta certa lentitud i certa paràlisi burocràtica en la implementació d'aquestes línies estratègiques. En part això és degut al fet que s'ha centralitzat molt la gestió en l'Estat, en lloc d'apostar per un sistema de corresponsabilitat i cogovernança entre Estat, comunitats autònomes i grans ajuntaments, que és, al cap i a la fi, on aniran dirigits gran part dels fons perquè són polítiques públiques que els competen.

La Moncloa, i Pedro Sánchez en particular, sempre han dit que per a la gestió dels fons europeus han posat en pràctica la cogovernança. És aquesta una cogovernança postissa?
És una cogovernança un poc formal, perquè les decisions de fons han sigut adoptades dins l'estructura de l'administració general de l'Estat. Des de fora, almenys, no es percep aquest sistema de cogovernança, que sí ha estat molt evident en la darrera etapa de la covid. Fa la impressió que l'Estat ha dissenyat cap on es va i després ha reunit a les autonomies per veure com es distribueixen els fons. Des del marc constitucional, diria que hi ha hagut certa centralització en la presa de decisions, tot fent perdre capacitat de decisió a les autonomies.

No obstant això, hi ha les conferències sectorials, on participen els representants de les autonomies. No són mecanismes eficients?
Les conferències sectorials funcionen com a ens de coordinació però no de cooperació. Una cosa i l'altra no és el mateix. En el cas espanyol, no s'ha creat un òrgan participat de forma plural i horitzontal entre funcionaris, gestors estatals, autonòmics i locals. En el model espanyol, les propostes venen de l'Estat. Un exemple evident és que en les ordres aprovades el setembre passat que regulaven tot el sistema de prevenció del frau, en els annexos -com a òrgans de decisió-, només apareix l'administració general de l'Estat mentre les comunitats autònomes apareixien com a gestors o executors. En el cas d'Espanya s'ha optat per un model en el qual l'administració central dissenya les regles del joc i, per tant, la capacitat de decisió de les autonomies és molt limitada. El resultat és una recentralització de competències. Això no casa bé amb el model federal que tenim a Espanya.

Quin és l'origen d'aquest model de gestió tan centralitzat?
El punt de partida és el Reial Decret 36/2020, un conjunt de mesures administratives que perseguia, en teoria, eliminar colls d'ampolla i preparar les autopistes administratives per posar en marxa les mesures. El que passa, però, és que aquest reial decret té un tarannà plenament recentralitzador. En ell a les autonomies se les considera simples gestores. I això, que es podria haver matisat mitjançant una ampliació del contingut del Reial Decret o per altres vies, no s'ha matisat. Crec que d'ací és d'on ve el pecat original, el punt a partir del qual les autonomies queden molt desplaçades. El Reial Decret genera un model molt vertical i centralitzador, el qual casa malament amb la cogovernança. Tot plegat esdevé el principal coll d'ampolla.

Per tant, aquesta concepció recentralitzadora ha acabat generat un coll d'ampolla i ha restat eficàcia?
En part, sí, perquè està retardant els projectes. Crec que en línies generals hi ha hagut desconfiança de l'Estat sobre la capacitat de gestió de les comunitats autònomes. I hi ha matèries on les autonomies tenen més expertice que l'Estat. Un exemple d'això és sanitat. Es tracta de competències assumides de fa temps per les autonomies, les quals, per cert, tenen quadres de funcionaris tan competents com els que puga tenir l'Estat. Hi ha una certa desconfiança cap als quadres de gestió autonòmics i locals. Trobo que això és injust perquè tan competent és un funcionari estatal com un autonòmic o local. En lloc de buscar els millors en cada àmbit, independentment de la seua procedència, ací s'ha deixat la part més significativa en mans de l'Estat. Probablement, hauria estat més convenient pensar en una estructura més col·laborativa i no de coordinació com s'ha dissenyat a Espanya. Perquè al capdavall, els fons van a habitatge, urbanisme, mobilitat, serveis socials... que són competències autonòmiques o locals. No haver comptat amb ells a l'hora de prendre decisions no té molt de sentit. Com a mínim sorprèn.

En la seua intervenció al XI Fòrum de les Autonomies al Senat vostè va dir que cal avançar cap a un model de cooperació institucional. No és el mateix coordinar que cooperar, ha dit vostè.
En la coordinació, quan no hi ha acord, l'Estat imposa la seua decisió. En la cooperació cal arribar a un acord entre tots i l'Estat no imposa res. A Espanya tenim un país descentralitzat molt intens i en la política de gestió dels fons europeus s'ha imposat un model de coordinació i imposició de les decisions. Sorprén que un país descentralitzat haja optat per un model de decisió tan centralitzat.

Què han fet altres països? Hi havia altres models possibles?
Alemanya, què és un país federal, ha comptat molt amb els landers per aplicar els fons Next Generation. Els ha reconegut àmbit de decisió, perquè, al cap i a la fi, són els qui decidiran el destí dels fons. França, un país molt centralista, ha comptat amb les regions a efecte de la presa de decisió, i per descomptat en la gestió i l'execució. A Itàlia s'han creat comitès amb experts, s'ha sectorialitzat per àmbits, per fer que siga més fàcil la mobilitat i l'agilitat dels fons. Ací ho hem centralitzat tot al govern central i s'ha dut als ministeris, sense cap estructura horitzontal. Ha predominat una visió molt estatal dels fons.

Al Senat vostè va dir que podria contravenir la doctrina del spending power del Tribunal Constitucional, què vol dir això?
El Tribunal Constitucional, des de fa molts anys, va aclarir que l'Estat, a través de la seua capacitat de despesa, no pot alterar el legítim exercici competencial de les comunitats autònomes. El que ací ha passat és que Espanya rep uns fons europeus i el govern entén que són fons de l'administració general de l'Estat que després territorialitzarà. Això, però, no és així: la Unió Europea no prejutja que l'organització dels fons siga així. La UE envia els diners al Regne d'Espanya per tal els distribuïsca conforme a la seua estructura política. El Tribunal Europeu de Justícia ho ha deixat clar: els fons europeus són diners que es destinen a l'Estat en el seu sentit més ampli, no únicament a l'administració central. El govern de la nació ha entès que els diners són seus i la manera com els està gestionant distorsiona les competències de les comunitats autònomes.

Correm el risc que es reste eficàcia o eficiència, amb aquesta estructura? O que no es puguen complir les expectatives que s'han generat al voltant dels fons europeus?
Aquest un risc. Una càrrega burocràtica excessiva i centralitzada pot suposar un coll d'ampolla, què és precisament el que es volia evitar. En la mesura que el desplegament de la gestió arribe a les autonomies, caldrà ser optimista i pensar que les autonomies tenen capacitat de mobilitzar aquests diners de la forma més eficient possible. Però continua havent-hi incògnites, perquè sembla que la normativa estatal limita certes opcions interpretatives i això pot posar en risc els mateixos. En alguns aspectes l'Estat té una posició molt estricta que hauria d'aclarir-se perquè almenys les comunitats tinguen certa autonomia per mobilitzar de forma més àgil. Perquè s'estan imposant normes administratives a les autonomies que són poc flexibles i que demostren desconfiança cap a l'acció de les autonomies. Crec que és en les autonomies on, en determinats àmbits, es dona l'experice més clar.

S'està generant un excés d'expectatives respecte del que pot suposar l'arribada dels fons europeus?
No, crec que no. De fet, crec que la ciutadania no és del tot conscients de l'impacte que poden arribar a tindre.

En resum, es podria dir que l'estructura organitzativa dels fons Next Generation pot laminar les competències autonòmiques en el mitjà termini?
Aquest és un risc que existeix i que caldria corregir. El govern central està prenent decisions que haurien de prendre les comunitats autònomes. Òbviament, si a les autonomies se'ls donen diners per fer projectes, van a dir que sí i més en un moment com l'actual, però això no significa que hi ha hagut cogovernança. Des d'aquesta perspectiva crec que sí s'han laminat competències. S'aprecia certa jibarització de l'àmbit competencial de les comunitats autònomes amb l'argument de la gestió dels fons europeus.