Hi ha dones que moren i dones a les quals les maten. Quan es tracta de dones referents, sovint han estat assassinades precisament per això, perquè tenien alguna cosa a dir. Al llarg de la història s’han silenciat veus femenines. El seu llegat també ha quedat apartat de biblioteques, llibres d’història i currículums educatius. Del poder, de la vida pública, de la vida. Per bruixes, per sàvies, per dissidents. Per dones. Hipàtia d’Alexandria n’és un exemple, de dona referent assassinada. Ella va ser matemàtica, astrònoma i filòsofa a l’Alexandria de principis del segle V. El món clàssic i el paganisme flaquejaven i el cristianisme i les edats fosques prenien el relleu. Les dones com Hipàtia —intel·lectuals, influents, integradores, solteres deliberadament i no cristianes— no hi tenien cabuda: havien de morir.
A finals del segle IV, l’Imperi romà patia l’inici de la seva decadència. Malgrat això, Alexandria, a la província d’Egipte, encara conservava part de la seva llum. Posseïa la Biblioteca d’Alexandria, la més cèlebre de l’antiguitat, fundada per la dinastia dels Ptolemeus, que feia d’espai cultural i religiós on els pagans cultivaven el coneixement i veneraven els seus déus ancestrals. Tanmateix, el paganisme tenia un depredador que es reproduïa de pressa i que de seguida ho trastocaria tot: el cristianisme.
En aquest context, Hipàtia d’Alexandria —una de les primeres científiques de qui es té referència, segons el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC)— feu de baula entre els dos mons enfrontats. A la pel·lícula Àgora, dedicada a la seva figura, el director Alejandro Amenábar il·lustra l’esperit integrador de la pensadora amb els diàlegs entre Hipàtia i els seus deixebles, que s’enfrontaven per diferències religioses. “Si dos són iguals a un tercer, tots tres són iguals”, diu Rachel Weisz encarnant Hipàtia, que compara els joves amb ella. La imparcialitat, però, la condemnà.
Filla única del matemàtic i astrònom Teó d’Alexandria —que va assegurar-li una bona educació—, Hipàtia va seguir els passos del seu pare i dedicà la seva vida a la ciència i a l’ensenyament. Va ser una mestra prestigiosa de l’escola neoplatònica d’Alexandria a principis del segle V, especialitzada a cultivar la filosofia, les matemàtiques, l’astronomia i la música.
Avenços científics
Malgrat que hi ha teories diverses, molts aspectes de la vida i l’obra d’Hipàtia són un enigma. No es conserva cap obra original de la científica i la principal font d’informació de què es disposa són les referències a ella en els escrits dels seus deixebles. Ni tan sols se’n sap la data de naixement exacta, però sí el moment històric: a finals del segle IV dC, quan el debat científic girava al voltant de la posició de la terra respecte als altres astres a l’univers.
El que sí que se sap és que fou una científica influent que se centrà, sobretot, en l’aplicació de les matemàtiques a l’astronomia. Se la reconeix, especialment, pels seus estudis matemàtics sobre les corbes còniques. Segles més tard —mil dos-cents anys després— l’astrònom Johannes Kepler descobriria l’el·lipsi, una corba cònica que regeix el moviment dels planetes.
De la mateixa manera, segons el MNACTEC, s’ha deduït que Hipàtia va escriure sobre geometria, àlgebra i astronomia. En el camp de l’àlgebra, la seva aportació més rellevant va ser el comentari a l’Aritmètica de Diofant, on trobava solucions i destacava nous problemes a resoldre.
També se li atribueix, en l’àmbit de les ciències aplicades, el disseny de diversos instruments. En són exemple, segons el MNACTEC, “un astrolabi pla, per mesurar la posició de les estrelles, els planetes i el Sol; un hidroscopi, per mesurar presència i el nivell de l’aigua, i un hidròmetre graduat, per determinar el pes específic dels líquids”.
L’inici del final
Ben aviat, malgrat tot, els cristians prendrien la Biblioteca d’Alexandria. Això faria convertir molts pagans al cristianisme i permetria un període de pau. Durant aquest temps, Hipàtia continuà ensenyant i investigant, mentre els seus antics alumnes ocupaven espais de l’elit social. L’ambient, però, era crispat: l’Imperi s’havia partit en dos per sempre. Molts cristians ho van veure com un senyal de la fi del món i decidiren practicar una vida encara més santa, predicant i vigilant la moral cristiana.
Amb l’arribada al poder de Ciril, el cristianisme es radicalitzà. S’havien d’erradicar totes les religions alienes al cristianisme per purificar la fe. A més a més, tal com deia el testament, calia prendre l’autoritat que sustentaven algunes dones. Els dotze apòstols eren homes i, per tant, elles no servien per a res més que per ser supeditades a les voluntats d’ells. Ciril i l’auge del cristianisme exterminador fou la fi del somni cosmopolita i tolerant d’Alexandria i, també, d’Hipàtia.
Ciril i els cristians, tot i l’oposició d’alguns dels deixebles de la científica, van creure que Hipàtia —dona referent, compromesa, que es negava a convertir-se i, per tant, era aliena al cristianisme—, no havia de viure. I, l’any 415, la van matar. I la seva mort i la mort del raonament clàssic van obrir les portes de l’Imperi a la foscor medieval.