En aquest punt de la partida, quan la cultura audiovisual ha desplaçat del centre del tauler la resta de manifestacions discursives —sense subtileses de cap tipus—, quan sembla que ja ho hem vist tot però, en realitat, hem desaprès a mirar a còpia de ser bombardejats per les imatges, potser seria un bon exercici fer un reset mental i parar atenció als pioners que ensenyaren que hi havia maneres diferents d’observar la realitat. Amb lucidesa, intel·ligència i sentit de l’experimentació.
La petita exposició que l’IVAM dedica a Robert Frank (Zuric, Suïssa, 1924), un dels fotògrafs més influents del segle XX, en la qual es mostren part de les seues fotografies, llibres i pel·lícules, ens pot servir per tornar als orígens i prendre consciència que, tot i el temps transcorregut, tot i la neutralització i la pèrdua de capacitat de colpir de molts discursos experimentals, hi havia un bosc darrere dels arbres, maneres radicalment diferents d’observar la realitat. Més honestes. “Estic mirant fora, intentant mirar dins, intentant dir quelcom que siga verdader. Però tal vegada res no és realment verdader. I allò que és a fora està en constant canvi”, reconeixia el mateix Frank, amb una actitud diametralment oposada a l’arrogant transcendència de moltes propostes actuals. En les antípodes de la nostra egocèntrica anul·lació de la capacitat d’observació.
“Quan va ser que vam deixar de mirar el món per retratar-nos amb el món de fons?”, es preguntava aquests dies a Twitter l’escriptora Núria Cadenes en referència a la moda infecciosa dels egoselfies. Sandra Moros, comissària de la mostra, traça una línia bastant sucosa entre aquesta necessitat banal de “ser vistos per la resta de la comunitat” i el joc d’autorepresentació que Robert Frank realitza en l’obra St Rita’s Hospital, Nova Scotia (1991), en la qual reflecteix la seua estada en un centre hospitalari, una experiència íntima que dóna peu a un tímid i subtil autoretrat. Té raó Moro quan diu que els espectadors actuals en podem apreciar un substrat semblant als selfies moderns. Podem inserir l’obra de Frank “en la visualitat del nostre temps”. Però el joc d’espills que fa possible l’autorepresentació, el relat contingut, el seu simbolisme, marca una distància quilomètrica amb la nostra banalitat egocèntrica. La necessitat de dir, de contar des de l’epicentre, transformada en un complex exercici estètic.
El xoc amb el gegant enigmàtic que són els Estats Units era una altra de les coses que el fotògraf va necessitar relatar a través d’una mirada entre la perplexitat i el qüestionament. Fill d’una acabalada família suïssa d’ascendència jueva, que va observar, des de la relativa seguretat helvètica, l’horror de la Shoah, Frank va tenir un segon refugi en la fotografia, en aquest cas per fugir dels negocis familiars. L’any 1947 emigra a Amèrica. I els primers anys són d’enlluernament per la societat nord-americana de la postguerra, d’aparença dinàmica i expansiva. “Aquest país és realment un país lliure. Tothom pot aconseguir el que desitja. Ningú t’interpel·la per veure la teua identificació o els teus papers”, els explica als pares en una carta datada el mateix any d’arribada, en la qual també els diu que se sent tractat com un americà més.
Aquesta percepció anirà canviant. Una beca de la Fundació Guggenheim, el 1955, li permet fer un viatge de dos anys pels Estats Units, germen del fonamental The Americans, llibre alimentat per només 83 de les 28.000 fotografies que havia realitzat. Una de les imatges ressaltades en la mostra, San Francisco, del 1956, representa l’encreuament de mirades entre el fotògraf i la realitat reflectida i representada a través de les dues persones captades amb un cert intrusisme. No hi ha planificació ni recerca de la bellesa, ni perfecció en l’enquadrament, sinó un esguard que prefigura una altra mirada. Com la que va llançar sobre el racisme, el masclisme, la solitud, la incomprensió o l’obsessiva fixació per l’èxit i el consum. Disfuncions fixades a través de la seua petita càmera Leika, amb la qual es va fer un lloc “entre els grans poetes tràgics del món”, en paraules de Jack Kerouac. Sentit de la poètica que ja era present en obres tan incipients com la cèlebre Look, London (1950), tot un festí semàntic, un prodigi de creació a partir d’una imatge congelada que suggereix tot un univers.
En en el cas de les seues fotografies nord-americanes, la irrenunciable recerca estètica ve acompanyada d’un discurs documental incòmode i transgressor per a l’Amèrica panxacontenta de la dècada de 1950. Un relat que destrueix els codis comunament acceptats i que, tot just per això, trobarà aixopluc en la cultura beat. I també hi haurà una trobada amb un nou mode d’expressió —que aparca el documentalisme per noves formes exploratòries i experimentals— en el cinema: de la combinació de la imatge en moviment i el contacte amb els regents contraculturals sorgeix una pel·lícula codirigida amb Alfred Leslie —no present en l’exposició— com Pull my daisy, amb text del mateix Kerouac, Allen Ginsberg en el repartiment i una presentació descurada i improvisada tan sols en aparença. Perquè, com va revelar Leslie anys després, el 1968, la filmació, que va tenir una gran influència en la gestació del Nou Cinema Americà, estava perfectament planificada.
Una poètica obscura, de presentació lletja, incòmoda, que tindrà nous fruits cinematogràfics en pel·lícules que sí que estan representades en l’exposició com en la fascinant, inquietant i totalment inaprehensible Keep Busy (1975) —realitzada un any després de morir la filla— o en l’autobiogràfica True Story (2004).
A la dècada del 1970, Frank tornarà a la fotografia explorant les possibilitats de manipulació fotogràfica que li ofereix la Polaroid. En obres com New York (Still life on window), del 1972, aquella actitud pren forma d’“agressió al negatiu” —com el defineix Moros amb precisió i expressivitat— amb ratlles i fragments que falten, amb la finestra com a element simbòlic preponderant que tornarà a aparèixer en obres com Bad Dream (1978). Imatges més brutes, d’una lletjor volguda, que transmeten estranyament una certa violència implícita que resulta difícil d’objectivar.
Una trajectòria tan avançada i extensa com la de Robert Frank és difícil de resumir en una exposició reduïda i articulada en bona part sobre fons de l’IVAM. Però la mostra, que trenca segurament amb encert els eixos cronològics, ens acosta una mirada lúcida i premonitòria. I ens convida a reeducar la nostra fràgil mirada.
Robert Frank. Fotografies,
llibres i pel·lícules
Robert Frank
Galeria 3 Institut Valencià d’Art Modern (IVAM)
Comissària: Sandra Moros
Fins al 15 d’octubre de 2017