A inicis dels anys trenta, després de la proclamació republicana, des de la publicació de Nosaltres Sols!, un grup paramilitar independentista català que havia triat el seu nom traduint de l’irlandès les paraules Sinn Féin, feia un vaticini ben encertat.
“La psicologia moral col·lectiva dels pobles ha evolucionat vers l’accentuació en grau agudíssim de la lluita de classes. Semblava que després de l’horrible lliçó de la [primera] guerra [mundial], per l’experiència dels seus mals incalculables ocasionats a tots els estaments socials (...) hi havia d’haver una mutual comprensió i afecte, un acostament moral i una unió material, un respecte i tolerància envers totes les idees religioses i socials dels homes. Per dissort, no ha estat així, sinó ben al contrari. Els homes s’odien més que abans, i sembla que els dirigents de les nacions, oblidant tots els horrors de la darrera guerra, pensen solament i en preparen una altra, les desastroses conseqüències de la qual són d’impossible càlcul a la intel·ligència humana”.
Aquella predicció era compartida per bona part dels observadors europeus, tot i que no deixa de ser singular la visió, estrictament catalana, d’un conflicte que s’apropava i que semblava inevitable. L’independentisme català, en aquell moment minoritari, tot i que ben influent a través del pes d’Estat Català al si de la coalició Esquerra Republicana, havia pres posicionament davant el context internacional declarant-se contrari a la guerra, tot i que no des de posicions que avui podríem titllar com a pacifistes. Sí des de posicions antifeixistes, tot i certs relats que han volgut imposar l’existència pretèrita d’un catalanisme feixista representat per aquests grupuscles que, justament, distingien entre “nacional-feixisme” i “nacionalisme alliberador”. “L’Estat feixista es considera omnipotent i renega d’ésser encarnació viva de tot dret”. Un comentari que tindria traducció futura, quan diversos independentistes catalans van combatre durant la Segona Guerra Mundial al costat dels aliats en clara oposició a les potències de l’eix.
En clau estatal Nosaltres Sols! reflexionava sobre la novetat del moment polític, amb la instauració de la República i sobre l’esperança que la major part del catalanisme tenia en aquest nou sistema democràtic. Per al grupuscle independentista, en uns comentaris ben vigents avui –quan es discuteix sobre la validesa de l’entesa amb el Govern de l’Estat o sobre la prioritat del posicionament unilateral–, “la bandera de la República significa, per a una part, no uns ideals polítics, sinó un guany utilitari immediat, i l’egoisme d’uns interessos. Cap diferència no hi ha entre molta d’aquesta gent i aquells senyors organitzadors en sometent per districtes, que anaven al recinte de l’Exposició en revista d’honor a [Miguel] Primo de Rivera”, deixen escrit en referència a la Lliga Regionalista, que en aquell temps ja havia quedat desprestigiada i que contraposa amb l’actitud ferma del Partit Nacionalista Basc.
En aquest sentit també podria tindre vigència, fins i tot encara més, una altra reflexió d’aquesta agrupació reflectida en la seua publicació. “Les dretes espanyoles s’han mantingut en la seva actitud rectilínia, inflexible, tradicionalment espanyola, de franca oposició. Les esquerres han jugat amb Catalunya el paper de bons amics. En la seva sinceritat, no s’hi pot creure. Si realment aquestes esquerres haguessin estan liberals, el 14 d’abril hagueren estat d’acord que Catalunya recobrés plenament la llibertat nacional. El seu deure era fer justícia a Catalunya”.
Episodis del passat que tenen la virtut de no haver caigut en l’anacronisme. Si més no, si es tenen en compte els debats polítics actuals que hi ha entre l’independentisme. Una de les grans diferències entre aquell moment i l’actual és que precisament l’independentisme ara és majoritari. I en conseqüència, la ciutadania ja no està desconnectada d’aquestes discussions, com sí que ho podia estar als anys trenta del segle XX.
