Conversem amb l’artista amb motiu de la primera exposició de Vicens Vacca (Granollers, 1954) al Regne Unit, a l’espai Iklectic. Al llarg d’una conversa distesa, hem pogut notar com la subtilesa i l’humor del seu llenguatge artístic traspua en cadascuna de les seves respostes; així com les seves obres (o “coses”, com ell prefereix anomenar-les) desprenen i provoquen suggerents lectures. Us convidem que, si encara no ho heu fet, us endinseu amb nosaltres en el seu món.
– Voldríem començar per la teva signatura o segell personal: + vacca -. Positiu i negatiu, com els pols oposats d’un circuit elèctric. Evoca una situació que implica transmissió, recorregut, però també, clarament, contrast de forces.
VV – En realitat, la cosa venia del fet que un no acaba de fer mai les coses sol, les fas més o menys amb indicacions, ajudes i errors dels altres.
Les meves coses artístiques són, doncs, més o menys pròpies. Una enorme cadena de transmissió que condensa en una concreció; i que acabo signant-ne l’autoria. Falsa autoria. En podria donar infinitat d’exemples.
– Una obra, tant musical com plàstica, inevitablement és el resultat d’encontres i troballes. Aquests es poden donar sota la forma d’amistats, freqüentacions, esdeveniments o pel descobriment d’obres d’altres que criden la nostra atenció, s’estudien i finalment es devoren. Creiem que en l’art és bàsic esborrar els límits; les autories sempre són difuses. Més enllà de les raons històriques d’un terme com apropiacionisme, qualsevol creador troba, s’obsessiona, sampleja, converteix en seu allò que li interessa d’altres. És molt eficaç la teva manera d’expressar-ho: “cadena de transmissió”. En aquest sentit, ens agradaria aprofundir en el que significa per a tu “falsa autoria”. Podries posar algun exemple?
VV – Sí, ara te’n dic uns quants. Si ho expresso de forma dura és perquè els termes creació i obra d’art -l’aurèola dels escollits-, s’utilitzen indiscriminadament per a descriure “treballs” o “coses” que no són més que això. Treballs o coses lluny de la infreqüent excel·lència.
JUST. Una peça que va a l’exposició de Londres, la música de les set pistes que hi sonen la va fer en Dènys Sanz, que amb en Marco Domenichetti van construir físicament JUST; sota les meves ondulants instruccions. El tamboret que en fa de suport el vaig escollir veient algunes peces de Reinhard Mucha, un artista que em fascina.
N.H.H.R. Una bona part del text que hi apareix surt d’una poesia d’E. E. Cummings, traduïda per Vicenç Altaió.
GRAN HALL. Alteració fins a esdevenir irreconeixible un original de John Zorn, que alhora sembla que ho va fer d’un treball d’Ennio Morricone.
ALL BLUES (NEITHER). Alteració fins a esdevenir irreconeixible un treball de Miles Davis.
L’ART ARTÍSTIC. Negació i consegüent substitució de la banda de so que Masaro Satô va compondre per a un film d’Akira Kurosawa.
ZERO CÒPIA. Modificació de còpies d’originals del pintor J. M. W. Turner, transformades en originals per fer-ne còpies autentificades com a originals.
34 1/3 nº 7. Canvi de tempo i to musical per a emissió de dobles fragments a l’uníson de peces del Miles Davis més electrificat.
A 440. Sense 4’33’’ de John Cage, hauria estat d’impossible factura.
RAM. Alteració d’un original de LED ZEPPELIN
– Si el títol d’una monografia dedicada a les teves “coses” és Entre la destresa i el desastre (2010), ens dones a entendre que aquesta oposició representa de forma eficaç la teva manera de fer així com la teva actitud envers l’art.
VV – En aquest catàleg hi ha una part aïllada amb treballs d’artistes propers. Els hi vaig demanar per la cosa aquesta de la cadena de transmissió. I l’amistat. Tots bons artistes. Perquè d’artistes n’hi ha de bons i de dolents. Un assumpte que no convé a l’establishment d’airejar gaire; si ho fessin, moltes exposicions s’haurien de clausurar, o declarar desertes. Doncs això, entre la destresa i el desastre. Meva i dels altres. Un va fent el que pot.
– Així doncs, com definiries el teu treball?
VV – Positiu i optimista, sense cap esperança al mateix temps. Als meus treballs hi ha molt de ràbia i desesperació, humor i simpatia.
– Sovint fas servir els conceptes provisional i ondulant per referir-te a les teves “coses”. Són termes que ens interessaria abordar més a bastament. Quin significat tenen per a tu?
VV – Hi ha coses provisionals que duren sempre, més que algunes coses definitives, que passen aviat a l’oblit. A mi m’ha anat bé deixar coses a mig fer, perquè les modifico quan em sembla, deslliurant-me de la tirania de l’inamovible. El provisional s’adapta fins que queda fixat quan, en art, va al museu. I s’hi queda. Això encara no ha passat. S’està fent tard, però observo la rara ondulació del pèndol de l’oportunitat, oscil·lació que algunes vegades succeeix. Tanmateix, cal treballar indiferent als resultats, tant és el sistema i els mitjans que utilitzis, fins i tot els més inadequats poden anar millor. No exigint reconeixement ni ajuda i deixant l’èxit o el fracàs al desconegut.
– Aconseguir la justa mesura entre el fer i el no fer pot arribar a ser extremadament difícil. Fins i tot podríem dir que l’exercici d’aquest equilibri precari té alguna cosa de funambulista figura que, d’altra banda, sempre ens ha semblat que identifica molt bé l’artista, no trobes?
VV -Treballo per condensació, eliminació del sobrant que, si no vigiles, et quedes sense res. Llavors has de tornar a començar partint de zero. Però a un altre artista no li anirà bé i treballarà per addició, o d’altra manera. Cadascú troba el sistema menys frustrant per a resoldre la consecució del projecte. L’artista ha de tenir l’obligació de fer bones peces. No sempre surt. Com en qualsevol activitat. El funambulista és el que, a més de tot això, s’hi ha de guanyar la vida. Saltimbanqui Rocambole &Co.
– Després de les teves exposicions recents a Castelló i Barcelona, ara tens una a Londres. Què has presentat en aquesta ocasió? Quines són les diferències i especificitats d’aquest projecte respecte dels anteriors?
VV – Els treballs que presento són ja experimentats: JUST, PERSONA, TEMPORAL (STORM), LOVE & PSYQUE, i un de nou: DIG. La diferència més important per a la mostra de Londres serà el públic.
– A DIG trobem que l’emissió de sentències de manera continuada, després d’un cert període d’escolta, provoca una certa pèrdua de la capacitat mateixa de comprendre el que estem escoltant, generant una ambivalència en el missatge. Si, com apunta Mel Bochner, el llenguatge mai és transparent i ni molt menys neutre, en aquest cas és la quantitat de frases que s’escolten el que aconsegueix aniquilar la nostra capacitat de comprensió. Com més informació tens, de qualsevol tipus, menys pots pensar i, en conseqüència, comprendre. És aquesta la reflexió rere DIG?
VV – Sí, és una bona aproximació a DIG. Vaig tenir en compte el que dius, i també el ritme en les cadències, i els finals de cada fragment fins al crit final, de cada fragment. Sense cap revelació, defraudant expectatives. Em sona malèvolament alegre.
– Per acabar, seguint amb aquesta nova peça: DIG, a més de fer una clara referència al moviment Black Lives Matter, planteja l’oposició blanc/negre i ens retorna així al lloc on comencem aquesta conversa ‘Vacca més o menys’. Estratègies com l’aleatorietat, l’atzar, la possibilitat o, com proposes sovint, la pèrdua de control sobre el resultat final de l’obra involucrant a l’espectador; ens porten a entreveure que caldria superar aquesta oposició massa ruda… Potser es tracta d’estratègies i processos per a buscar altres direccions, evitant així caure en els contrastos dicotòmics (positiu/negatiu) que sens dubte, resulten poc acurats i insatisfactoris. T’identifiques amb aquestes qüestions?
VV – Sí, cal anar del blanc al negre passant per totes les gradacions, que de vegades ens transporta a les grans forces de l’avorriment; contràriament al que dona a entendre Claude Lévi-Strauss quan diu que tot el que importa ve en conjunts de dos: afirmació i negació, sí i no, orgànic i inorgànic, dreta i esquerra, abans i després. Com si provingués de l’arquitectura hemisfèrica de les dues meitats del nostre cervell, que sembla ser un reflex actiu d’aquesta estructura binària de la realitat. Good Boy Bad Boy.
