La irrupció de la COVID-19 no sols va posar de moda els epidemiòlegs, que van passar de ser uns grans desconeguts a formar part de les nostres famílies. Durant la pandèmia també vam obrir les portes de les nostres llars Eugeni Alemany, un showman polifacètic que, de la nit al dia, va captivar desenes de milers de persones amb el seu Diari de la Quarantena.
Enmig d’una situació dramàtica, gairebé distòpica, va trobar la manera d’ampliar el seu públic. El consum de pantalles va multiplicar-se i el docureality d’Alemany va viralitzar el somriure. La seua píndola diària esdevenia tan protectora com un paraigua en la tempesta, tan reconfortant com un oasi en ple desert.
Al País Valencià, ell ja era un personatge popular. Amb un passat llunyà en el mític Caiga Quien Caiga, del qual va ser-ne reporter, i un de més recent presentant Trau la llengua, la versió valenciana del català Caçadors de paraules, aquells 40 capítols de quatre o cinc minuts de durada van trencar fronteres, fins al punt de penetrar en Sudamèrica. Li escrivien argentins i peruans que esperaven expectants el següent lliurament de la sèrie. Una veritable fita tenint en compte que no va canviar de llengua. La normalització al poder!
“El ‘Diari de la Quarantena’ va fer que molta gent ens coneguera, i després d’això no han deixat de seguir-nos… Mai no m’havia sentit tan reconegut i tan estimat”
Entre els nous seguidors, n’hi havia un bon nombre de catalans i balears. “Sí, el Diari de la Quarantena va fer que molta gent ens coneguera, i després d’això no han deixat de seguir-nos en les nostres aventures, vídeos familiars, vacances… Mai no m’havia sentit tan reconegut i tan estimat”, explica Alemany, que ha continuat elaborant vídeos —sempre autoeditats, sempre amb el seu propi mòbil— des del càlid Delta de l’Ebre o la volcànica Garrotxa fins a la gèlida Lapònia. I és que, en efecte, la gent no sols s’ha familiaritzat amb ell, sinó també amb la seua dona, Yolanda, i els seus dos fills, Marcel i Víctor. A ells ja els passa igual: qui més qui menys els reconeix pel carrer i els saluda efusivament.
“Se’ns acosten de manera molt amable i propera, ens donen les gràcies, ens comenten l’última que hem muntat a les xarxes… Quan actue als pobles, de vegades em deixen regals als camerinos, estic sentint exactament el mateix que sentien les folclòriques quan rebien rams de flors”, comenta entre riures. “En el meu cas és encara millor, perquè em regalen encisams, tomaques, coques, espardenyes… Els productes típics de cada localitat!”.
Dissabte, a Tarragona
El 20 de maig passat, el dia en què es complien 30 anys del gol de Koeman a Wembley que va significar la primera Copa d’Europa del Barça, Eugeni Alemany va fer el seu primer show a Catalunya. En concret, a Ulldecona. Ben mirat, era com jugar amb un peu a Catalunya i un altre peu al País Valencià, però era el primer gol dels molts que n’han de venir. La invasió alemanya de Catalunya tot just ha començat.
“A Ulldecona hi havia molta gent de diferents llocs de les Terres de l’Ebre i, també, molta altra que provenia de Vinaròs i Benicarló”, diu Alemany, “però siga com siga, vaig sentir-me com a casa, vaig notar el mateix caliu al Montsià que si estiguera a la Ribera Baixa, la meua comarca”. Les dues funcions que hi va protagonitzar van revolucionar la població. “M’han dit que, aquella nit, els bars del poble no donaven coll... Els còmics som com les ajudes a l’hostaleria d’Isabel Díaz Ayuso!”, exclama eufòricament.
“Tota la música que pose al ‘show’, que generalment està gravada, a Tarragona sonarà en directe; serà una cosa irrepetible”
Per això ha doblat l’aposta: l’11 de juny, aquest dissabte, actua al Palau Firal i de Congressos de Tarragona amb el seu espectacle En persona guanye, una “carta de presentació” que ja ha rodat molt per terres valencianes, on fa poc ha començat a representar A ningú que li passe, el seu darrer show. “Encara que no és ben bé una nissaga, A ningú que li passe és una evolució d’En persona guanye, un espectacle que mostra les claus del meu humor i que ja tinc molt treballat, molt perfeccionat, raó per la qual considere que és el més idoni per a la meua estrena a Catalunya”.
Una estrena envoltada de glamur, perquè, en contra del que és habitual, no estarà tot sol a l’escenari. Al costat seu hi haurà la Banda Unió Musical de Tarragona (BUMT), la banda oficial de la ciutat, que cada mes de setembre és una de les protagonistes destacades de les festes de Santa Tecla.
“Ha sigut fantàstic! Quan vaig anunciar que aniria a actuar a Tarragona, vaig rebre un correu electrònic de Jordi Masip, el director de la banda, dient-me que algun dia havíem de fer alguna cosa junts...”, i aquest dia serà, precisament, l’11 de juny, quan els 40 músics de la banda hi seran presents. “Tota la música que pose al show, que generalment està gravada, a Tarragona sonarà en directe; serà una cosa irrepetible, no ho oblidaré mai, però la gent pot estar tranquil·la, que jo no cante.”
La llengua com a pont
La naturalitat amb què funcionen els espectacles en català a Catalunya contrasta amb els entrebancs que acostumen a trobar al País Valencià. En segons quines comarques, pràcticament tota la programació cultural és en castellà. En aquest sentit, Alemany ha pogut trencar els motlles preestablerts.
“Més enllà de la meua llengua, connecte amb la gent per la meua forma de ser, per la proximitat, per les coses que explique”
“Tots aquests anys, fins i tot abans del Diari, sempre he desenvolupat el meu treball com un còmic valencià, no com un còmic en valencià, com si això fora garantia de res”, afirma, “més enllà de la meua llengua materna, connecte amb la gent per la meua forma de ser, per la proximitat, per les coses que explique”. De fet, es felicita per haver bandejat els “prejudicis” relacionats amb la llengua. Uns prejudicis que, matisa Alemany, “funcionen en les dues direccions: els que pensen que tot el que siga en valencià ha de ser bo pel fet de ser en valencià, i els que ho rebutgen perquè és en valencià”. Ell veu la llengua com un pont, no com un obstacle.
No debades, tampoc no li agrada gens la diferenciació entre l’humor valencià i l’humor català. “Crec que hi ha humoristes valencians bons i humoristes catalans bons”, subratlla, “hi ha un humor fet en la nostra llengua des d’unes òptiques més perifèriques i rurals, que beu molt de la proximitat i el costumisme, i un altre humor de més urbà, el que es fa a Barcelona, que està més centrat en l’actualitat política o la societat.”
Llicenciat en Filologia Catalana, recopilador de mil anècdotes i una, en les seues actuacions per les poblacions valencianes abunden les referències àcides al poble del costat... O, per què no, al mateix poble de l’actuació. En especial, les de caràcter dialectològic, com un “reconeixement” a la “genuïnitat” de cada manera de parlar. “Em documente prou sobre l’actualitat de la localitat que visite i de les dels voltants per a fer comentaris més irreverents o satírics”, diu Alemany, “això prové de la tradició fallera valenciana, és de les coses que més fan riure, que sorprenen més la gent”. I provoca que el guió salte pels aires de tant en tant, una circumstància que li permet gaudir molt. “En el fons és una forma de consideració, de retre homenatge a la localitat que m’acull”, afegeix.
Un programa de TV conjunt?
A poc a poc, les tres televisions del domini lingüístic català —TV3, À Punt i IB3— estan travant projectes mancomunats. Un cas inèdit des del naixement, ja fa més de tres dècades, de les primeres televisions públiques. Alemany, que ha presentat diversos espais al canal valencià, somia en un programa d’humor compartit: “No m’agradaria morir-me sense haver presentat un bon show, emès i coproduït per les tres cadenes, amb un equip, uns guionistes i uns col·laboradors provinents dels tres llocs, però fet des de València! Per allò de què la festa és millor ací”.
“À Punt no va nàixer de zero, sinó de menys mil, però quan no tens res a perdre, pots arriscar una miqueta més; aquesta aversió al risc és contraproduent per al sector audiovisual valencià”
No obstant això, la realitat encara es mou en uns altres paràmetres. Alemany percep una distància important “quant a la trajectòria i el prestigi, entre l’entreteniment de TV3 —que fins i tot ha potenciat una indústria cinematogràfica pròpia, amb productores que venen formats internacionals i on hi ha sempre una intenció de modernitat i d’innovació— i els espais de l’antiga Canal 9, que mai no va reeixir en la matèria”. Pel que fa a la nova televisió pública, À Punt, en antena des de l’any 2018 després que Canal 9 abaixara la persiana en 2013, Alemany és conscient que ha arribat “en un moment molt complicat”. “À Punt no va nàixer de zero, sinó de menys mil, però tal volta, quan no tens res a perdre, pots arriscar una miqueta més”, emfasitza, “si no arrisques quan fas un 3%, encara ho faràs menys si un dia arribes al 13%... Aquesta aversió al risc també és contraproduent per al sector audiovisual valencià, que porta 20 anys fent el mateix tipus de programes i sèries”.
De moment, els catalans que vulguen riure amb Eugeni Alemany ho tenen fàcil: dissabte 11, amb banda musical inclosa, farà la seua entrada triomfal a l’imperial Tarragona. “L’objectiu a curt termini és actuar a Barcelona, però encara no tinc una data concreta”, apunta, “si t’hi fixes, estic fent el camí de Jaume I, però a la inversa”. “Potser abans d’arribar a Andorra em tocarà conquerir Mallorca, que tinc molts seguidors allà”, puntualitza per acabar, “a Menorca també en tinc uns quants, però com que parlen així, tan baixet, els escolte menys”.
