“Mans” és un espai extraordinari de Catalunya Ràdio. Parla de totes les “mans” que calen per a construir una societat, parla de les “mans” que fan falta per a fer un Castell, parla de les “mans” que han bastit des de sempre una cultura. La tradició, les músiques, els costums, els relats i les persones: són els cinc “dits” per a una “mà”. Però hi ha més “mans” en el nostre imaginari col·lectiu: aquelles empremtes ancestrals amagades en les coves quaternàries, les mans d’Adam i el Creador de la Capella Sixtina, les mans de Nòkia, una mà d’època Amarniana segurament de Nefertiti, una mà fascinant del Pantocràtor de Taüll o “De l’home mire sempre les mans” que cantarà ara i sempre, Raimon…
Les mans tenen una força especial. I el Museu de Belles Arts de València en té quatre absolutament irrepetibles. Són les mans d’un àngel i de la Mare de Déu. Les va pintar el mestre Jaume Baçó, conegut també com Jaume Baçó o Jacomart, un pintor que està a punt de travessar la línia gòtica i mística d’escenaris de fons daurats i personatges plans. I afegir-hi l’espectacle de la natura i el paisatge. Jacomart crea volums, figures reals, de carn i os. La tècnica de l’oli aplicada a les fustes poc poroses permet lliscar millor els pinzells. Això possibilita una gradació imperceptible dels matisos de cada color. I el resultat és sublim: el color de la carn de les extremitats dels personatges es gradua segons la llum: les superfícies de la pell del cos semblen reals. Hi apareixen venes, pell, respiracions imperceptibles…
És un dels artistes més extraordinaris que tenim en aquells anys, uns anys daurats on la cultura pròpia es projecta al món. Ells no es consideren artistes: són més aviat, artífexs, artesans. Però tot està canviant: els artesans comencen a ser artistes, creadors de sensacions úniques. I les seues mans tenen una importància capital en aquest viatge cap a la modernitat. Les mans comencen a tenir un valor perquè “fan” coses sublims. En contemplar les seues obres, la gent coses… el temps i l’espai es detenien. Sensacions i emocions irrepetibles que provoca la bellesa. Això ho feien possible els “artistes”. Sensacions que no les pot fer ningú més.
De fet, el terrissaire més gran de l’Univers fou Déu Pare, que ho hauria creat tot amb un pessic de fang i un glop d’aigua. I ens fa amb les seues mans. Mans que expressen el pensament i l’enginy. Ço és: habilitat i talent. Déu crea l’humà amb les mans “de la pols del camp”, de l’argila. En el segle XII Teòfil i Suger –dos benedictins que inauguren l’esperit de l’art europeu- entenen l’art del seu temps com una activitat quasi divina, feta amb les mans. A partir d’aquell moment tot allò “manufacturat” amb les mans tindrà valor. El mateix Jesús és l’artífex practicus, un fascinant fuster. La criatura que porta Maria a l’úter és ell, l’artífex practicus. I un arcàngel li ho anuncia.
És l’Encarnació. El moment en què l’àngel s’apareix a Maria i li aclareix que està embarassada. És el “predictor” de l’edat mitjana. “Dominus tecum… benedictus fructus ventris tuis…” diu l’àngel. Déu inspira el genial pintor que a través de les mans i els rostres converteix un miracle en un espectacle absolutament sublim. Mans perfectes, allargades, amb un punt de degradació cromàtica que les fa hiperrealistes… Amb unes venes blavenques que s’entrelluquen entre l’epidermis i els músculs. Amb uns velluts rogencs discrets i solemnes… Acosteu-vos als cabells de la Mare de Déu: iridiscents, solts… Amb unes ungles que han passat per una botiga d’aquelles que s’estila ara que et fan de tot a les cutícules i a les còrnies dels dits… Perquè fins i tot sembla que porten un diví i clar esmalt.
I ara la sorpresa: observeu bé tant l’àngel com Maria, perquè… són el mateix model. Corresponen a la mateixa persona. Segurament, la dona del pintor, Magdalena.
L’obra és extraordinària: per la seua minuciositat, pel tractament volumètric de les teles, de les joies i perles que pengen de les robes, per la tècnica emprada per tal de construir una epidermis creïble, rosada, que respira…
És una manera de fer que ha anat perfeccionant-se al llarg del segle XV als territoris dels Països Baixos, de Flandes, de la Borgonya i de la connexió amb les repúbliques itàliques. Diuen que gràcies segurament al descobriment de les lents, que van permetre “veure” els objectes des d’aquestes òptiques de precisió. A Flandes: són territoris amb els quals nosaltres tenim una relació diària. Sembla que el meravellós pintor Van Eyck vingué a València en un algun moment. Cap a 1430 arribà a València. Formava part d’una delegació per a negociar el tercer matrimoni del duc Felip el Bell amb Elisabet d’Urgell, filla del comte Jaume II d’Urgell. Però el seu oncle Alfons el Magnànim ja havia pensat casar-la amb Pere de Portugal. Així, la política matrimonial pressionava la Corona de Castella, que s’hauria trobat enmig de dos mons poderosos. De fet Eyck, deixa a València una plèiade de pintors que segueixen la seua ombra: Lluís Dalmau, Van Stock, Jacomart…que intenten imitar o superar el mestre.
A la plaça dels Porxets –l’actual encreuament entre el carrer Sant Vicent i l’Avinguda Maria Cristina que porta a la Llotja i al Mercat- tenia el taller Jacomart al segle XV. Per aquella zona es concentraven molts “laboratoris” artístics. De fet, Jacomart és un dels artífexs més valorats de l’època d’Alfons el Magnànim. Vivia en una casa “vip”, d’aquelles que apareixeria a les revistes del cor d’aquell moment. Imagineu la portada? “Jacomart ens convida a visitar la seua casa”. “No em puc queixar. El rei nostre senyor ens ha permés un nivell de vida extraordinari. La vida em somriu”. Són unes imaginàries declaracions d’ell. Tenia un nivell de vida folgat, amb una àmplia casa, amb un estatus social important. L’inventari de les seues possessions ens diu que posseïa a més, dues o tres cases, 10.000 metres quadrats de vinyes, arquibancs, cofres, tapissos, cortines, una capella particular, un monocord (un instrument musical que només tenia una nota), vestits i complements tant masculins com femenins ara gipons, gonelles, capes, mantells, capells, catifes, coixins, cobrellits, flassades, llençols, plats, paelles…però curiosament, a la relació d’objectes no apareix cap llibre. Tant la seua dona –Magdalena- com ell, eren molt valorats per l’aristocràcia del Regne.
Amb Jacomart i els seus companys, el Museu de Belles Arts de València té la millor col·lecció de retaules gòtics del món.
