Parlava de Joan Ribó, el seu soci de govern, però eren exactament les mateixes paraules que els socialistes, en temps pretèrits, li dedicaven a la perpètua Rita Barberà. Davant els micròfons d’À Punt, el 6 d’abril passat, Sandra Gómez assegurava que el cicle polític que va iniciar-se en 2015 ja està “esgotat”.
Gràcies al cicle polític que Gómez considera liquidat, l’esquerra va recuperar el poder després de 20 anys que a molts se’ls van fer eterns i ella és vicealcaldessa de València. No obstant això, insisteix a dir que “calen lideratges nous que vulguen ser-ho” i que l’alcaldia ha de recaure en algú “que realment vulga ser-ho, perquè estima la ciutat, no per fer-li un favor al seu partit”, en al·lusió més explícita que implícita a Ribó.
350 quilòmetres cap al nord, a Barcelona, Jaume Collboni també es troba davant l’última oportunitat d’agafar la vara de comandament. Si no hi ha sorpreses de volada, el 28 de maig de 2023 optarà a l’alcaldia per tercera vegada. I aquell dia serà allò de caixa o faixa.
En aquest sentit, Collboni s’ha vestit amb la bata de metge i ha prescrit “nervis electorals” a Ada Colau, a més de demanar-li que “actue com a alcaldessa” per comptes de “perdre un any” abans no arriben els comicis.
“Ha de solucionar els problemes de la gent, mantenir la confiança, l’estabilitat i la seguretat”, ha remarcat el tinent d’alcalde barceloní en referència a la primera edil, tot traslladant la sensació que ara no ho està fent. I per constatar aquesta desafecció, al març el PSC votava “no” al nou pla d’usos de l’Eixample, una mesura impulsada per l’equip municipal de què formen part.
Aquests estira-i-arronses no venen de nou. A València, Compromís i PSPV tenen visions enfrontades en aspectes clau de la ciutat com ara l’ampliació del Port o el desenvolupament urbanístic dels barris del Grau i Benimaclet. A Barcelona, els frustrats Jocs Olímpics d’hivern han evidenciat les dues maneres de veure les coses.
En ocasions, el desig de marcar terreny envers el soci de govern porta a situacions contradictòries. La Copa de L’Amèrica n’és un bon exemple: mentre a Collboni —que ha conduït les negociacions, malgrat les prevencions de Colau— se’l veu content com un gínjol per l’elecció de Barcelona com a seu, a València han desestimat la idea amb una unitat de criteri —en aquest cas, sí— de Compromís i el PSPV-PSOE.
En una espècie de remake de la pel·lícula que a començament dels anys noranta van protagonitzar Julia Roberts i Patrick Bergin, Collboni i Gómez dormen amb el seu enemic. Més ben relacionats amb els mitjans de comunicació i el món de l’empresa que no Colau i Ribó, tots dos proven d’arrabassar-los l’alcaldia amb un discurs que, en segons quins moments, és homologable al de l’oposició.
Ser la parella de ball d’un alcalde o d’una alcaldessa d’un altre partit no és una tasca senzilla. És més probable resultar-ne engolit que no aconseguir-ne el sorpasso. I aquesta màxima incomoda especialment els socialistes, acostumats com estan a capitanejar els governs, en lloc de sustentar-los.
Si fem cas a les enquestes més fiables publicades recentment, Compromís manté el seu avantatge sobre el PSPV, que fins i tot podria ampliar per l’arribada d’antics votants d’Unides Podem. En 2019, aquesta llista va quedar-se sense representació i és factible un corriment de vot d’aquell electorat en benefici de la coalició valencianista, cosa que encara complicaria més les aspiracions socialistes. El posicionament taxatiu de Ribó en temes com el Port i Benimaclet poden ajudar-lo a seduir una part gens negligible d’aquests votants.
En Barcelona, les opcions que Collboni supere Colau no són tan desgavellades. D’una banda, perquè en la cita de 2019 a penes van separar-los 18.000 vots —a València, amb la meitat del cens que Barcelona, la diferència entre Ribó i Gómez va ser aquell dia de 32.000 paperetes—, i de l’altra, perquè Collboni podria veure’s afavorit per l’arribada de vots de Ciutadans —un fenomen natural, fins a cert punt— i de Junts per Catalunya, que acaba de perdre la seua líder municipal, Elsa Artadi, i no sembla tenir gaires opcions de competir per l’alcaldia. Ateses les circumstàncies, “prestar-li” el vot a Collboni pot ser el camí més recte per desallotjar Colau de l’alcaldia.
Així que s’aproxime el dia D, i encara resta un any, les topades dialèctiques seran més i més habituals. També les gestuals, com ja es va poder comprovar, a València, amb motiu de la reunió que l’alcalde va mantenir el gener passat amb la delegació del València CF per tal d’abordar la problemàtica del Nou Mestalla. Una trobada a la qual no va ser convidada Gómez, per bé que és la titular de l’Àrea d’Urbanisme.
Precisament, la posició de Ribó envers el club és un dels aspectes que més ha enfurismat el PSPV en els darrers mesos. I la caiguda del president de l’entitat, Anil Murthy, després dels àudios emesos pel diari Superdeporte —en què evidenciava la bona rebuda que tenia a Compromís—, no ha fet sinó endurir més els seus atacs contra l’alcalde pel que consideren una laxitud excessiva.
La campanya per terra, mar i aire contra Colau a Barcelona, esgrimint la pèrdua de puixança de la ciutat, està comptant amb la complicitat de sectors molt diversos: des de mitjans de comunicació molt potents fins al mateix Gerard Piqué, el qual lamenta que Barcelona “s’ha anat apagant”, a diferència d’un Madrid on hi ha “molta vida” i “un estat anímic millor”. Això, sumat a la seua feblesa al si del consistori —Barcelona en Comú és la segona força, per darrere d’Esquerra, i tan sols disposa de deu regidors sobre un total de 41—, la situa en una conjuntura més adversa que no la de Ribó.
A València, l’alcalde tampoc no gaudeix d’una premsa amable —poc abans dels comicis de 2019, qui era director de Las Provincias i ara ho és de l’Abc, Julián Quirós, va qualificar Sandra Gómez de “mal menor”— però l’erosió que presenta Compromís és mínima. I, a més, parteix d’una posició més favorable: 10 regidors sobre 33. Perquè, si bé és cert que en 2019 no va rendibilitzar prou l’”efecte alcalde” —va passar de nou edils a 10—, també ho és que la seua massa de votants roman fidel. Una veritable roca.
Per molt que es pose la samarreta del València CF, Gómez no ho tindrà fàcil per capgirar aquesta tendència. Criticar el seu govern no sembla l’estratègia més intel·ligent. Denota mal rotllo. Això sí, si l’endemà de les eleccions la picabaralla acaba amb els dos fora del poder, almenys li quedarà la satisfacció d’haver-se enfonsat de la mà del seu enemic.