El Govern de Pere Aragonès es va presentar com l’executiu que havia de dur al país quatre grans transformacions: «feminista, verda, social i democràtica». Per primer cop des de la República hi havia un president d’ERC a la Generalitat i una de les obsessions del seu equip era la de deixar un segell propi allunyat del que havia representat l’anterior executiu. El contrast entre el tarannà de Quim Torra i el de Pere Aragonès parla per si sol. Els republicans volien anar fent, sense grans escarafalls, però amb ambició programàtica.
Aquest ha estat el bordó de fons que s’emetia des de Palau. El problema ha estat que les melodies solistes, que s’han endut el protagonisme, anaven per una altra banda. D’un costat, per incompareixença, ha estat sorollosa la incapacitat de fer prosperar la taula de negociació i diàleg amb el Govern de l’Estat espanyol, que era una de les grans apostes tàctiques del president català. Molt lligat a això, han emergit les dificultats per sostenir l’acord amb Junts per Catalunya en aquells temes estratègics o que capten més atenció mediàtica. Per gràcia dels tribunals, la defensa del català, especialment a l’escola, ha estat l’altre punt calent del primer any d’Aragonès a Palau. Finalment, cal ressaltar dos factors externs com l’esclat del cas Catalangate i el de les relacions del president a l’exili, Carles Puigdemont, i el seu entorn amb persones properes al Kremlin.
La trampa madrilenya
ERC va forçar les negociacions amb Junts per Catalunya (i en menor mesura la CUP), fins i tot renunciant a alguna parcel·la de poder, per encaixar la taula de negociació amb l’Estat espanyol dins els acords de Govern. Els pactes deixaven implícit un replantejament de l’estratègia en arribar la primera meitat del 2023 que, de facto, s’ha convertit en una data límit per constatar la utilitat o no d’aquest espai.
De partida, semblava que amb Aragonès al capdavant, el rumb de les relacions entre els dos governs havia d’anar a millor. El 21 de maig era investit Pere Aragonès i, només un mes després, el govern de Pedro Sánchez decretava l’indult als presos polítics independentistes. S’interpreta com un gest per millorar el clima de diàleg. Al setembre, un nou gest clar: nova taula de negociació entre Catalunya i l’Estat. Acabava amb un compromís, augmentar la regularitat –durant el mandat de Torra només hi havia hagut una trobada– i reunir-se el primer trimestre de 2022. L’idil·li seguia al novembre, quan ERC acabava aprovant els Pressupostos de l’Estat impulsats per Sánchez a canvi de garantir més presència del català al món audiovisual, en especial a les plataformes digitals.
A partir d’aquí, tot fa pujada. D’una banda, la qüestió de l’audiovisual es compleix a mitges: hi ha més català a les plataformes, però la llei s’acaba aprovant al Congrés al maig sense el suport d’ERC i amb l’abstenció del PP i d’Unides Podem.
De l’altra, a data d’avui, quan és a punt de començar el tercer trimestre de 2022, no hi ha hagut cap nova reunió de la taula de negociació. És un dels valors centrals de l’estratègia d’ERC i, de totes totes, l’executiu ha intentat que l’espai progressés, davant la indiferència de Sánchez. Ja estava refredada del tot, però amb l’esclat del cas d’espionatge a dirigents independentistes, el Catalangate, durant la Setmana Santa de 2022, s’ha acabat de congelar. Ho va fer la part catalana, com a manera de respondre al que consideren un atac greu per part de l’Estat. No deixa de ser, però, una manera còmoda per tots dos costats de justificar el fracàs de la negociació.
L’incompliment dels acords de la taula bilateral, que sí, aquesta sí, es va reunir el febrer de 2022; o la reduïda execució de les inversions a Catalunya aquest darrer any han portat que les relacions entre el Govern català i el de l’Estat estiguin en hores baixes. Més que en cap altre moment de la legislatura.
Difícil de lligar
En paral·lel, la predisposició a negociar amb l’Estat ha generat asimetries al si del Govern català. És sabut que Junts per Catalunya hi va accedir arrossegant els peus, i la tensió va esclatar abans de la primera reunió de la taula de negociació. Pere Aragonès i Pedro Sánchez demanaven que les comitives estiguessin formades només per membres del Govern, mentre que Junts apostava per portar altres persones de primera fila de la formació com ja havien fet els partits catalans en la primera trobada. Finalment, els puigdemontistes van optar per no cedir davant aquesta exigència i Aragonès els va deixar fora de la taula.
La primera crisi de govern havia trigat tres mesos a arribar i semblava indicar que si hi havia hagut pacte era més per falta d’alternatives que per ganes. Així es va constatar també amb els Pressupostos. Després de la negativa de la CUP, que va trigar poc a donar per incomplerts els acords d’investidura, el Govern, amb el conseller d’Economia Jaume Giró –un dels fitxatges de Junts– al capdavant, va iniciar negociacions amb Catalunya en Comú. Mentre, als passadissos, la direcció del partit, més afí a la presidenta del Parlament, Laura Borràs, feia sonar tambors de guerra i negava la major. Finalment, la negociació es va tancar, però el desgast de les relacions entre ERC i Junts es va fer encara més evident. En menys de mig any, les dues principals decisions de l’executiu havien obert ferida.
Tal vegada, es constatava la dificultat de preveure el rumb de Junts en ple procés de reestructuració interna. Amb la sortida de Puigdemont de la presidència del partit i especialment de Jordi Sànchez de la secretaria general –que és qui havia capitanejat els acords amb ERC–, el futur és imprevisible. Més encara quan Laura Borràs, una de les veus més contràries al pacte d’investidura, és des de fa unes setmanes la presidenta del partit i està a tocar de judici pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes.
La llengua, l’escola i el territori
Aquests vaivens de Junts s’han fet palesos en un dels altres grans temes, com és la defensa del català a l’escola. Amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obligant a incorporar un 25% de castellà a l’ensenyament obligatori, quatre partits catalans, els dos de govern, PSC i comuns, van acordar la modificació de la llei de política lingüística per evitar regular percentatges i mantenir el català com a llengua principal. La mesura va despertar malestar en molts sectors de l’independentisme que consideraven que obria les portes a l’increment de les hores de castellà als centres i que no aturava el 25% de castellà obligatori. En menys de vint-i-quatre hores, Junts se’n va despenjar entre considerables desavinences internes. Finalment, i amb setmanes de feina, la darrera setmana es va aconseguir refer l’acord in extremis, amb el termini donat pel TSJC a punt d’esgotar-se. Pel camí, algunes veus de Junts suggerien una possible sortida del Govern.
Qui no s’hi ha sumat ha estat la CUP, que fa pinya amb Plataforma per la Llengua i els sindicats majoritaris de l’ensenyament. De la mateixa manera que suma forces amb ells en contra de les reformes del conseller del ram, Josep González Cambray, qui ha patit les majors vagues de professorat dels darrers anys. La CUP tampoc no ha estat al costat del Govern en qüestions clau com l’aposta pels Jocs Olímpics d’Hivern, que es preveu com un dels serials del mandat, per l’oposició al territori i per la pròrroga de la consulta sobre la qüestió que s’havia de fer el 24 de juliol. En aquest àmbit, també caldria incloure-hi la proposta d’ampliació de l’Aeroport del Prat, que les darreres setmanes ha passat a segon terme; o el desplegament de les energies renovables.
En el costat dels compliments hi ha l’aprovació de la gratuïtat de l’ensenyament de 0 a 2 anys, el desplegament de la Conselleria de feminismes, el progrés del pressupost destinat a cultura, les feines del pacte nacional per la llengua, la represa de la llei contra els desnonaments o els avanços en el canvi de model policial –de fet, aquest darrer, és un dels punts on els cupaires es mostren més satisfets amb l’executiu.
Tot plegat, però, pot quedar en engrunes en aquest segon any de legislatura que ja ha començat. Si tot segueix com ara, es farà palès el fracàs de l’estratègia de diàleg i caldrà marcar nous rumbs. Uns rumbs que s’havien de treballar de forma discreta entre l’independentisme en espais conjunts i que, per ara, no han progressat.