Hi ha sèries que se’t guanyen només per la seva premissa. I GLOW és un d’aquests casos: la història d’un grup de dones que es dediquen a la lluita lliure als anys 80, en un espectacle televisiu a l’estil del Pressing Catch. S’ha de ser molt brillant per agafar un escenari tan reiteradament testosterònic i masculí i transgredir-lo convertint-lo en un espai d’apoderament femení. I això és exactament el que fa GLOW: fora del quadrilàter les seves protagonistes són dones que no encaixen, amb vides incompletes i somnis que no han arribat a quallar, però dalt de l’escenari són dones fortes, poderoses i invencibles, de manera que el que viuen com a lluitadores transforma la seva vida en el terreny personal. La ironia és que l’espectacle que fan és fals però el canvi que experimenten és real. I així, entre cleques de mentida, vestits de licra i una posada en escena esperpèntica, aquests personatges tenen l’oportunitat de la seva vida per sentir-se bé amb elles mateixes, per rebre els aplaudiments del públic, per ser les heroïnes d’una audiència captivada per un espectacle ridícul que mai ningú hauria dit que podia ser el motiu d’una sèrie que tractés qüestions de gènere, identitat i feminisme. Fins fa poc, les sèries que es definien com a feministes acostumaven a tenir com a protagonistes dones delimitades per uns paràmetres molt concrets, figures aspiracionals per a la seva audiència, com les que trobem en sèries com The Good Wife o Sexe a Nova York.
GLOW aporta varietat al món de les sèries protagonitzades per dones creant un repartiment coral de personatges poc convencionals que fugen dels arquetips de perfecció i que no representen cap ideal. És semblant al que en el seu moment va fer Orange is the New Black. De fet, la creadora d’aquesta última és productora executiva de GLOW, i totes dues sèries comparteixen més similituds: fer servir un prototip de dona més estàndard, televisivament parlant, com a cavall de Troia per entrar en un univers de dones que no encaixen en els perfils que veiem habitualment a la televisió (en Orange is the New Black aquesta protagonista-vehicle és Piper i aquí és Ruth, interpretada per una magnífica Alison Brie), un conflicte entre dues dones com a principal trama de continuïtat que marca la tensió de la sèrie (en Orange es produeix entre Piper i Alex i aquí entre Ruth i Debbie), un espai associat habitualment als homes (en Orange is the New Black era la presó) i l’interès per anar indagant en el passat de cadascuna de les dones i així entendre-les més enllà del que aparenten en la superfície (tot i que GLOW no faci servir els mateixos flashbacks sistemàtics en cada episodi).
En el to és quan totes dues sèries divergeixen més, ja que GLOW és definitivament més lleugera, i no amaga la vocació de ser estiuenca. Les creadores de la sèrie estimen, amb molt bon criteri, que divertir-se és perfectament compatible amb reivindicar. Res no defineix millor aquesta intenció que l’escena amb què arrenca la sèrie, en la qual el personatge de Ruth es presenta a un càsting i interpreta intencionadament el personatge masculí perquè el femení és molt menys interessant. L’únic lloc on podrà interpretar un personatge com el que tenen els homes serà fora de la indústria del cinema, al món de la lluita lliure, però la sèrie en cap moment no subratlla aquesta lectura, sinó que deixa que sigui l’espectador qui la’n faci mentre va deixant caure bromes sobre els estereotips sexistes i racistes en què es basen els alter ego de les lluitadores barrejades amb la melancolia d’unes dones que no tenen la vida que volen. I així, com qui no vol la cosa, la sèrie estiuenca ha deixat de ser sinònim de banalitat sense renunciar a ser entretinguda. Si voleu aprofundir-hi més i saber què l’inspira, cerqueu el documental GLOW: the Gorgeous Ladies of Wrestling, on s’explica la història real d’aquestes dones dels anys 80 que van ser lluitadores en el sentit literal i també en el simbòlic.
GLOW
Creador: Liz Flahive i Carly Mensch
Repartiment: Alison Brie, Betty Gilpin, Marc Maron
Temporada en emissió: 1
Canal: Netflix