Els teatrers barcelonins, d’espectadors a productors, haurien de deixar-se caure per Brussel·les, durant el Kunstenfestivaldesarts, un festival petit, que té la innovació i la recerca per banderes i que penja cartells de sold out a cada funció. Hi veurien espectacles trencadors i, sobretot, un públic molt diferent del nostre, més jove, més divers. Gent que busca en les arts escèniques altres coses més enllà del pur entreteniment.
El Kunsten és, a més, la portada d’entrada a Europa de molts creadors africans, sud-americans i asiàtics i una màquina de coproduir espectacles de tots els formats, però sobretot peces fàcils de transportar i moure. De les cinc que he vist en tres dies, cap no és gaire complexa i m’atreviria a dir que cadascuna d’elles cap en una furgoneta, fins i tot Una imagen interior, d’El Conde de Torrefiel.
El duo format per Tanya Beyeler i Pablo Gisbert hi han portat el que és, segurament, l’obra més reeixida dels últims anys, des que van decidir canviar de rumb amb La plaza (2018). Una imagen interior es va posar de llarg a mitjans de maig al Festwochen de Viena i feia a Brussel·les la segona parada d’una llarga gira que els durà al Grec barceloní i al Festival d’Avinyó al juliol. També passaran per Ginebra, París, Madrid, Torí… Una obra que combina teatre en viu, text projectat, una gran coreografia plàstica i un disseny de so extraordinari.
D’entrada, veiem desplegat davant dels nostres ulls un gran llenç que podrien haver pintat alumnes de primer de primària. Van entrant intèrprets a l’escenari i no sabem ben bé de què va. Fins que apareix el text de l’obra en francès i neerlandès projectat en una pantalla, marca de la casa, un relat en primera persona d’un individu que entra a una sala del Museu de Ciències Naturals de Brussel·les per observar una pintura rupestre. Ens descriu tot el que veu, tot el que veiem, parla amb el vigilant… I descobrim que es tracta d’una còpia, que l’autèntica, trobada en una cova a Espanya fruit de l’atzar, no s’ha mogut de lloc.
La història ens atrapa, però aviat el text, la història, imagina altres coses. I l’escena es va transformant, només cromàticament, tot evocant els espais, els llocs, que ens desgrana el narrador. Una imagen interior és un viatge que interpel·la la imaginació de l’espectador, perquè el que veiem, el que llegim, el que sentim, sovint ens ofereix pistes equívoques, ens porta a cul-de-sacs, però també ens permet volar tan amunt com vulguem.
A La plaza, El Conde de Torrefiel va engegar una línia de recerca sobre el món contemporani que els portava a extremar el discurs escènic. Les seves obres parlen sempre de la comunitat, de com ens col·loquem davant del món i tot el que hi passa. Però, cada vegada més, posseeixen un discurs plàstic i textual més potent, que supera qualsevol gènere. En lloc de dir-nos què hem de fer, de renyar-nos, ens ofereixen eines d’anàlisi i, sobretot, ens conviden a imaginar, a somiar. Una imagen interior és una invitació a crear les nostres pròpies metàfores.
Com els Baró d’Evel amb el circ, Beyeler i Gisbert van més enllà del teatre. En venen, però també en fugen. Potser per això, a casa nostra, no són bons de col·locar. Des que van néixer, el 2010, han creat una desena de peces i s’han bellugat pels circuits alternatius de casa nostra amb aparicions constants a festivals com Temporada Alta, el Grec, TNT, Sâlmon, la desapareguda Secció Irregular del Mercat de les Flors, sense que els grans teatres públics del país confiïn en ells.
A Europa, en canvi, més enllà dels festivals que coprodueixen les seves últimes peces, entren en les programacions regulars del teatre, del parisenc Théâtre de la Ville al HAU berlinès o al de Vidy (Lausana). Són carn de festival, sí, però per regla general els artistes i les companyies que funcionen al continent, solen disposar d’un soci local que els empeny i permet que els seus espectacles facin temporada. El Conde de Torrefiel, no. Ni TNC ni Teatre Lliure, àvids per contractar peces de fora, ens han permès veure’ls més enllà del Grec. A diferència del que passa amb les obres locals que hi podem veure uns quants dies a l’estiu, Gisbert i Beyeler mai no tornen a l’hivern. Per què?
A Brussel·les, Una imagen interior va omplir el Théâtre National durant quatre funcions. Els estimen. És la cinquena peça que presenten al Kunsten des de 2015 i podem dir que s’han fet un públic. A Barcelona, són el secret més ben guardat de l’escena local. Allà on van porten el nom de la ciutat a l’escut, però, paradoxalment, no hi ha cap teatre de la ciutat que els vulgui. Fins al punt que han tornat a Ontinyent. L’equip és a la capital catalana, però ells dos viuen a la Vall d’Albaida.
Un altre dels grans espectacles de l’etapa final del Kunsten 2022 ha estat Lavagem, de la brasilera Alice Ripoll i la seva companyia REC. També voltarà per mig Europa fins a finals d’any, però compta, és clar, amb el suport del Centro Coreográfico do Rio de Janeiro. Ripoll no ha estat mai a casa nostra i comença a ser-ne hora. Lavagem és una peça espectacular que és tot olor de net i aigua, amb sis ballarins que no només creen unes imatges impactants amb una lona blava i uns quants cubells, sinó que llisquen i es mouen en un context molt complicat sense perdre el somriure. Cossos urbans sortits de les faveles de Rio que enlluernen.
L’altra coreògrafa brasilera que ha passat per Brussel·les és Lia Rodrigues i la seva Companhia de Danças, habituals del Mercat de les Flors. Encantado és una peça més gran que Lavagem, amb una desena d’intèrprets que trenquen el cànon normatiu de la dansa i que ens fan entrar en un ritual comunitari brutal. Aquí també, la senzillesa és la norma: cossos nus i teles. No els cal res més per emportar-te allà on tu vulguis. Una hora d’espectacle que és un crescendo que podria havia durat una hora més i ningú no hauria protestat.
A Brussel·les hem vist molts intèrprets nus. Els d’Encantado i els de L’homme rare, de Nadia Beugré, coreògrafa de Costa d’Ivori que va passar pel Grec 2021 i que al Kunsten ens va plantar cinc homes que van ballar tota l’estona d’esquena, tot culs, mentre posava en dubte les masculinitats dominants. Els australians Back to Back Theatre, a través d’una conferència performàtica, també ens feien dubtar sobre el nostre grau de discapacitat intel·lectual. Tres persones neurodiverses parlaven amb nosaltres i la Siri mentre ens explicaven qui són, què ens demanen. Impactant. No menys que els espectacles d’Escenaris Especials.
Totes les funcions que vaig veure, grans i petites, cèntriques i a la quinta fora, estaven plenes. I en un moment en què a Barcelona costa dur gent al teatre, potser convé mirar què fan a altres llocs perquè el públic no marxi. I crec que la resposta és intentar sorprendre’l.