El drama no s’aconsegueix quan els actors ploren, sinó quan són els espectadors els qui ploren”. Així ho explicava Frank Capra i tal era com ho concebia a la seva obra, després d’admetre que havia comès alguns errors en aquesta recerca del drama perfecte. Quan ho va tenir clar, va aconseguir que no només ploressin els espectadors de l’Amèrica del Nord, sinó els d’arreu del món. Les seves històries ens condueixen a finals emocionants a través d’un optimisme perseverant i de personatges que es mantenen fidels a una idea, amb l’amor com a força motriu. Era just el que es necessitava en l’època de la Gran Depressió, iniciada l’any 1929 i devastadora per a moltes famílies que van passar a viure per sota el llindar de la pobresa. Calia il·lusió, esperança i una exaltació dels valors fonamentals.
Francesco Rosario Capra va néixer al menut municipi de Bisacquino, Sicília, l’any 1897. Va arribar amb sis anys, el 1903, als Estats Units, on va instal·lar-se a Los Angeles, on feia un temps que hi vivia Bernardo, un dels seus germans. Després d’enrolar-se a l’exèrcit el 1917 —Estats Units havia declarat la guerra a Alemanya—, va aconseguir la nacionalitat americana el 1920 i va començar a treure el cap, amb perseverança i molta ambició, al món del cinema. De gran personalitat, aviat es va fer un nom: de fer els encàrrecs a escriure els guions per a una gran estrella com Harry Langdon, fins a establir-se, a partir del 1926, com un dels realitzadors amb més projecció de Columbia Pictures.
El punt d’inflexió arriba el 1932, just quan Roosevelt és elegit president i estableix les mesures del New Deal. La data i els fets no es poden deslligar de l’eclosió que viu Frank Capra com a autor amb discurs i estètica propis, guanyats a pols després d’haver passat pel cinema mut i de signar algunes pel·lícules on ja demostrava una actitud i visió artística noves. És aleshores, en aquests anys trenta de revifada i necessitat d’exaltacions, que el director encadenarà una gran obra rere l’altra, en una dècada prodigiosa: Mr. Smith goes to Washington (1932), Va succeir una nit (It happened one night, 1934), Mr. Deeds goes to town (1936), Horitzons perduts (Lost horizon, 1937), No us l’endureu pas (You can’t take it with you, 1938), L’home del carrer (Meet John Doe, 1941). La llista impressiona.
Després d’una aturada forçosa i voluntària per servir a l’exèrcit americà durant la Segona Guerra Mundial —on va realitzar pel·lícules i documentals propagandístics, com la sèrie Why We Fight—, torna a la ficció i sublima l’arquetip d’heroi al qual ja li havia pres la mida. Un heroi de fe, bondat i resistència, capaç de resistir qualsevol adversitat, fet a imatge d’una societat americana que ha estat capaç de superar la crisi, la bancarrota i dues grans guerres.
Una recepta infal·lible: amor, llibertat i tenacitat
L’heroi que va forjar Frank Capra a les seves pel·lícules és la seva gran troballa, que es fonamenta en tres pilars que guien i modelen: amor, llibertat i tenacitat. A Mr. Smith Goes to Washington (1932), titulada aquí Caballero sin espada, James Stewart és un home senzill i honest, fidel a uns valors i amb una dignitat irrompible, que descobreix les misèries de la política quan arriba a Washington. El mateix Stewart protagonitzaria el vibrant cant optimista No us l’endureu pas (You can’t take it with you, 1938) i sublimaria la idea en el film més recordat de Capra: Que bonic que és viure (It’s a wonderful life, 1946), que arribava després d’un altre gran èxit, Arsènic per compassió (1944), tot un repte escènic ple de girs i protagonitzat per Cary Grant. També hi ha d’altres noms, com Gary Cooper, fabulós com a invenció a L’home del carrer (Meet John Doe, 1941), l’heroi producte del populisme i fabricat per la periodista a punt de ser despatxada que interpreta Barbara Stanwyck. El tema és encara roent: on és la veritat, en un món ple de falsedats? Podem ser íntegres, encara, quan som guiats per la manipulació?
La grandesa del cinema de Capra és, precisament, que avui encara es manté viu, no només per aquests herois de la classe mitjana, sinó perquè ja són part d’un cànon de la cultura popular. El màxim exponent és el George Bailey de Que bonic que és viure (1946), l’obra que millor explica una manera de fer cinema i d’explicar històries amb vocació d’entreteniment i refugi moral. Interpretada per James Stewart, la pel·lícula ha sobreviscut al pas del temps, convertida en un clàssic que torna a les televisions de mig món en època nadalenca, amb frases memorables com la dita per Clarence, l’àngel, en un final on és impossible no emocionar-se: “Estimat George, recorda que cap home que tingui amics és un fracàs”. Curiosament, el film va ser un fracàs en el moment de l’estrena: la primera i última pel·lícula de la productora Liberty Films, creada per Capra, George Stevens i William Wyler.
Més llums que ombres (o viceversa)
Més enllà de la recepció del moment, Que bonic que és viure té algunes parts obscures, però irradia optimisme, amb un missatge que ens anima a valorar el que tenim i qui ens rodeja, a estimar i sacrificar-se, si cal. Potser un missatge excessivament benintencionat, que no amaga les contradiccions d’un director amb clarobscurs. Frank Capra va ser, en si mateix, una gran contradicció. En els films, reclamava l’equilibri social, la justícia, la integritat per damunt de tot, la cooperació gairebé desinteressada. Però a la vida real va tenir fama d’home de tracte difícil i políticament conservador, anticomunista i amatent al poder fàctic, de no ser prou just ni equànime en matèria econòmica pel que fa a treballadors i col·laboradors.
Sempre ajustat al codi Hays de censura, a les seves pel·lícules assenyala el cas particular, amb un responsable unívoc i identificable. Mai contra el sistema, mai com a denúncia d’una dinàmica estructural. Una lluita sempre de caràcter individual, amb un conflicte que acostuma a resoldre’s mitjançant l’entesa entre antagonistes de diferents estrats o categories socials. Per a Capra, la unitat social és una finalitat, una opció ètica. I, també, l’exaltació patriòtica, que sempre apareix en algun moment dels films, tot insinuant l’ombra, tan delicada i allargassada, del supremacisme moral americà. Llums, ombres i herois, en una trajectòria fonamental per entendre un caràcter social i una manera de revolucionar el cinema de Hollywood.