Robert MacDonald era un jove estudiant escocès membre del Partit Comunista de la Gran Bretanya. L’any 1937, amb 23 anys, convençut pel seu amic i company de militància Robert C. Martin, es va acomiadar de la seva xicota, Greta, i van agafar un tren a l’estació de Glasgow. Era el primer pas d’un viatge que els duria a embarcar-se, des de la costa de Marsella, al Ciutat de Barcelona, el vaixell republicà que els havia a dura, a ell i tants altres joves, fins la capital catalana per unir-se a les Brigades Internacionals que lluitaven al costat del bàndol republicà durant la Guerra Civil.
Mai arribarien a port, el 30 de maig, a l’alçada de Malgrat de Mar (Maresme), un torpede del submarí franquista General Sanjurjo va encertar el vaixell que traginava els brigadistes. Bona part de la tripulació va poder arribar a la costa. Aquests van poder veure com altres companys s’afonaven amb el vaixell. Robert C. Martin recordaria anys després que alguns ho farien tot cantant la Internacional des de coberta, entre ells, el seu amic Robert MacDonald. La família se n’assabentaria per la premsa.
Setanta-cinc anys després d’aquests fets, un escultor anglès, nascut a Rugby, i que feia un parell d’anys que era a Catalunya va trobar una casualitat que el lligava a aquesta història. El seu nom és Robert MacDonald. No té cap relació de parentesc amb el brigadista mort a la costa malgratenca, però la coincidència va ser prou perquè la seva pulsió artística i activista el portés a investigar el cas. “Vaig anar a Malgrat a parlar amb artistes locals i historiadors. La meva idea era fer una petita escultura a aquesta persona”, explica MacDonald. Quan ve i “parlo amb la gent i aprenc la història” comprèn que “no només és una història de Robert MacDonald, és una història de molts”.
És així com decideix treballar en un projecte que recordi tots els brigadistes, en especial aquells del Ciudad de Barcelona. “Per mi és molt emocional la qüestió dels brigadistes. Fins i tot una mica romàntic, m’emociona el seu paper”, reconeix MacDonald, que afegeix que “és important recordar la història perquè la lluita contra el feixisme és també avui”.
Per aquest motiu, empren el projecte de fer l’escultura a Malgrat des de la perspectiva que sigui un “projecte perquè la gent pugui participar, perquè aprengui història. No només perquè vegi el monument i digui que està bé”. La participació, doncs, és central en el projecte que va començar amb una campanya de micromecenatge que ha servit per pagar una part de l’escultura. “Hi participa gent d’arreu del món i en un any guanyem 20 mil euros”. La resta de fons són de l’ajuntament i altres institucions.
El moment participatiu, però, va més enllà. L’escultura representa el vaixell enfonsant-se al mar, amb brigadistes al capdamunt. El que va fer MacDonald, durant uns mesos, fou agafar els blocs de pedra amb què fa els brigadistes, posar-se a les places amb una taula i demanar als veïns que l’ajudin a esculpir mentre els explica la història. “Molta gent s’acosta per fer figures, unes set-centres persones m’ajuden a fer coses, algunes més simbòliques i d’altres menys”, recorda l’escultor.
És un projecte que s’allarga durant més de vuit anys i que passa també per als instituts de localitat. L’escultor s’hi acosta per explicar-los el projecte i la història i els “demano que m’ajudin a explicar la història al món”. La manera de participar és a través de dissenyar els gravats dels ulls de bou del vaixell representat al monument. D’entre tots els disseny, se’n seleccionen alguns que acaben plasmats sobre pedra. “Aquest any, per la inauguració, en posaré dues, però hi ha espai per quinze. Cada any en posaré una i aniré als instituts. No és un projecte d’un any, és per continuar”, argumenta MacDonald. Aquest any hi han participat els instituts de Malgrat de Mar, un de Lloret, dos de Barcelona i un d’Alemanya i han presentat unes 200 dissenys, dels quals se n’han seleccionat una seixantena que es duen a votació pública per escollir el de l’any que ve.
La història culminarà aquest cap de setmana en les jornades Solidarity Park que se celebraran a la població maresmenca en motiu dels vuitanta cinc anys de l’enfonsament del Ciudad de Barcelona. La inauguració de l’escultura, “en record de tots els brigadistes” serà un dels punts centrals de la jornada.
Va començar amb la Covid i aquest any es reprèn en físic per ajudar a fer, en paraules de l’escultor, “un monument viu”. Els cors, locals i d’indrets com Croàcia, Suècia, França, Anglaterra o Gal·les, tindran un paper central, així com la presència de familiars de la víctimes.
Sens dubte, un altre element destacat serà la presentació del llibre ‘Les aigües de l’oblit. Una història dels brigadistes internacionals del Ciudad de Barcelona’ (Pagès editors, 2022) de la historiadora Sònia Garangou i Tarrés, on s’hi recull, entre d’altres, la història de Robert MacDonald.
“Quan vaig escriure el llibre sobre la Guerra Civil a Malgrat, vaig investigar la història des del punt de vista de la gent del poble, persones que recordaven l’enfonsament”, recorda la historiadora que també situa el 75è aniversari com a moment clau per aprofundir. En aquell moment, Alan Warren, historiador especialitzat en brigadistes internacionals, va contactar l’arxiu de Malgrat per organitzar una commemoració. “Tenia molta informació sobre els brigadistes que anaven al vaixell, sobretot els anglesos i americans. A partir d’això, va ser quan vaig poder començar a estirar del fil i buscar qui eren tots els brigadistes”, explica Garangou, que començava llavors un periple que la duria a contactar amb desenes de famílies, remenar arxius i aprofundir en la història de Ciudad de Barcelona.
L’enfonsament d’aquest vaixell és un episodi que permet comprendre un moment, a mitjans del 37, en què la guerra ja era difícil pel bàndol republicà “perquè ja hi havia hagut els fets de maig i ja és bastant evident que el bàndol franquista estava rebent ajuda d’Itàlia i Alemanya que li dona una certa superioritat”. La historiadora esgrimeix que “sense això, no haguessin dominat l’aire i el mar com ho van fer” perquè, per exemple, “no havien quedat submarins que s’haguessin rebelat contra la República”.
Un d’aquests submarins cedit -i després venut- pel règim de Mussolini, el General Sanjurjo, és el que, en mig d’unes maniobres per formar la tripulació espanyola, detecta el Ciutat de Barcelona, que havia sortit de Marsell. El vaixell republicà, expropiat a l’empresa Transmediterrània de l’empresari mallorquí i falangista Joan March, en saber-se seguit, “decideixen continuar però més a prop de la costa i posen un hidroavió escolta per intentar prevenir l’atac”, explica Garangou que recorda que primer li disparen un torpede davant de Lloret de Mar que erra l’objectiu i finalment és en un segon, quan el toca a l’alçada de Malgrat de Mar.
“No sabem del cert quanta gent hi havia al vaixell. Les fonts de l’època parlen de tres-centes persones i algunes donen un número més alt, però no hem trobat el llistat de passatgers”, detalla l’autora del llibre. Això es deu a que molts dels brigadistes “viatgen de manera clandestina perquè en molts països hi havia lleis per evitar que participessis a la guerra”. La vida de sortida, sovint, era dir que “anaven a París a veure l’Exposició Universal. Un cop allà, tota una xarxa clandestina s’encarregava de proporcionar bitllets de vaixell i tren”, detalla Garangou que posa la seu del Partit Comunista Francès com a centre d’operacions.
Tot i mancar la llista, la recerca feta els darrers anys ha permès identificar unes dues-centes persones. D’aquestes, 46 brigadistes i quatre tripulants van morir. Uns 130 van sobreviure. Alguns dels que van morir un cop a terra “van ser enterrats l’endemà a l’enfonsament”, menciona la historiadora. La resta, van ser rebuts en un sopar a la localitat amb la presència del president Lluís Companys. “Els ofereix que qui vulgui, la Generalitat els ofereix la manera de tornar. Només un accepta l’oferiment i la resta es decideixen quedar. La mateixa nit els porten a Barcelona, a la Caserna Karl Marx, i l’endemà agafen un tren cap a Albacete, on hi havia la seu de les brigades internacionals”, exposa Garangou. La majoria lluiten al front i acaben morint a la Batalla de l’Ebre o la de Belchite, per exemple. Els que sobreviuen “van a parar a camps de concentració de França i alguns són deportats als camps nazis. Els que tornen als seus països són represaliats per haver fet de brigadistes”, detalla.
Sobre els brigadistes que eren al Ciudad de Barcelona, i que seran homenatjats aquest cap de setmana, se’n sap que “la majoria eren obrers. Molts havien patit molt la crisi del 29: hi havia mariners, obrers de la construcció, gent que treballava als camps, gent que feia feines eventuals, molts migrants…” concreta Garangou. Els unia, però “que tots tenien un fort compromís i una militància política. Els dels EUA o el Canada, la majoria eren de la Lliga de Joves Comunistes o dels partits comunistes. També hem trobat gent d’organitzacions antifeixistes de Dinamarca”.
Precisament és la voluntat de mantenir viva aquesta memòria antifeixista i fer-ne prevaldre els valors és el que mou l’homenatge als brigadistes internacionals d’aquest cap de setmana, amb el nou monument com a element central.
