Els crítics

Un Lear adolorit

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El rei Lear és una de les tragèdies més desolades de William Shakespeare. Un pare senil i orgullós s’equivoca de mig a mig i, de les seves tres filles, desterra la més bona i lleial. Esdevé, en el fons, plenament responsable de la seva decisió errònia. Al final, perd la raó i mor de pena. A diferència d’Èdip, Lear pot considerar-se culpable no tan sols perquè va triar injustament, sinó sobretot perquè ambicionava el poder i l’amor absoluts. 

Albert Balasch parteix del final d’El rei Lear, quan el monarca destronat està al llindar de la follia, per bastir en Lear. La caça de l’home una meditació profunda sobre la condició humana i les limitacions del llenguatge. No n’és cap versió ni adaptació, sinó un —diguem-ne— agafall per sondejar els abismes a què pot arribar un home, la seva responsabilitat existencial i la incapacitat de trobar consol en l’altre. Sens dubte, la imatge abatuda de Lear, despullat de tot, al límit del precipici, resulta estimulant, i no hi falten ecos de les disquisicions que conté l’obra de Shakespeare. 

Si la poesia de Balasch reclama una lectura lenta per assimilar la seva fondària i riquesa, els seus nombrosos plecs i referents, l’escenificació que n’ha fet Albert Arribas s’hi ajusta com l’anell al dit. Sobretot, per la sobrietat rotunda, però també per l’estatisme desficiós. Arribas ha sabut captar la visió festiva i afligida, l’exploració contínua de la poesia de Balasch, en què no hi ha certeses ni seguretats, sinó dubtes i estranyesa, angúnia i tot. 

Vestit de samarreta imperi i calçotets de punt, Oriol Genís fa un dels seus papers més antològics com a Lear contemporani. Palplantat al caire d’una tarima, amb la mirada al buit i una gran contenció expressiva, la paraula arrenca del neguit interior. Genís no es limita a dir el text, sinó que, des de l’estatisme més rigorós, el transmet des de dins. El seu monòleg és la manifestació de l’home adolorit, miserable, que ho ha perdut tot i que, lúcid, verifica la força depredadora dels humans. Situades al costat, amb les faldilles desplegades, les seves tres filles són la veu de la consciència del cor. Un bosc romàntic de fons projecta tots els personatges en un marc en què la natura domina sobre l’home.
Quan el vell Lear abandona l’escena, Cordèlia (Antònia Jaume) li pren el relleu per buidar un altre monòleg, molt més esbojarrat i jocós, que gira a l’entorn de les penúries o els límits del llenguatge (Wittgensteindixit). En un bell mallorquí, fa espetegar la densitat poètica de Balasch per etzibar la responsabilitat dels humans —pobres animals nus i extraviats— en el món que els ha tocat de viure i, de retruc, la dificultat extrema per estimar en llibertat. A estones, pel seu caire humorístic com a escut davant del sentiment tràgic de la vida, s’arroga la veu del bufó d’El rei Lear

Estrenat al Grec del 2016, Lear. La caça de l’home és un esqueix de l’espectacle F.R.A.U., basat en el llibre Quadern del frau de Balasch. La força simbòlica de Lear serveix com a punt de partida per abismar-se en els grans interrogants de l’existència humana, no pas des del nihilisme estèril, sinó des de la indagació mancada de certituds. D’una radicalitat existencial sorprenent, la poesia de Balasch reclama, en escena, un espectador ben despert i porós, que es deixi seduir per l’allau d’imatges, paraules i desafiaments que se li proposa. La direcció d’Arribas la serveix amb safata.

Lear. La caça de l’home
Albert Balasch
Lloc i data: Teatre Akadèmia, 21 de juny
Direcció: Albert Arribas
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.