Vladímir Putin guanya les eleccions, una rere l'altra, d'ençà el 1999, any en què arribà a la presidència interina. O sigui, és l'home fort del país des de fa més de dues dècades. I podria continuar sent-ho durant molts més anys si es compleix la previsió constitucional —fruit de la reforma de 2020— que li permetria presentar-se dues vegades més a la presidència —que té un mandat de sis anys—, cosa que suposa que en teoria podria ocupar el poder fins al 2036, si es presentés i guanyés les eleccions de 2024 i 2030.
Des del principi de la seva presidència fins ara, la imatge política de Putin ha canviat força. El jove president que amb 37 anys es posava al front d'una Federació Russa abatuda, que patia una brutal crisi econòmica i que havia estat humiliada pels seus enemics històrics capitalistes, assegurava que redreçaria el país arrenglerant-lo amb Occident. I Rússia, en efecte, s'obrí com mai. En pocs anys multiplicà el destrossat PIB rus i reduí dràsticament la pobresa —a menys de la meitat— que s'havia ensenyorit de la vida de molts milions de russos. Mentrestant, però, la visió de Putin de com s'havia de relacionar amb els països occidentals anà mudant. En un moment indeterminatm el nou líder rus decidí que calia buscar el futur en el passat nacionalista, tant en el que mostrava una part de la història soviètica com, sobretot, en la grandesa imperial que ensenyava la del període tsarista. Així anà naixent el “nou” Putin que ara coneix el món.
Putin guanya elecció rere elecció, com s’ha dit. Sí, però ja és evident que amb un grau de magarrufes, corrupció i fins i tot d’assassinats, així com amb la liquidació fàctica de les llibertats, que ha fet que el règim polític rus s’hagi convertit en autoritari sota els seus mandats.
Com pot ser que un sol home pugui provocar aquest canvi? Doncs no pot. El que està passant és el resultat d’un vertader cop d’estat que els serveis d’intel·ligència han protagonitzat en el Kremlin, amb Putin al capdavant. O això, almenys, és que assegurava el passat 10 de maig, en una interessant anàlisi, la prestigiosa revista nord-americana Foreing Affairs —que enguany compleix cent anys, per cert—, editada pel Council on Foreign Relations.
Poder sense rostre. Nina Khrushcheva, professora de Relacions Internacionals de la New School de Nova York —una universitat privada fundada el 1919 especialitzada en investigació social—, publicava a Foreing Affairs l’anàlisi sobre com els serveis d'intel·ligència han ocupat el poder polític real a Rússia i assegurava que, mentre això no canviï, serà molt difícil o impossible redreçar la situació del país. Es continuaran celebrant eleccions amb aparença de democràcia, però, tanmateix, estaran destinades —i ja ho estan— a ser guanyades per aquest grup la cara visible del qual és Putin, si bé en realitat és com un enorme pop amb múltiples tentacles, bona part dels quals desconeguts. Està format en molts de casos per antics membres dels serveis d’intel·ligència i seguretat, els excompanys de Putin i amb els quals confia cegament. L'autora els anomena el «poder sense rostre». I fins i tot assevera que si Putin hagués de cedir la presidència, el poder seguiria en les mateixes mans.
Khrushcheva inicia la seva anàlisi assegurant que «el 20 de desembre de 1999, Vladímir Putin es va dirigir a alts funcionaris del Servei Federal de Seguretat (FSB) de Rússia, a la seu de Lubianka —així es coneix el quarter general d’aquest servei d’intel·ligència—, prop de la plaça Roja de Moscou. El recentment nomenat president del Govern interí, que havia ocupat el grau de tinent coronel a l’FSB, era de visita per commemorar la festa en honor dels serveis de seguretat russos. “La tasca d'infiltrar-se al més alt nivell de govern s'ha complert”, va dir Putin. Els seus antics companys van riure». Una broma? En part sí, però també recorda l'autora que «Putin es va convertir en president interí menys de dues setmanes després».
I és que, segons aquesta professora especialitzada en política russa, des que arribà al cim del poder Putin ha tingut clar que s'havia de contrarestar el caos del capitalisme postsoviètic i la inestabilitat política que patia el país a base d’un control estricte de tots els ressorts de la gestió institucional: «Per aconseguir-ho, va (...) posar antics funcionaris de seguretat a càrrec dels òrgans crítics».
Si bé inicialment el nou líder buscà també coaptar noms de prestigi per envoltar-se d'una aura d'eficiència i èxit, «en els últims anys (...) l'enfocament ha canviat. Cada cop més, la burocràcia ha desplaçat les personalitats d'alt perfil abans dominants. I a mesura que el president rus ha arribat a confiar en aquestes institucions burocràtiques per afavorir la seva consolidació, el seu poder ha crescut (...). Però no va ser fins al febrer, quan Putin va donar l'ordre de reconèixer primer la independència de les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk i, uns dies després, d'enviar tropes russes a Ucraïna, quan (es produí) la presa total (del poder) per part de la nova seguretat», és a dir dels serveis d'intel·ligència.
Durant les primeres setmanes de la guerra, es pogueren veure mostres de descontentament que ara gairebé han desaparegut. El règim autocràtic de Putin s'ha imposat. «Tant el Govern com la societat s'han alineat darrere del Kremlin. La dissidència és ara un delicte i els individus que abans tenien el poder de decisió (...) s'han trobat com a ostatges d'institucions el propòsit de les quals és la seguretat i el control. El que ha passat és, en efecte, un cop d'estat de l’FSB contra l’FSB: Rússia abans era un estat dominat per les forces de seguretat, però ara una burocràcia de seguretat sense rostre s'ha convertit en l'Estat, amb Putin assegut al capdavant».
L'origen de l’FSB és, com se sap, el famós KGB soviètic —creat el 1954 a partir de tres agències d’intel·ligència anteriors—, el qual encara en els anys vuitanta del segle XX era «implacable a l'hora d'imposar el control ideològic. Qualsevol “desviació” —com ara un desacord encobert amb la política oficial soviètica— era motiu de processament. Alguns dissidents van ser empresonats o col·locats en sales psiquiàtriques per ser “reeducats”, mentre que altres es van veure obligats a emigrar», diu l'autora. I exemplifica el control absolut que exercia rememorant que, quan ella vivia a Moscou en aquells anys, fins i tot eren habituals «les batudes de la policia i d’agents de la KGB vestits de civil —operant com la “policia de pensament” orwelliana— que es movien (...) pels carrers de la ciutat per atrapar ciutadans indolents i detenien persones sospitoses de saltar-se la feina o de passar massa temps lliure». A finals de la dècada de 1980, Mikhaïl Gorbatxov va iniciar profundes reformes i «va acabar amenaçant la supervivència del règim. (...) Quan el teló d'acer va caure el 1989 i els estats satèl·lits soviètics a l'est d'Europa van abandonar l'esfera d'influència de Moscou, el KGB es va regirar contra Gorbatxov i dos anys més tard va llançar un cop d'estat fallit que va accelerar el col·lapse soviètic. L'aparell de seguretat va ser humiliat, però no es va dissoldre. Borís Eltsin, el primer president de la Rússia postsoviètica, considerava el comunisme, no el KGB, com el mal més gran. Va pensar que simplement canviant el nom de KGB pel d’FSB també canviaria l'organització, que es tornaria més benèvola i menys controladora. Era una il·lusió. Els serveis de seguretat de Rússia remunten els seus orígens al brutal cos de guardaespatlles d'Ivan el Terrible, els oprichniki, al segle XVI i a la Cancelleria Secreta de Pere el Gran al segle XVIII. L'intent de reforma de Ieltsin no va poder suprimir permanentment un sistema amb arrels històriques tan profundes».
Al parer de l'autora, les últimes dues dècades s’ha estès la presència de membres del servei d’intel·ligència fidels a Putin a tots els llocs importants de poder. Sense que Occident se n’adonés, o fes com si no ho ves. L’actual president era «lloat com a pragmàtic pels diplomàtics occidentals després que va sortir de l'obscuritat per convertir-se en president (electe) de Rússia l'any 2000», a pesar que no ocultava «la seva intenció d'establir una autoritat absoluta» i que «ràpidament va limitar el poder dels barons capitalistes que havien florit durant la dècada de 1990 sota la presidència frenètica de Ieltsin. En la ment de Putin, una oligarquia independent que controlava indústries estratègiques, com el petroli i el gas, amenaçava l'estabilitat de l'Estat. Es va assegurar que les decisions empresarials rellevants per a l'interès nacional les prenguessin, en canvi, un grapat de persones de confiança: els anomenats siloviki o afiliats de les agències militars i de seguretat de l'Estat. Aquestes persones es van convertir efectivament en gestors o tutors dels actius controlats per l'Estat. Molts eren del Leningrad natal de Putin —actual Sant Petersburg— i la majoria havien servit al seu costat a la KGB. Pel que fa a les empreses, les seves files inclouen Igor Sechin (Rosneft), Serguei Chemezov (Rostec) i Alexei Miller (Gazprom), mentre que les qüestions de protecció de l'Estat són a càrrec de Nikolai Pàtruixev (secretari del Consell de Seguretat), Aleksandr Bórtnikov (director de l'FSB), Serguei Narixkin (director del Servei d'Intel·ligència Exterior) i Aleksandr Bastrikin (cap del Comitè d'Investigació), entre d'altres».
Putin està convençut que l'enfortiment d'aquests «òrgans extraordinaris» de l'Estat evitarà a Rússia un desastre com el que suposà la ruptura de la Unió Soviètica el 1991. Posar al capdavant els antics agents del KGB pareix que li ofereix la màxima garantia d'estabilitat econòmica i política. I en el paroxisme d’aquesta obsessió d'estabilitat, el 2020 Putin va fer ampliar, a través de la ja citada reforma constitucional, els seus anys potencials de presidència, i així va evitarque l'hagués de deixar el 2024. Podria continuar ocupant-la el 2036. Des de 1999. Més estabilitat, impossible.
Aquesta xarxa de poder li dona una alta capacitat de superar problemes polítics seriosos. Cada cop —i han estat un grapat— que s’augurava que cauria, ha aguantat i intensificat el seu poder. Al respecte, el periodista de The New York Times, Lee Myers, que fou corresponsal a Moscou durant set anys, autor del llibre El nou tsar: Ascens i regnat de Vladímir Putin (2018), a principis de maig recordava per a la BBC la capacitat que té el president rus per «decebre als que tenen l’expectativa (a Occident, sobretot) que es veurà obligat a deixar el poder».
En relació amb això, Khrushcheva explica la importància que han tingut «els canvis constitucionals, que han donat a l'Estat una àmplia capacitat per abordar i gestionar els problemes» sense control. Putin ha creat organismes reguladors centrals que ho dirigeixen i supervisen tot. «Des dels impostos fins a la ciència» passant per qualsevol altre aspecte de la gestió política: «la paraula nadzor, que significa ‘supervisió’, apareix en molts dels noms» dels organismes oficials. I si algú posa en dubte la norma, aleshores “els processos penals són una tàctica cada cop més habitual” per imposar les represàlies: «S'utilitza (la justícia) contra els ciutadans russos que es queixen d'abús de poder, demanen millors serveis o expressen suport a Navalni». En resum, «un aparell de control punitiu ha reforçat el control» de l'Estat per part de Putin.
L’1 de juliol de 2020, la BBC publicava una anàlisi que alertava també de les «reformes constitucionals» que han anat atorgant un poder discrecional enorme a les estructures federals que controla Putin directament.
Fruit d’aquest control creixent ha arribat, diu Khrushcheva, «la decisió de Putin de reconèixer la independència de Donetsk i Lugansk i, posteriorment, de llançar una “operació militar especial” per “desnazificar” Ucraïna», la qual «va seguir un patró similar de càstig per la desviació política: va intentar penalitzar tot un país pel que considerava la seva elecció “antirussa” d'alinear-se amb Occident». I, al mateix temps, «dins de Rússia els esdeveniments previs i posteriors a la invasió també han marcat la culminació d'un canvi polític», com és el del control efectiu de tot l'Estat a càrrec de la referida «burocràcia de seguretat i control sense rostre».
L'analista no és optimista sobre el fet que eventualment pugui haver-hi un canvi polític en el país si Putin —com molts mitjans occidentals asseguren— estigués greument malalt i s'hagués de jubilar o morís: «Fins i tot sense ell el sistema que va construir es mantindria al seu lloc, sostingut per la nova cohort de seguretat, tret que una catàstrofe a l'estil afganès dels anys vuitanta a Ucraïna ho destrueixi tot. Amb aquesta burocràcia aferrada al poder (...), mentre l'estructura es mantingui ferma, Rússia romandrà oprimida, aïllada i sense llibertat».
Vladímir Vladímirovitx Putin va néixer en el si d'una família modesta el 7 d'octubre de 1952 a la ciutat que aleshores es deia Leningrad i que avui és coneguda —com ja ho fou abans de l'època soviètica— pel nom de Sant Petersburg. Son pare i sa mare eren obrers d’una fàbrica. Havien tingut abans dos altres fills: el més gran morí quan encara no havia complert el primer any de vida i el segon durant el setge nazi a la ciutat, en plena Segona Guerra Mundial.
A la dura postguerra, Vladímir i els pares compartiren un apartament amb altres tres famílies. Estudià a l'Escola número 193 de Leningrad, on destacà força i, així, arribà a la Universitat de la ciutat, a la qual cursà dret. Els serveis d'intel·ligència —que controlaven les universitats per fitxar futurs agents— coaptaren rl jove Vladímir. Als 23 anys fou destinat a la Direcció d'Intel·ligència Exterior del Comitè de Seguretat de l'Estat —el famós KGB—, on continuà formant-se com a agent i aprenent idiomes —sobretot anglès i alemany—, per als quals demostrava molta facilitat.
El 1985 fou destinat a Dresden (Alemanya) amb la missió d'avaluar la fidelitat comunista dels diplomàtics soviètics allà destinats. Al llarg dels anys excel·lí en aquesta tasca, fins al punt que el 1990 va ser nomenat degà —el segon càrrec jeràrquic, per sota del rector— amb la missió d'analitzar la lleialtat política del cos docent i l'alumnat. Tot i que, com és lògic, no es coneixen detalls de la feina que duia a terme, està clar que l’ascens en l’escalafó de la KGB és la prova que la feia a satisfacció dels seus caps —no debades assolí el grau de tinent coronel.
Quan el desembre de 1991 s'enfonsà la Unió Soviètica, Putin va fer el salt a la política municipal de la seva ciutat. Impulsat per difusos grups que havien estat soviètics i que ara buscaven reorganitzar-se en el segment ideològic més conservador, entrà de regidor del consistori i al cap de tres anys, el 1994, arribà a l'alcaldia. El 1996 dimití i se n’anà a Moscou per col·laborar amb el president de la Federació Russa, Borís Ieltsin (1991-1999). Putin feia part del grup que els mitjans de comunicació identificaven genèricament com a “reformistes”, que incloïa antics alts comandaments de la intel·ligècia soviètica i, entre d’altres, joves empresaris que aprofitaven el desmantellament de les estructures econòmiques comunistes per aprofitar-se del capitalisme salvatge sota Ieltsin i fer-se supermultimilionaris, una part dels quals són ara membres del selecte —i parcialment perseguit a Occident— club dels famosos “oligarques”.
La relació amb Ieltsin el catapultà el 1998 a la prefectura de l’FSB —acrònim en rus del Servei Federal Seguretat, hereu del KGB—, des de la qual passà a ser tot d'una l’home de màxima confiança del president, de qui depenia directament. Tant fou així com que el mes d’agost de 1999 Ieltsin el nomenà cap del Govern i quan el president dimití del càrrec, el desembre, recomanà que fos Putin qui el substituís i, en efecte, fou anomenat president interí.
Al front del grup dels “reformistes” Putin es presentà a les eleccions a la presidència de 2000, en un clima de desgavell econòmic i descrèdit de molts dels altres polítics. I guanyà, igual que feu el 2004. Ja era el líder indiscutible de Rússia Unida, creada el 2001 de la suma de tres formacions de dreta nacionalista. Segons la Constitució, no podia presentar-se a un tercer mandat consecutiu, així que es va fer substituir per Dmitri Medvédev, un home de la seva confiança, el qual el va nomenar cap del Govern, una forma de continuar mantenint el poder real.
Al front del seu partit tornà a presentar-se el 2012 a les eleccions a la presidència i guanyà per una amplia majoria. El mateix va passar el 2018 —la reforma constitucional de 2008 passà el mandat presidencial de 4 a 6 anys— i durant aquest últim sexenni ha impulsat una altra reforma de la Constitució que li permetria continuar a la presidència durant dos mandats consecutius més.