Rutes de la llibertat

Els camins de l’independentisme català per contribuir a la victòria aliada

La Fundació Reeixida ha presentat les anomenades “Rutes de la llibertat”, una sèrie d’itineraris organitzats per combatents catalans independentistes que van col·laborar amb la resistència francesa i que van facilitar la fugida de milers de perseguits polítics, així com l’organització armada i les comunicacions diplomàtiques en el context de la Segona Guerra Mundial. Expliquem aquesta història.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La derrota de 1939 no va ser, ni de bon tros, motiu per abandonar la lluita. Amb el país sotmès a l’exèrcit ocupant del general Franco, les coses encara podien anar a pitjor si es consumava la victòria de les potències de l’Eix durant la Segona Guerra Mundial. Aquell conflicte es va iniciar, exactament, cinc mesos després del final de la Guerra d’Espanya, al setembre d’aquell any.

Diversos combatents catalans van poder participar en aquell conflicte després d’haver fugit de l’Espanya franquista. Molts d’aquells catalans van anar a parar a França, quan aquest estat encara no havia estat ocupat pel nazisme. De manera immediata, el règim de Vichy, col·laboracionista amb el III Reich, s’imposaria en bona part d’aquest país.

Va ser en aquell context tan convuls que, al maig del 1940, el Front Nacional de Catalunya es constituïa de manera discreta en un petit pis de París, on vivia el rellotger Joan Massot i Rodamilans. Aquella agrupació es creava amb la voluntat de teixir complicitats internacionals que contribuïren a acabar amb la dictadura franquista i a fer possible la independència de Catalunya una vegada es produira la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial.

L’FNC, que cal no relacionar amb el partit independentista d’extrema dreta que utilitza aquestes sigles, es fundava emmirallant-se en els diversos “fronts nacionals”, que, arreu d’Europa, s’havien constituït amb la voluntat de plantar cara als exèrcits ocupants dirigits pel nazisme i pel feixisme. La conformació d’aquell front va ser possible gràcies al pacte de col·laboració entre Daniel Cardona, màxim dirigent de Nosaltres Sols!, i Joan Cornudella, líder d’un dels dos sectors de l’aleshores escindit Estat Català. També hi va haver la implicació de militants procedents d’Esquerra Republicana de Catalunya, del sindicat anarquista CNT o de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), que van contribuir a la creació d’una entitat capaç de col·laborar amb altres grups de resistència i amb els governs aliats contra l’ocupació nazi. Entre els governs amb qui van arribar a interlocutar hi havia el francès, el polonès, el nord-americà o el britànic.

Entre les moltes altres activitats que va desenvolupar l’FNC hi havia la d’informar els exèrcits aliats dels moviments militars espanyols, la col·laboració amb els serveis d’espionatge de països democràtics o l’establiment de rutes d’evasió des de les quals van poder fugir jueus, aviadors que havien caigut en territori enemic o a través de les quals van fer circular informació d’interès per als aliats. Són justament aquestes rutes d’evasió, les “Rutes de la llibertat”, el que la Fundació Reeixida dona ara a conèixer amb tot un seguit d’actes i activitats per reforçar i divulgar el valor historiogràfic d’aquests camins amagats que formen part de la història de Catalunya i, també, de l’independentisme català.

La Fundació Reeixida, fundada el 2003 per “divulgar la cultura i la llengua catalana” i amb la voluntat de “normalitzar la relació entre els diferents territoris” dels Països Catalans, recupera ara aquests camins per a “expandir la història no prou coneguda de la participació catalana a la Segona Guerra Mundial amb la voluntat de contribuir a la democràcia a Europa i centrant-se en la recuperació de les llibertats nacionals”. Una història reflectida en aquestes rutes, establertes pel Pirineu, que ara seran traçades, marcades i geolocalitzades per ser identificades a través del GPS i amb l’appWikiloc, tot incloent –en aquesta darrera plicació– les explicacions sobre els personatges que les van recórrer.

Jaume Cornudella / Fundació Reeixida #MemòriaNacional

La fundació també organitzarà eixides guiades per a “fer reviure la història” als qui s’animen a fer els recorreguts, i també ha expressat la intenció d’arribar a acords amb ajuntaments dels dos costats del Pirineu perquè s’impliquen en l’adequació d’aquestes rutes i en detalls com ara la senyalització. Alhora, el pròxim 28 de maig, el Museu de l’Exili de la Jonquera, a l’Alt Empordà, acollirà una jornada de presentació oficial d’aquest programa amb historiadors i familiars dels passadors que culminarà amb una altra cerimònia al Museu d’Història de Catalunya l’1 de juny, que comptarà amb ambaixadors dels Estats que van reconèixer la lluita democràtica dels catalans que es van implicar en la Segona Guerra Mundial. No debades, Jaume Cornudella, un dels dirigents més destacats de l’FNC, va ser reconegut tant per la República Francesa com pel president dels Estats Units (1953-1961) per aquest motiu.

En total, la Fundació Reeixida treballa en l’adequació de quatre rutes pirinenques. La primera d’aquestes connecta Banyuls de la Marenda, al Rosselló, amb Llançà, a l’Alt Empordà. Batejada com Ruta Gregori Font i Cativiela – Octavi Viladrosa, va ser explorada per primera vegada pels militants Jaume Martínez Vendrell (1915-1989), membre de Nosaltres Sols! i militant de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), ja durant el franquisme; i per Enric Pagès i Montagut, membre de la FNEC i un dels qui van negociar amb el consolat britànic per obtenir garanties de reconeixement internacional de Catalunya una vegada s’acabara la Segona Guerra Mundial. Però el nom de la ruta homenatja altres dos històrics combatents. D’una banda, Gregori Font i Cativiela (1913-1991), integrant de Nosaltres Sols!, participant en els fets d’octubre del 1934 i membre de la columna que va intentar recuperar Mallorca entre agost i setembre del 1936 després de l’ocupació franquista a inicis de la guerra. Als camps de concentració francesos va coincidir amb militants independentistes, amb els quals va lluitar a França per la victòria aliada i va ser empresonat durant el franquisme per haver sigut descobert amb explosius al servei de l’FNC. Pel que fa a Octavi Viladrosa (1922-2004), oriünd del barri de Gràcia i vinculat a l’Orfeó Gracienc, va presidir Estat Català en aquest districte i va formar part, només amb 14 anys, del servei d’ordre que va organitzar la rebuda del president Lluís Companys i del govern català després de ser alliberats a la primavera del 1936, quan havien estat dos anys empresonats pels fets del 6 d’octubre. Militant de l’FNC durant el franquisme, es va exiliar a Andorra després d’haver intentat penjar, amb altres companys de militància, una bandera catalana a l’estadi de Montjuïc en la final de l’anomenada Copa del Generalísimo –avui Copa del Rei– de 1946, que disputaren el València i el Reial Madrid.

Gregori Font i Cativiela / Fundació Reeixida #MemòriaNacional

 

Enric Pagès / Fundació Reeixida #MemòriaNacional

 

Octavi Viladrosa / Fundació Reeixida #MemòriaNacional

La segona ruta assenyala la via d’escapada des de Perpinyà gràcies a l’ajuda de l’alcalde de Sant Cebrià de Rosselló, Jean Olivó, per posar fi al recorregut de fugida de la resistència francesa. Aquest trajecte té tres itineraris possibles que trobaven el punt i final a Puigcerdà (Baixa Cerdanya), Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir) o a la serra de l’Albera. El camí que clou a Puigcerdà rep el nom de Manuel Valls de Gomis (1914-2002), militant prèviament de la Unió Democràtica dels anys trenta, quan estava dirigida per Manuel Carrasco i Formiguera, nomenat el 6 d’octubre de 1934 cap d’escamots per part del conseller Josep Dencàs i fundador, a l’agost del 1936, de la columna Pau Claris. Els altres dos camins, que clouen al Vallespir i a l’Albera reben el nom dels esmentats Jaume Cornudella i Jean Olivó, respectivament.

Manuel Valls de Gomis / Fundació Reeixida #MemòriaNacional

Tercerament hi ha una ruta de passos de frontera organitzats des de Sant Llorenç de Cerdans fins a Olot, a la Garrotxa, per arribar a Barcelona després d’haver superat diversos municipis. Aquest itinerari rep el nom de Joan Sardà Verdier – Jaume Martínez Vendrell. El primer (1910-2002), militant de Nosaltres Sols!, va ser empresonat pels fets d’octubre de 1934 i apallissat, segons asseguren des de la Fundació Reeixida, entre altres coses per no voler parlar castellà als seus torturadors. Sardà va ser, també, durant la Guerra d’Espanya, voluntari a l’expedició per alliberar Mallorca, dirigida pel capità Alberto Bayo.

Jaume Martínez Vendrell / Fundació Reeixida #MemòriaNacional

 

Joan Sardà Verdier / Fundació Reeixida #MemòriaNacional

Per últim hi ha la ruta Enric Pagès i Montagut - Manuel Viusà i Camps. Aquest últim (1918-1988) va ser l’encarregat de les finances i de l’aparell de propaganda de l’FNC des de Terrassa, al Vallès Occidental, i qui, ja en el context de la Segona Guerra Mundial, va organitzar un petit taller d’ajuda a la resistència francesa “en el qual elaboraven documentació falsa que servia als guies i als enllaços de l’FNC dedicats a passar clandestinament aviadors aliats caiguts en territori enemic, aliats en serveis especials, jueus que fugien del nazisme i altres perseguits”, indiquen des de la Fundació Reeixida. Viusà també va participar en la festa de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 27 d’abril de 1947. Perseguit per les autoritats, va anar a viure a la Catalunya Nord, concretament a Canet de Rosselló, des d’on va poder dedicar-se, també, a la pintura. Més tard, vivint a París, ell i la seua dona, Gertrudis Galí, van editar el mitjà escrit portaveu de l’FNC Per Catalunya. A la capital francesa, segons expliquen des de Reeixida, personalitats com els cantautors Lluís Llach, Ovidi Montllor i Raimon, el president Josep Tarradellas o l’editor Max Cahner van trobar-se amb Viusà, que dona nom a una ruta que connectava la Cerdanya, concretament Enveig, a la part de l’estat francès, amb Puigcerdà, per després arribar a Barcelona. Per aquest itinerari van poder fugir jueus que, una vegada a Barcelona, eren enviats al consolat britànic o al polonès per poder passar a Lisboa i, des d’allà, a Anglaterra, gràcies als documents falsos elaborats pels membres de l’FNC.

Manuel Viusà / Fundació Reeixida #MemòriaNacional

Tota aquella lluita, clandestina en aquell moment, va servir per facilitar la fugida de perseguits polítics en un període ben advers. Un treball que va merèixer el reconeixement de governs europeus després que bona part d’aquells integrants de l’FNC col·laboraren amb les forces aliades. Des de la Fundació Reeixida indiquen que “en aquest context, el Pirineu revifà i tornà a ser aquell territori de pas, mai de barrera, i generador de vida que tingué abans del gran despoblament de finals del segle XIX i començaments del XX”. Expliquen, també, que entre 1936 i 1945, les guerres van provocar un trànsit humà del sud al nord i del nord al sud en aquestes muntanyes de vora 500.000 exiliats i refugiats, així com també d’estraperlistes, contrabandistes, militars regulars i espies de diverses nacionalitats. “De tot plegat n’ha quedat una traça humana per camins de muntanya, petits poblets i masies que en la darrera dècada s’han començat a catalogar i divulgar” gràcies, també, a l’impuls que ha suposat la creació del Memorial Democràtic, del qual les Rutes de la Llibertat en són continuadores.

El treball dels independentistes catalans en aquests terrenys pedregosos és ara recordat, precisament, amb la recuperació d’aquells camins que van contribuir a la derrota del nazisme i del feixisme, però no a la consecució de la independència de Catalunya, tal com pretenia l’FNC una vegada acabada la Segona Guerra Mundial. En aquell context bèl·lic, això sí, des de la Fundació Reeixida apunten que el Govern polonès a l’exili va reconèixer el dret de Catalunya a la secessió. Des de l’esmentada fundació afegeixen que “tothom explica la retirada del 1939, però ningú no explica que aquests valents independentistes s’escaparen dels camps de concentració francesos, tornaren a entrar a l’interior i no s’aturaren mai quan, en aquell moment, eren molt pocs i a l’interior tot era negre, i on cada dia s’afusellava al Camp de la Bota. Ara que en som molts, moltíssims, i molts independentistes estan desanimats, no ens ho podem permetre. Si coneixem bé les arrels de la nostra causa i les difonem, això ens pot ajudar a canviar la mentalitat, que només pot ser de cultura de resistència, d’orgull i de victòria. No arribar-ho a aconseguir, seria fallar a la memòria, d’aquells que ho van donar tot”, conclouen.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.