L’home que vol ser cap del Govern de Kosovo té una vida anterior. Està documentada al Tribunal de la Haia per crims de guerra, amb el número d’expedient IT-04-84: Ramush Haradinaj, àlies Smajl, de 48 anys, ha estat acusat de crims contra la humanitat en 37 casos, entre ells assassinat i tortura. Les acusacions provenen dels anys 90, quan era comandant de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK, conegut per les sigles en albanès), el front d’alliberament dels albanokosovars en la guerra contra els serbis. El tribunal va absoldre Haradinaj perquè els testimonis van fer-se enrere a l’últim moment o van morir sobtadament. En un informe de la policia de l’ONU el veterà de la UÇK és acusat de tràfic de cocaïna. El 2005, en una anàlisi dels serveis secrets alemanys va ser qualificat fins i tot de cap d’un grup que duia a terme activitats “de tot l’espectre criminal”.
Tanmateix, fa dos diumenges a Haradinaj li va sortir bé la jugada i va guanyar les eleccions parlamentàries de Kosovo encapçalant una aliança d’antics guerrillers. Ara el 34% dels vots li dóna el dret de buscar socis per formar govern. Les notícies de la petita república situada al nord-est d’Albània es corresponen amb la imatge que l’oest dels Balcans projecta avui dia: qui viatgi a Kosovo a començament d’estiu de 2017, qui continuï el viatge cap a Macedònia, la república més al sud de les que formaven l’antiga Iugoslàvia, o també a Bòsnia i Hercegovina, arribarà a una regió gairebé oblidada: a l’avantsala de l’Europa unida. En aquesta regió hi viuen persones que amenacen de perdre la paciència. I les conseqüències són l’emigració, la islamització i el nacionalisme. Els aldarulls que hi ha hagut a Skopje o les arengues en favor d’una Gran Albània entre Pristina i Tirana demostren fins a quin punt és tensa la situació.
Al lloc en què històricament s’entrecreuaven Orient i Occident, Roma i Bizanci, hi ha una terra políticament de ningú: entre els territoris dels Estats de la UE de Croàcia i Grècia, hi ha sis països de l’oest dels Balcans amb poques opcions d’entrar a la UE aviat. Kosovo, Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro i Albània: a tots ells a la cimera de Tessalònica de 2003 se’ls va prometre un futur a la Unió Europea. Aleshores als Balcans encara hi regnava una sensació d’eufòria. Però ha arribat la decepció: últimament la UE ha estat ocupada amb ella mateixa, amb la crisi europea, les amenaces dels populistes i amb el Brexit.
La manca d’atenció a l’oest dels Balcans ja la va lamentar fa anys l’aleshores ministre d’Exteriors de la República Txeca, Karel Schwarzenberg, dient que aquella regió amenaça de convertir-se en “nitroglicerina als nostres darreres”. I, efectivament, ara altres actors s’aprofiten de les vacil·lacions d’Occident: Estats governats autocràticament amb lligams històrics amb els Balcans com Rússia i Turquia, però també nous inversors i assessors del golf Pèrsic. Als Balcans, històrica regió en crisi d’Europa, el continent viu l’amenaça d’un perill per a la seguretat. El poder d’atracció de la UE està desapareixent i torna la retòrica nacionalista de temps enrere. Si hi hagués una política exterior i de defensa europea comuna, aquí tindria la seva prova de foc: la pacificació duradora de l’oest dels Balcans.
Kosovo: l’amenaça latent d’una Gran Albània
Com a comandant a la guerra, Hashim Thaci, president de Kosovo, tenia el nom en clau de Gjarpri (‘serp’ en albanès), perquè gairebé no deixava rastre. Però des de fa anys la justícia li trepitja els talons. Als anys 90, Thaci va ser cofundador i líder de l’exèrcit paramilitar d’alliberament UÇK. Des del 2016 és president. I precisament ara que pot donar al seu antic camarada Haradinaj l’encàrrec de formar govern pesa sobre seu una acusació per crims de guerra greus davant d’un tribunal especial a la Haia. Damunt l’escriptori de Thaci a la capital, Pristina, hi ha, aparentment escampats indeliberadament, llibres sobre dos homes d’Estat que havien combatut als carrers, Joschka Fischer i Gerry Adams. El president de Kosovo vol demostrar que ja no té res en comú amb el Thaci d’abans, sobre el qual en un informe dels serveis secrets alemanys es deia que controlava “una xarxa criminal activa a tot Kosovo”.
Entre les cadires rococó daurades i les aranyes de vidre del seu despatx el cap d’Estat deixa clar que vol parlar del futur de Kosovo i no del passat. “La principal amenaça”, explica Thaci, “és que la UE arribi massa tard a aquesta regió i que, així, deixi espai a altres actors, sobretot islamistes radicals”. També observa amb preocupació un “ascens del nacionalisme a la regió i l’augment de la influència russa a tot arreu on viuen serbis”. A l’abril Thaci encara va amenaçar amb la unificació de tots els albanesos dels Balcans en un sol Estat en cas que la UE els tanqués les portes. Ara diu, però, que se’l va mal interpretar.
En el desè any d’ençà de l’escissió unilateral respecte a Sèrbia, Kosovo, poblat majoritàriament per persones d’ètnia albanesa, es pot considerar un dels fillastres d’Europa. Cinc Estats de la UE i 75 països de les Nacions Unides no reconeixen la república, amb una superfície de menys de la tercera part de Catalunya. Kosovo és l’únic Estat a l’oest de Bielorússia que ha de presentar visat per viatjar a la UE. L’aïllament, amb un índex d’atur oficial de prop d’un 30%, accelera l’èxode sobretot dels joves kosovars. El politòleg Naim Rashiti afirma que “cada any es presenten 55.000 sol·licituds de visat a l’ambaixada alemanya, però la tramitació dura fins a mig any. A Turquia, en canvi, els kosovars hi poden entrar sense visat. La UE manté la promesa de portar un futur millor, però aquesta certesa s’està ensorrant en parts de la societat, a causa de la creixent influència dels turcs i l’augment de l’islamisme”.
De tot Europa, Kosovo és el país que més combatents per càpita té que s’han unit a les tropes islamistes al Pròxim Orient. Una sisena part dels gihadistes kosovars han mort, però molts ja han tornat al país. Si bé el Govern de Pristina lluita contra els imams radicals, a Kosovo sense cap dubte es du a terme proselitisme en favor de “la interpretació wahhabita de l’islam, defensada per l’Aràbia Saudita”, deia un informe del Govern alemany. Durant mig mil·lenni Kosovo va estar sota domini otomà, i ara hi torna a créixer la implicació econòmica i cultural de Turquia. Els inversors turcs han posat mil milions d’euros en àmbits com el transport o l’energia. I també han destinat diners a escoles, residències d’estudiants i beques per a estudiants de l’Alcorà.
Occident no sap què ha de fer amb Kosovo. El 1999 l’OTAN va posar fi al regnat de terror del règim serbi de Milosevic sobre la majoria albanesa amb atacs aeris. Només fins al 2008 la comunitat internacional havia dedicat 33.000 milions d’euros a Kosovo. La quantitat potser explica per què encara avui ni a Washington ni a Berlín no es considera la declaració d’independència de Kosovo del 17 de febrer del 2008 com el que és: el primer pecat contra el dret internacional de la història de la postguerra a Europa.
El president rus, Vladímir Putin, fa referència a Kosovo quan vol justificar l’annexió de Crimea o d’Abkhàzia. Van ser sobretot els Estats Units que van organitzar el camí de Kosovo cap a la independència i que van apostar justament per Hashim Thaci com a esperança per a la jove república. Pel cap polític d’aquella UÇK que el 1998 encara era dirigida pel Ministeri d’Exteriors nord-americà com una organització terrorista. Després els EUA van poder establir un punt de suport militar vigilat, una mena de fortalesa, a Kosovo. I els antics líders rebels de la UÇK, 18 anys després de la intervenció de l’OTAN, dominen la política i l’economia. En les últimes eleccions parlamentàries la seva coalició va sortir vencedora. Ramush Haradinaj, el candidat guanyador, havia anunciat durant la campanya l’annexió de territoris serbis al territori nacional kosovar en cas que fos primer ministre. De tota manera, primer té altres preocupacions. Aviat es llegiran les acusacions del tribunal especial de la Haia contra antics líders de la UÇK, entre elles possiblement també contra el cap d’Estat Thaci. Se’ls pot acusar d’assassinat, tortura, violència sexual i tràfic d’òrgans.
Què se sent en ser un heroi per a molts compatriotes però per a molts altres un criminal de guerra? El president queda sorprès, a mitja conversa al seu despatx, i després diu: “En primer lloc, jo no vaig ser el comandant en cap militar sinó el responsable polític; en segon lloc, cap tribunal especial del món pot reescriure la història: no tenim res a amagar”.
Hashim Thaci lamenta que el detestat país veí de Sèrbia sigui tractat com l’alumne modèlic de la UE. “Sèrbia és un Estat fallit de l’oest dels Balcans, res més”, diu el president, “és l’arrel de tot el mal en aquesta regió; Sèrbia bloqueja Bòsnia, viola la sobirania de Kosovo i la de Montenegro”. Per contra, Kosovo, diu Thaci, compleix “94 criteris per a la facilitació de visat, però després se n’hi afegeix un 95è”.
No és sorprenent, doncs —afegeix Thaci—, que el seu poble perdi la paciència i la confiança en Brussel·les. Als ciutadans albanesos dels països veïns, a Albània, Sèrbia, Montenegro i Macedònia, no els va gaire més bé. Thaci fa veure que no somia una Gran Albània. S’estima més dir: “Kosovo és Kosovo, no volem canviar les fronteres; però els albanesos voldríem viure en algun moment en un sol espai geogràfic. Sense fronteres”. Prop d’un 5% dels habitants de Kosovo són serbis. Qui viatja cap al nord des de la capital topa al cap d’una hora, si fa no fa, a la vora del riu Ibar, amb una construcció d’acer i ciment: un pont, rehabilitat amb més d’un milió d’euros de finançament de la UE, uneix el sud, albanès, de la ciutat de Mitrovica amb el nord, poblat majoritàriament per serbis. A les ribes del riu uns bancs de fusta conviden a la trobada entre totes dues ètnies. Però només es pot travessar el pont a peu.
El que s’havia de convertir en un símbol d’entesa s’ha tornat l’emblema d’un conflicte permanent. Encara hi ha un 90% dels serbis que afirmen que no volen viure amb els albanesos al mateix Estat. Al nord del riu es veuen, com sempre, a la ciutat dividida, banderes sèrbies: per aquí passa de facto una frontera. A Mitrovica el conflicte entre serbis i albanesos podria esclatar novament. Són sobretot els diners i la pressió de la UE el que fins ara ho ha impedit. A tota la ciutat hi edifiquen, hi pavimenten els carrers i hi milloren l’aspecte urbà: la UE reparteix diners a totes dues bandes de l’Ibar. Per la pressió de Brussel·les, Belgrad no pot expedir cap passaport més als serbokosovars, fet que els garantiria la llibertat de moviment a tota la UE. I a Belgrad Aleksandar Vucic, el president serbi, deixa molt clar que està disposat a sacrificar la pàtria dels serbokosovars en favor d’un horitzó del seu país a la UE.
Macedònia: tensions ètniques i esperances europees
Com més s’acosta cap al sud la carretera de Pristina en direcció a la frontera amb Macedònia, menys apareix la bandera blava oficial de Kosovo i amb més freqüència la vermella amb l’àguila bicèfala de la república veïna d’Albània. Simbolitza, més enllà de les fronteres, el denominador comú més reduït dels nacionalistes albanesos. A Macedònia, que havia estat la república més al sud de Iugoslàvia, els albanesos representen oficialment el 25% de la població. Viuen sobretot a tocar de la frontera occidental de Macedònia i tradicionalment se senten més propers als seus compatriotes de Kosovo, Albània, Sèrbia i Montenegro que als seus propis conciutadans eslaus.
El 27 d’abril va ser nomenat per primer cop president del Parlament un albanès ètnic: Talat Xhaferi. A la seva taula també hi ha la bandereta amb l’àguila albanesa. Després de ser escollit, de seguida va córrer la sang: els seguidors de qui va ser primer ministre durant molts anys, Nikola Gruevski, nacionalista i conservador, van entrar violentament al Parlament i van apallissar adversaris polítics. A ulls dels ultranacionalistes eslavomacedonis, l’elecció de Xhaferi suposa el primer pas cap a la divisió del país: temen una fragmentació “binacional” com a pas previ a la futura “Gran Albània”.
Aquesta preocupació també ve del fet que tres líders polítics albanomacedonis van viatjar a Albània a final de 2016. Allà, a la capital, Tirana, i en presència del primer ministre albanès, Edi Rama, van signar una “plataforma” plena d’exigències. Més tard, van al·ludir a Rama a Tirana i a Hashim Thaci a Pristina: els albanesos decebuts amb la UE podien aspirar a una modificació de les fronteres estatals al mig d’Europa. La distància entre els partits i els grups ètnics a Macedònia s’ha fet més gran els últims anys. Durant molt de temps el país havia estat l’exemple a seguir entre els països dels Balcans. Independent des de 1991, sense ni un sol tret, aquesta república de dos milions d’habitants va sol·licitar l’admissió tan ràpida com fos possible a les aliances polítiques i militars d’Occident.
Des de fa 16 anys Macedònia està associada amb la UE, en fa 11 des que és candidat d’entrada i ja en fa 9 que la seva admissió a l’OTAN es considera decidida. Que encara no s’hagi produït i que tingui tancades les portes de la UE és degut al país veí Grècia. El país hel·lè utilitza el seu dret de veto i té segrestats els seus socis de la UE i l’OTAN: el terme Macedònia —aquesta és la posició d’Atenes— està reservat per motius històrics als grecs ètnics. El Govern de Skopje hauria de canviar el nom de la seva república.
El primer ministre Gruevski, que va dimitir el 2016, al principi era considerat proeuropeu; fins que es va adonar que la UE i l’OTAN no podien resoldre el conflicte pel nom amb Grècia, i aleshores va canviar d’opinió. Gruevski es va anar convertint en un autòcrata, i ha rebut acusacions de frau electoral, corrupció i escoltes massives a ciutadans. I va transformar el centre de Skopje en un Disneyland nacionalista macedoni, amb estàtues gegants de bronze d’estètica totalitària que evoquen un passat gloriós. Al país va sorgir un moviment de protesta proeuropeu. La revolució dels colors es va presentar en forma de manifestants que llançaven pintura de colors contra les façanes del règim de Gruevski. A partir de la primavera de 2016, el rostre de la revolució va ser l’actriu Simona Spirovska.
A la seva jaqueta militar aquesta dona de cabellera vermella encara hi té taques de colors, de quan era a primera línia sota els que llançaven pintura. “La fanfarroneria inútil”, tal com ella ho anomena, se li va girar en contra: “Últimament han arribat molts diners d’Europa a Macedònia que han estat desviats”, afirma. El Govern havia utilitzat les protestes per atiar conflictes ètnics: des del seu punt de vista els manifestants eren albanesos. En realitat, el moviment era una mescla. Al final la UE va aconseguir negociar un acord amb les parts en conflicte que va conduir a unes noves eleccions. Allò va beneficiar, amb suport albanès, el socialdemòcrata Zoran Zaev, defensor de la vella guàrdia política, el qual s’està investigant per presumpta corrupció. De sortides a l’atzucac en què Macedònia s’ha ficat, de moment no se’n veuen. “Aquí la UE va perdent el seu poder d’ordre polític, va baixant l’acceptació de l’Europa unida”, alerta un assessor polític occidental a Skopje. I Simona Spirovska, l’actriu i activista, exigeix més atenció: “La nostra missió no està acabada, tot just acaba de començar”.
Bòsnia i Hercegovina: rostres de la divisió ètnica
Ell vivia a ni tan sols 500 metres del Pont Vell de Mostar, a la part oriental —musulmana— de la ciutat quan va esclatar la guerra, el 1991. Va sobreviure al setge dels serbis ortodoxos, als enfrontaments entre els croats catòlics, primer aliats, i els bosnians musulmans. Quan el novembre de 1993 els croats van volar el famós Pont Vell sobre les aigües turqueses del riu Neretva, Vernes Voloder ja havia abandonat la seva ciutat natal: “Aquest pont, que unia la part musulmana amb la croata, era una cosa lògica per a nosaltres”, diu. Mostar, fins a l’esclat de la guerra una de les ciutats multiètniques més grans de Iugoslàvia, s’havia convertit en un símbol. Avui, un quart de segle més tard, el pont hi torna a ser. La UE va finançar-ne la reconstrucció amb milions d’euros.
Vernes Voloder, un home malgirbat de 40 anys, en texans i amb una samarreta hipster, ha tornat a Mostar i cada dia va de la part oriental (musulmana) al sector occidental (croat). Treballa per a una institució sense ànim de lucre com a “etnoterapeuta” per recuperar el diàleg entre croats i bosnians musulmans.
En què s’ha convertit Bòsnia i Hercegovina en els 25 anys des que va esclatar la guerra? Serbis, croats i bosníacs (bosnians musulmans) es continuen barallant sota el mateix paraigua de la seva federació. La meitat sèrbia de la república amenaça de separar-se i té previst eliminar dels llibres de text el capítol sobre el genocidi de 8.000 musulmans a Srebrenica.
Un cop els EUA van posar fi al genocidi de musulmans a mans dels serbis amb atacs aeris, van imposar a les parts en guerra un pla de pau a Dayton. El problema: va quedar escrita la divisió ètnica. Bòsnia i Hercegovina es divideix en una zona sèrbia (la República Srpska) i una federació de cantons croats i bosníacs. Els càrrecs polítics es reparteixen segons uns complicats esquemes de paritat. Algunes institucions tenen tres versions, per exemple el subministrador d’electricitat, la caixa de les pensions, l’abastiment d’aigua o els consistoris municipals.
Al carrer on treballa Voloder hi ha l’escola professional de transport públic. Fins al migdia a dos quarts d’una hi assisteixen alumnes bosníacs; a la tarda, alumnes croats. Hi ha dos directors i dos equips de professors diferents. A Vernes Voloder li va costar mesos fer seure els professors en una taula perquè com a mínim fessin classe algunes hores per setmana conjuntament a croats i bosníacs. Se’n va sortir fins al moment en què una cadena de televisió s’hi va acostar i un jove croat va explicar que no suportava els musulmans. El somni d’una classe comuna es va acabar.
La UE, amb les seves ajudes al desenvolupament, de milers de milions d’euros, tampoc no ha pogut canviar res i Bòsnia i Hercegovina continua sent un ens estatal que no funciona bé. Els seus habitants mostren poc interès a treballar per una comunitat més enllà de les fronteres ètniques. “Els nostres polítics s’han acomodat amb la seva clientela del sector públic inflat”, diu Amna Popovac, fundadora musulmana d’un moviment ciutadà a Mostar: “Croats o bosníacs, Dayton va suposar el naixement d’una classe política que no té el mínim interès pel control democràtic”. 300 milions d’euros d’impostos i ajudes de la UE és el que els regidors de la ciutat han gastat en els últims nou anys, segons Popovac.
Per disfressar l’estancament, els polítics bosnians continuen fent servir el llenguatge nacionalista dels noranta. A la República Srpska, per exemple, el president, el líder serbi Milorad Dodik, exigeix des de fa anys la secessió: cosa que infringeix el tractat de Dayton. Als cantons croats Dragan Covic fa campanya en favor d’una regió pròpia, exclusivament croata, amb vista a una annexió a Croàcia, país de la UE. La Unió Europea, força protectora i patrocinadora de la pau freda de Bòsnia, es manté callada.
“Eliminar els subsidis al país no és concebible”, diu un representant de la UE a Bòsnia que vol romandre en l’anonimat: “Això seria un regal per als agitadors de tots dos costats; generaríem màrtirs”.
A començament d’estiu de 2017 no hi ha guerra ni hi ha cap situació semblant a una guerra civil a l’oest dels Balcans. Sí que hi ha, però, a la franja de territori entre el nord de Hercegovina i el llac Ohrid, un retrocés perceptible del projecte europeu. Que la UE com a símbol de seguretat i benestar perdi capacitat d’atracció i influència és tan comprensible com perillós. La pau està en perill tant per les aspiracions transfrontereres dels albanesos, no gens velades, per construir un Estat comú com per la fanfarroneria dels nacionalistes serbis. El que està passant actualment als Balcans, diu el representant de la UE a Mostar, és pura pantomima. A la UE ningú creu “que Bòsnia esdevingui membre de la unió en un termini breu”. I, en conseqüència, els afectats tampoc no s’esforcen per complir els estàndards europeus: “El magnetisme de la UE s’ha acabat. Aquí ja no som un exemple a seguir”.
El 2018 se celebrarà el 100è aniversari de la fi de la Primera Guerra Mundial. Fa tres anys Angela Merkel va donar el tret de sortida a l’anomenat procés de Berlín. L’intent de construir un pont de Brussel·les a l’oest dels Balcans s’havia d’acabar originàriament el 2018. Però, en la situació actual, ja serien un èxit alguns passos clarament minsos: llibertat de visat per als kosovars, per exemple, accés als fons estructurals de la UE per als bosnians o una solució en el conflicte nominal amb la República de Macedònia.
I com a compensació: la perspectiva d’una pau duradora.
Traducció d’Arnau Figueras