Angela Merkel no estava preparada quan li va arribar la informació. Divendres passat, a les 5.17 de la tarda, va aparèixer la notícia que Helmut Kohl havia mort, però ningú no va informar la cancellera alemanya abans que sortís als mitjans. Merkel va dirigir-se al seu equip i va dir: “Primer necessitem una confirmació”.
El comboi de Merkel acabava d’arribar al Vaticà; ella es va retirar amb els seus confidents a l’església de Santa Maria della Pietà, al cementiri del Campo Santo Teutonico, on va trucar a Maike Kohl-Richter per donar-li el condol. Però en la conversa també van parlar del futur immediat, com ara del funeral durant el qual Alemanya podria dir adéu al canceller responsable de la reunificació. Kohl-Richter va explicar a Merkel la idea d’un funeral d’Estat a nivell de la UE. A la cancellera li va fer l’efecte que la vídua de Kohl ja havia parlat amb el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, sobre aquest pla i que ja s’havia pres una decisió.
Alemanya té una tradició consolidada pel que fa a dir l’últim adéu a homes d’Estat eminents. Cap canceller en la història de la postguerra alemanya ha estat enterrat sense que el canceller del moment digués unes paraules solemnes al funeral.
Kohl-Richter, però, tenia una idea completament diferent de les exèquies. Merkel podia entendre la idea de celebrar un funeral europeu a Estrasburg en comptes d’una cerimònia alemanya: al capdavall, Kohl havia sigut un dels únics tres Ciutadans Honoraris d’Europa, i cap altra persona havia portat aquella distinció amb més orgull que l’ex-canceller alemany.
Però el fet que la llista d’oradors que Kohl-Richter tenia al cap originalment no n’incloïa ni un sol d’alemany, i en canvi donava uns minuts a l’autòcrata hongarès Viktor Orbán, era un desafiament únic, fins i tot per a aquesta cancellera, feta a les crisis.
Què calia fer? Un portaveu del Govern no va voler fer cap comentari sobre la conversa de Merkel i Kohl-Richter. Fonts del Govern diuen que Merkel no va demanar un espai per parlar a Estrasburg perquè no volia rebaixar-se tant. Sí que va assenyalar, però, fins a quin punt seria inusual que al funeral d’un canceller alemany no hi parlés ni un sol polític alemany.
Inusual? Més que això. A Berlín, entre bastidors, s’està produint un drama mai vist; i ja és evident que la batalla pel llegat de Kohl no s’ha acabat amb la mort de l’ex-canceller, sinó que continua amb una ferocitat absoluta. D’una banda, hi ha la vídua, que es veu a si mateixa com la protectora del llegat de Kohl i que considera que tota crítica al polític és una traïció. De l’altra, hi ha el partit polític de Kohl, la Unió Cristianodemòcrata (CDU, en les sigles alemanyes) i la cancellera Merkel, que finalment volen fer les paus amb el seu antic líder.
Escriure la història pot ser una arma
La batalla no és només per com és recordat Helmut Kohl. També té a veure amb un dels capítols més importants de la història d’Alemanya. I amb com Alemanya es veu a si mateixa. I pot ser que als arxius de Kohl hi hagi adormides revelacions importants. Qui, però, hauria de ser l’escollit per avaluar-los? Els historiadors o la vídua de Kohl?
Escriure la història sempre es pot fer servir com a arma. I, per a Kohl, Merkel havia sigut una política desconeguda a qui ell havia donat relleu; i ella l’havia acabat apunyalant per l’esquena en les hores fosques d’un escàndol de donacions del partit. Els últims anys, Kohl i la seva segona dona, Maike, sovint havien parlat obertament de com d’insatisfets estaven amb l’acció política de Merkel.
La tardor del 2014, per exemple, Kohl va publicar un llibret, Aus Sorge um Europa (‘Preocupació per Europa’). Quan Orbán va visitar Kohl a la seva casa de Ludwigshafen a començament del 2016 i va ser rebut cordialment per l’ex-canceller, l’acte es va poder entendre com un gest de protesta contra les polítiques de Merkel respecte als refugiats.
Ara sembla que el funeral al Parlament Europeu a Estrasburg s’ha polititzat. Fins i tot la llista de convidats és un camp de mines. El Govern pot fer els suggeriments que vulgui, però, al cap i a la fi, la tradició diu que es respectin els desitjos de la família. Els últims anys, Kohl i la seva dona van trencar els lligams amb gairebé tots els polítics contemporanis de Kohl. Entre les persones de qui es van allunyar hi ha l’ex-ministre alemany de Treball Norbert Blüm, Heiner Geissler –durant anys una figura de lideratge a la CDU– i l’antic president alemany Christian Wulff. Tots dos també van estar molt de temps apartats dels dos fills de Kohl. Es diu que divendres passat al vespre es van produir escenes desagradables quan Walter Kohl va intentar veure el seu difunt pare. Tanmateix, s’espera que tots dos fills siguin convidats a la cerimònia.
Igual que el mateix Kohl, la seva esposa també divideix el món en amics i enemics. A parer seu, qualsevol que hagi comès una acció deshonesta passa a ser un traïdor permanent. A la casa de Kohl a Ludwigshafen encara no han oblidat que l’actual president alemany, Frank-Walter Steinmeier, va encarregar una investigació especial el 2000 per dilucidar si durant els últims dies de l’era Kohl s’havien destruït arxius deliberadament. L’ex-canceller va considerar que les acusacions eren d’una vilesa absoluta i, de fet, no han estat mai demostrades.
Persones properes a Kohl ara intenten amagar que uns funerals d’Estat europeus també són una revenja pòstuma contra Steinmeier, ja que, com que ara és president, seria el responsable d’organitzar un funeral d’Estat a Alemanya. Celebrar les exèquies a Estrasburg, òbviament, també fa disminuir l’estatus de Merkel. Ella serà un dels molts que parlaran i no tindrà el paper central que va tenir als funerals d’Estat de l’antic canceller Helmut Schmidt, el novembre del 2015. Entre les persones que previsiblement parlaran al funeral, previst per a l’u de juliol, hi ha el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, l’ex-president dels Estats Units Bill Clinton i probablement també el president francès, Emmanuel Macron.
Que ara a Merkel la deixin parlar al funeral es deu probablement al fet que algú ha intercedit en nom seu davant de Maike Kohl-Richter i l’ha alertat de l’escàndol que causaria que l’actual cancellera alemanya només pogués assistir al funeral de l’ex-canceller però no hi pogués dir unes paraules. Mentrestant, Kai Diekmann, ex-cap de redacció del diari de gran difusió Bild, que tenia una relació estreta amb Kohl, va ser un dels que van convèncer Kohl-Richter que no invités Orbán a parlar.
'Ja no fan més polítics com Helmut Kohl'
Temen el pitjor
Però el sol fet de pensar que Kohl-Richter pretengués convidar Orbán a dir unes paraules ha fet que molta gent dins la CDU es temi el pitjor per al futur. Gairebé cada obituari publicat ha elogiat la visió de futur de Kohl i la seva capacitat per aprendre del capítol més fosc de la història alemanya, i se li ha atribuït la construcció d’una Europa en què no sempre guanya el més fort. I seria al funeral d’aquest líder, un líder de tots, que Kohl-Richter volia deixar parlar un home que ha trepitjat els drets fonamentals europeus, que ha minat la separació de poders al seu país i que ha acusat Merkel d’“imperalisme moral”? Això és un atac a Europa, a la democràcia i també al que defensava Helmut Kohl.
Des de fa un quant temps, no ha estat possible distingir entre la voluntat de l’ex-canceller i la de la seva dona. Kohl va patir greus complicacions després d’una operació de pròtesi de maluc la primavera del 2015 i va haver de passar gairebé sis mesos a l’hospital. Va estar tan a prop de la mort que va adquirir un lloc per ser enterrat a la ciutat veïna d’Espira.
Quan finalment va poder tornar a casa, el seu estat de salut era precari. Una traqueotomia, practicada perquè pogués ser connectat a un sistema de respiració artificial, a penes li permetia parlar. Persones pròximes a Kohl ara diuen que la idea d’un funeral d’Estat europeu havia estat també el desig de l’ex-canceller, però no va deixar res escrit indicant aquest desig. Persones que l’havien visitat últimament a Ludwigshafen tenen dubtes que encara estigués en un estat en què pogués expressar la seva voluntat.
Sigui com sigui, Juncker va parlar sobre els detalls del funeral amb Kohl-Richter. I a la CDU gairebé ningú creu que Kohl hauria renunciat a un funeral d’Estat a Alemanya. “La idea d’una cerimònia a nivell europeu, si més no en vida de Helmut Kohl, no hauria estat concebible o factible”, diu Bernd Neumann, ex-cap de la secció de la CDU a la ciutat estat de Bremen i un home que va ser pròxim a Kohl durant molts anys. El seu missatge és clar: aquesta idea l’estan orquestrant altres persones.
Ara la gran pregunta és: què vol Kohl-Richter? Ella té totes les cartes i té el poder per decidir què passarà amb el patrimoni de Kohl. En una entrevista del 2014 amb el diari Welt am Sonntag, va afirmar que, naturalment, ella era “l’única autoritat decisora” sobre el patrimoni de Kohl. Ja en aquell moment les seves paraules van indignar a molts a la CDU.
A molts dels antics companys de Kohl els agradaria que els serveis de Kohl al país es presentessin de manera digna. Per exemple, Bernhard Vogel –que durant molts anys va ser governador de l’estat de Kohl, Renània-Alt Palatinat, i que ara és el president honorari de la Fundació Konrad Adenauer– va organitzar la primera biografia acadèmica de Kohl. Va convèncer l’historiador alemany Hans-Peter Schwarz que emprengués el treball, un home que mai no havia intentat amagar les seves simpaties pels conservadors. I el 2012 va aparèixer el llibre, de més de mil pàgines, que presentava una avaluació favorable de l’era Kohl. Però, com que havia escrit uns quants passatges crítics sobre les polítiques europees de Kohl, Schwarz –que també va morir la setmana passada, dos dies abans que Kohl– va ser declarat persona non grata. Kohl-Richter està fent tot el possible per assegurar-se que no hi hagi cap taca al llegat de Kohl i exigeix que se’l veneri d’una manera que s’aparta del fet d’escriure honestament la història.
Helmut Kohl va aparèixer públicament per primer cop amb Maike Richter el 12 d’abril del 2005, amb motiu de la celebració del 75è aniversari de l’ex-canceller al Museu d’Història alemanya de Berlín. Kohl havia conegut Richter quan ella treballava a la Cancelleria de Bonn, abans que el Govern es traslladés a Berlín. Richter havia començat a treballar a la Cancelleria de Bonn el 1994, quan Kohl encara era al càrrec, i, pel que es diu, ràpidament va néixer un afecte mutu. Treballadors de la Cancelleria d’aleshores recorden que als vespres la jove economista passava molta estona explicant expedients al canceller.
Kohl tenia propensió a les atencions de dones joves. Quan va iniciar la seva relació amb Richter, la diferència de poder entre tots dos era aclaparadora. Ell era un home que ostentava el poder absolut dins els demòcrates cristians, un home tant temut com respectat arreu del món. Ella, una dona jove que es vestia com l’estimada primera esposa de Kohl, Hannelore, per complaure’l. Hannelore, que patia una al·lèrgia incurable a la llum, es va suïcidar el 2001.
Una dinàmica canviant a casa dels Kohl
Però la realitat no evolucionar seguint el clixé. Els fills de Kohl, els seus vells amics i els seus confidents van ser els primers de notar-ne els efectes. Si ens creiem la seva descripció dels fets, va ser la nova esposa de Kohl qui va començar a tallar sistemàticament els lligams amb el seu passat. Ella va dividir el món entre bons i dolents: i la segona categoria és on va anar a parar la majoria.
Primer, es va interrompre el contacte amb els fills de Kohl. Després es va prescindir de qui havia estat durant anys cap del seu despatx, Juliane Weber, que fins i tot havia viscut amb ell durant un temps a Bonn. Més endavant, un dia van ordenar a Eckhard Seeber, que havia sigut xofer de Kohl i amic seu durant dècades, que entregués les claus del cotxe i de la casa, com si “Ecki” hagués estat només un vulgar criat. Quan dissabte Seeber va trucar el timbre de la casa de la família Kohl per dir l’últim adéu a l’ex-canceller, no el van deixar entrar. Furiós, va explicar a un amic el tracte indigne que havia rebut de la vídua.
Però Richter també es va aïllar. Amics que havien estudiat amb ella diuen que els va respondre targetes d’aniversari o felicitacions per la seva relació amb Kohl amb trucades eixutes. Suposadament, va amenaçar antics amics que, si mai llegia indiscrecions sobre la seva joventut a la premsa, posaria en marxa immediatament els seus advocats.
El febrer del 2008, Kohl va patir una caiguda a casa i els metges li van diagnosticar una greu lesió al cap. No es va arribar a recuperar mai de l’accident. Va passar mesos a l’hospital i en un centre de rehabilitació, on Kohl i Richter es van casar el maig del 2008. Els testimonis del casament van ser el magnat de la comunicació, ja traspassat, Leo Kirch, i l’ex-editor de Bild, Kai Diekmann. Kohl no va convidar els seus fills al casament.
L’ex-canceller va passar la resta de la seva vida en cadira de rodes: un invàlid a qui costava parlar i que necessitava atenció constant. Alguns vells amics se’n van allunyar perquè no suportaven la idea de veure el seu ídol debilitat i sense poder parlar. “No vaig acceptar l’última invitació de Maike”, diu un, “perquè una visita a Ludwigshafen significava una conversa amb ella i no amb Kohl”.
Ara la dona de Kohl era la força dominant a la casa de Ludwigshafen. Es mirava tots els documents, papers, cartes i carpetes, del matí al vespre. Tota la casa, des del soterrani a les sales d’ús habitual, n’estan plens. Kohl-Richter es passava els dies llegint coses sobre esdeveniments passats i escrivint: es va obsessionar amb la necessitat de defensar el llegat del seu marit. El considera un dels homes d’Estat més notables de tots els temps.
Kohl, la indiscutible magnitud històrica del qual sempre ha estat en una estranya disparitat amb la seva enveja, s’havia tornat més tranquil i pacífic. Els que van tenir l’oportunitat de visitar-lo els últims dies de vida van trobar un home que amb els anys s’havia estovat i que semblava haver fet les paus amb el món. El minso desig de revenja que l’havia empès durant tants anys s’havia traspassat a la seva dona.
Joc de poder
El paper de convertir-se en l’intèrpret principal de l’obra vital d’un gran polític pot ser seductor; i el de Kohl no és de cap manera un cas aïllat. El 1983, l’ex-canceller Willy Brandt es va casar amb la historiadora Brigitte Seebacher, i la seva nova esposa aviat va començar a intentar modificar la manera com s’interpretava l’herència del seu marit. En els llibres i articles de Seebacher, Brandt –d’esquerres, internacionalista i socialdemòcrata– es va tornar un nacionalista conservador, cosa que va fer enrabiar el seu partit.
Quan Brandt va morir, el 8 d’octubre del 1992, la seva vídua va posar les condicions per al seu funeral d’Estat. Va refusar els plans de l’SPD de transportar el cos en un tren especial fins a Berlín, fent parades a les estacions importants en la carrera política de l’antic líder del partit. L’ex-dona de Brandt, Rut, amb qui havia estat casat 32 anys i tenia tres fills, no va ser convidada al funeral, celebrat al Reichstag, a Berlín. “Un horror”, així va qualificar el fill petit del canceller, Matthias Brandt, l’episodi. “No convidar la mare i estar-se darrere el fèretre de Willy Brandt al costat de Kohl només podia ser el producte d’una persona realment horrible”.
Igual que fa avui Maike Kohl-Richter, Brigitte Seebacher-Brandt també va afirmar tenir poder discrecional sobre tots els escrits, carpetes i documents del difunt marit. La batalla pel seu patrimoni va durar més de dos anys i gairebé va acabar als tribunals. Al final, en comptes de col·locar els documents en una fundació amb finançament públic dedicada a l’obra de Brandt, va accedir a donar-los a la Fundació Friedrich Ebert, pròxima al Partit Socialdemòcrata. Actualment, Seebacher és membre d’un consell supervisor que ha d’aprovar l’accés als arxius.
Ara molts tenen l’esperança que el cas Seebacher-Brandt pugui ser un precedent perquè s’arribi a una resolució amistosa amb la vídua de Kohl. Es creu que, pel cap baix, hi ha 400 arxivadors plens de carpetes emmagatzemats a la casa de Ludwigshafen. Inicialment, Kohl havia entregat les carpetes a la Fundació Konrad Adenauer, però es va reservar el dret de recuperar-les en qualsevol moment, cosa que va fer el 2010. D’ençà d’aleshores, han estat a la casa dels Kohl. També hi ha un nombre desconegut de documents addicionals. Ni la Unió Cristianodemòcrata (CDU) ni el Govern alemany poden accedir als documents sense el permís de la vídua de Kohl.
El conflicte pel patrimoni polític de Kohl fa anys que es va coent. Durant el període en què va ser secretari d’Estat d’afers culturals al Govern alemany, Michael Naumann, amic de Kohl, va visitar Ludwigshafen diversos cops per trobar-hi una solució. Però recorda que les converses van tenir lloc gairebé exclusivament amb Kohl-Richter i no amb l’ex-canceller. Ella parlava i Kohl només anava assentint.
“La senyora Kohl-Richter volia conservar la influència sobre l’ús de les carpetes”, diu Naumann. Ell va intentar fer entendre a la vídua del canceller que els comitès de fundacions han d’estar equilibrats i que una sola persona no pot tenir control sobre tot. Les converses devien ser extremament complicades.
En les seves memòries, Kohl presumia dels “excel·lents documents” que havia tingut a la seva disposició. “Hi ha nombroses fonts que no estaran disponibles per al món acadèmic i els investigadors durant molt de temps”, una referència no gaire velada a documents públics que estan encara avui classificats.
El que és cert és que hi ha enormes buits en les carpetes de l’era Kohl que hi ha actualment a la Cancelleria que els experts no saben explicar. Per què, per exemple, no hi ha gairebé cap carta entre Kohl i els seus ministres entre el 1989 i el 1990, l’any de la reunificació alemanya? I per què hi ha poc rastre del préstec d’uns quants milers de milions de marcs alemanys concedit a l’Alemanya Oriental el 1983?
No se’n va fer una bona documentació o els documents han estat retirats deliberadament? Però, si han estat sostrets, per què la correspondència amb els seus ministres es trobaria entre els documents que falten?
No hi ha cap dubte que els documents del Govern pertanyen legalment a l’Arxiu Federal, situat a Coblença. Però també costa d’imaginar que Peter Altmaier, cap de la Cancelleria, demandi la vídua de Kohl per obtenir-los. Pel que fa a molts dels papers, la vídua també podria argüir que no queda clar si el document és públic o personal: com els acords entre socis de coalició o les cartes que Kohl va escriure en paper privat, encara que el contingut sigui de naturalesa altament política.
Però hi ha un altre incentiu perquè Kohl-Richter arribi a un acord amb la CDU i la Cancelleria. Actualment, existeixen sis fundacions separades, finançades pel Govern, dedicades als llegats de líders alemanys. Les fundacions dedicades a Konrad Adenauer, Willy Brandt i Helmut Schmidt tenen cadascuna un pressupost anual de 2,6 milions d’euros. Ni amb donacions la vídua de Kohl no podria aconseguir tants diners.
A la Cancelleria ja estan planificant el disseny d’una fundació Kohl. Actualment, la idea és que tingui seus a Ludwigshafen i Berlín. Una possible localització a Berlín seria un edifici al gran bulevard Unter den Linden, a la part oriental de la ciutat, que havia acollit el Ministeri d’Ensenyament de l’Alemanya Oriental, dirigit per Margot Honecker, dona de l’últim líder de la República Democràtica Alemanya. Si més no, això suposaria una victòria bonica de Kohl davant d’un règim, el de l’RDA, que detestava profundament.
Per Melanie Amann, Matthias Bartsch, Konstantin von Hammerstein, Peter Müller, Ralf Neukirch, Christoph Pauly, René Pfister, Klaus Wiegrefe