Tot plegat ho va anar trinxant, esborrant, desfent o llançant, fins que no va quedar res del seu pas pel món acadèmic tret de la tesi doctoral en dipòsit, algunes comunicacions penjades a internet i els apunts dels alumnes que havia tingut al llarg de la seva trajectòria docent. Va esperar uns mesos que la seva dona també es jubilés, i a continuació van contractar una companyia de mudances, van agafar el gos i es van traslladar al poble. Era el que havien estat somiant de fer cadascun dels dies laborables dels darrers quinze anys, així que, tan bon punt va arribar el moment, van veure clar que no tenia gens de sentit oposar-se als desitjos que havien conreat durant tant de temps. No eren pas de poble, però havien arribat a la conclusió que era el lloc idoni on volien envellir amb pau i tranquil·litat.
Els primers cinc anys van transcórrer com una bassa d’oli. Feien una vida rutinària: llegien, cuinaven, passejaven, xerraven amb els veïns. Un cop a la setmana baixaven a la capital de comarca i compraven queviures al centre comercial dels afores. Dos cops al mes feien llargues excursions, de vegades amb amics o familiars que els anaven a visitar. Els diumenges solien anar a fires i a dinar a fora, en restaurants de la zona que oferien menús de cap de setmana. Finalitzada la veda, l’antic professor d’enginyeria de mines aprofitava per anar de cacera; tot i que rarament disparava i encara menys encertava, se sentia atret pels petits rituals col·lectius, i també per l’ambient rústic i ferreny dels caçadors. Durant la collida d’olives, donava un cop de mà als veïns a l’hora d’emmantar; a canvi, li oferien un sac amb cinc o sis quilos de fruits, que el professor posava a macerar amb herbes de les contrades: d’aquesta manera en tenia per vermutejar al llarg de l’any. Tot plegat, emmantar i caçar, així com pujar a cotes més altes a collir bolets de finals d’octubre a desembre, participar en la comissió de festes i tenir cura del jardí, eren passions i tasques que havia anat cultivant ara i adés, quan la casa del poble no era més que una segona residència, un refugi al recer del soroll i la contaminació i la mala maror de la ciutat. I ben bé es podia dir que ara, finalment, i gràcies a la força del costum i a la major consagració de temps, tots aquests quefers i entreteniments s’estaven convertint en activitats quotidianes, i això els agradava, tant al professor com a la seva dona, perquè al capdavall els feia sentir de la terra que trepitjaven.
En les passejades diàries per la serra, que no solien durar més d’una hora i mitja, se’n duien el gos, que era un bretó àgil, despert, fidel i afable, com tots els de la seva raça. L’havien trobat anys enrere a la carretera nacional. Anava brut, famolenc i desorientat.
Què n’hem de fer?, va preguntar la dona mentre subjectava el quisso perquè no tornés a creuar la carretera.
Era evident que sentia pena. No n’havien tingut mai, d’animals domèstics, ja que les seves obligacions feien que no en poguessin tenir cura.
Què vols que fem?, va preguntar el professor.
No ho sé, va dir la dona sense deixar d’acariciar el ca.
Així que van pujar-lo al cotxe i van dur-lo al veterinari, que el va examinar i els va assegurar que no contenia xip —duia un tatuatge desdibuixat amb un codi a la part interna de l’orella, però era molt antic i ja no significava res, segons el veterinari, que tot i així no es va estalviar de fer les comprovacions pertinents. Així doncs, es van quedar el gos, i van fer bé, perquè semblava que cada vegada que el gos els mirava ho fes amb un immens i profund agraïment. I això ja és molt, avui dia.
Llavors una tarda —i aquí és quan comencen a tòrcer-se les coses—, sense cap motiu aparent, el professor universitari va començar a sagnar pel nas. No li havia passat mai abans, ni tan sols quan era un marrec. Era al rebost, endreçant unes conserves que havia preparat la seva dona, quan de sobte va sentir un gust estrany a la boca. Es va adonar que hi havia clapes per terra, i fins i tot va pensar que potser s’havia donat un cop al cap o rascat amb alguna cosa sense voler, ja que el sostre del rebost era baix i l’espai no estava gaire ben il·luminat. Però quan es va emmirallar al lavabo, va veure clarament que la sang li rajava de l’orifici nassal. No es va espantar gens, però, i es va limitar a fer el que havia vist fer tantes vegades als altres. Primer va prémer-se el nas i va inclinar el cap enrere, i de seguida va notar com la sang se li escolava fins al paladar. Va escopir a la pica i a continuació va provar-ho en sentit contrari, però abaixant el cap tampoc no va aconseguir que la cosa parés ni minorés. Es va sonar i va treure un coàgul voluminós i dens. El cotó hidròfil s’havia acabat, així que va mirar de taponar l’hemorràgia amb llenques rebregades de paper de vàter que s’anava introduint pels oronells. Però no hi va haver manera. En veure que no se’n sortia, va cridar la seva dona. Però ella tampoc no va tenir èxit: tan bon punt el paper tocava les cavitats revestides de membrana mucosa, es tenyia lentament de vermell.
Vols dir que no estàs una mica nerviós?, li va preguntar la dona.
No ho estic gens, va respondre el professor. Per què ho dius?
Suposo que si el cor et batega de pressa, et surt més sang.
Doncs dona, no estic gens alterat. I tampoc no sabria com dir-li al cor que es calmés una mica.
Respira, li va recomanar la dona. Estira’t al llit i fes respiracions.
El professor va obeir i va jeure al llit. La dona li va acomodar el coixí, va abaixar la persiana i el va deixar sol amb la porta entreoberta.
Vaig a preparar una infusió. Si necessites res, crida’m.
El professor va començar a fer respiracions fondes i pausades. El gos va entrar a l’habitació i li va llepar una mà, es va deixar acariciar el caparró i va seure sobre les potes posteriors i va reposar la barbeta sobre el matalàs.
Això als gossos no us passa, va xiuxiuejar el professor abans de quedar-se clapat.
I de sobte es va despertar perquè no podia respirar. Una massa semisòlida li taponava la faringe. Es va incorporar i el tegument es va moure o seccionar i l’aire li va entrar i sortir de nou. La dona va entrar d’una revolada perquè havia sentit bordar el gos. El marit feia una fila esgarrifosa: la sang havia sobrepassat els tampons de paper i s’havia anat estenent pel rostre gràcies a la força de la gravetat. Semblava que duia una màscara tribal i hagués acabat de realitzar un ritual de sacrifici.
És molt estrany que no et passi, li va dir la dona mentre l’acompanyava al lavabo i l’ajudava a netejar-se.
Tenia les falanges tacades de sang i el cubell de la brossa n’anava ple, de trossos rebregats i vermellosos com roselles.
Que t’has estat tocant el nas?
I ara!
Doncs bé deu haver-hi un motiu, no?
Ni m’he furgat el nas ni m’he donat cap cop, va assegurar el professor. M’ha començat a rajar i prou.
Deia això mentre la dona podia observar com tres torrents d’aigua sangonosa serpentejaven coll avall.
Treu-te la camisa o la tacaràs.
Però el cert és que la camisa ja estava tacada.
Al cap de tres hores el professor expert en enginyeria minera era capaç de mantenir la calma, però va començar a entrellucar el pànic dibuixat en el rostre de la seva dona, així que li va demanar que telefonés al metge. En tenien un d’assignat, ja que l’hospital quedava força lluny. Atès que el doctor tenia una urgència per atendre i per tant li era impossible desplaçar-se, els va demanar que hi anessin de seguida.
La dona va conduir. El professor universitari anava assegut al seient de l’acompanyant amb una palangana sota els peus que recollia la sang que li rajava del nas. Duia quatre paquets de Kleenex i un quart de rotlle de paper de cuina, i tant els primers com el segon anaven apilonant-se ensangonats dins el cubell.
Quin desastre, proferia cada vegada que partia una tira de paper i se l’acostava al nas, mentre la seva dona li recomanava que no es posés nerviós, que de seguida arribarien. Però el cert és que el professor, malgrat el cop d’adversa fortuna, estava tranquil, perquè tenia l’íntima certesa que la cosa acabaria bé, com si la forma que tenia adjudicada de morir no hagués de ser aquella i en fos plenament conscient.
La dona va baixar la finestra, i la fragància imponent de la natura va escombrar en pocs segons l’olor que provenia de l’interior de la carcassa del seu home.
Quina fila que dec fer, va dir.
La seva dona conduïa força bé i se sabia el camí, però el professor alçava la vista de tant en tant perquè volia assegurar-se que no s’equivocaria a l’hora d’agafar el trencall.
I de sobte li va demanar que parés.
Ara?
Atura’t.
Però aquí no puc.
Para’t aquí, va aconseguir vocalitzar abans d’obrir la porta.
La dona es va fer a un costat de la carretera i va frenar. No hi havia marges, així que van quedar aturats enmig d’una ziga-zaga. El professor va deixar anar una densa i escumosa gitarada rogenca sobre l’asfalt. Les baves li sortien pel nas i tot, i notava una grimpadora acidesa a l’esòfag.
Estàs millor?, li va preguntar la dona.
Havia apagat el motor, i se sentien els rumors efervescents del final del crepuscle.
Renoi! Aquesta sí que no me l’esperava, va dir el professor mentre observava els relleus foscos de la natura.
Quan van arribar a cal metge, començava a sentir-se un pèl atordit. Va sortir del cotxe sense apartar la palangana de sota el nas. Les gotes no havien deixat de caure en cap moment, bombades pels moviments involuntaris del seu cor de setanta-un anys. El metge va sortir a rebre’ls i els va fer passar a la sala de consulta que hi havia a la planta baixa. Era un metge de confiança, ja que duia més d’un quart de segle visitant els veïns de la zona, i el cert és que tothom l’apreciava perquè tenia bons detalls: per exemple, telefonava als seus pacients entre els dies 23 i 24 de desembre per felicitar-los el Nadal i desitjar-los un bon any, i aprofitava per recomanar-los amb frases enginyoses que gaudissin de la família i dels àpats, ja que tenien tot l’any per rescabalar-se’n i tornar als nivells de colesterol convenients; si no els trobava, els enviava una postal. Eren detalls, però aquests detalls compten i molt.
El doctor li va manar que es moqués i li va examinar les fosses nassals amb l’otoscopi. A continuació li va explorar altres parts del crani, li va mesurar la tensió i li va fer algunes preguntes protocol·làries. La infermera anava amunt i avall obrint cada dos per tres paquets amb gases estèrils que li anava col·locant i canviant cada vegada que quedaven impregnades.
Li hauré de cauteritzar la vena, va dir finalment el metge.
El professor es va alarmar una mica, trobava que allò començava a sortir de mare.
No pateixi, li va dir el veterà facultatiu. Pensi que les seqüeles de dessagnar-se són molt pitjors.
Però què carai! No es pot aturar de cap altra manera, això?
El metge li va dir que passades tres hores del començament de l’hemorràgia un home del seu pes i alçària patia el risc de dessagnar-se. I vostè porta més de cinc hores així. Hem d’aturar-ho ja, va insistir.
Ho havia dit en to de broma, per treure ferro a l’assumpte, però el professor va trigar una estona a entomar-ho bé.
No patirà cap xoc hipovolèmic. Però deixi’m tancar això i podrà marxar tranquil·lament cap a casa.
La infermera va disposar-ho tot damunt el taulell mòbil. El metge va explicar al professor i a la seva dona en què consistia la intervenció. Tal com ho va relatar, semblava bufar i fer ampolles.
Estic a les seves mans, es va limitar a dir el professor universitari, amb la cara mig tapada per culpa de les gases.
La seva dona s’ho mirava des d’un racó de la saleta.
Vol seure?, li va preguntar el metge.
No cal, va respondre ella.
El doctor va demanar al professor que es moqués fort. Amb l’ajuda de l’espècul nasal i unes pinces especials li va introduir les gases impregnades de lidocaïna i del vasoconstrictor fins al fons de la cavitat nasal, ben bé del cornet inferior fins a la coana. El professor va notar un intens formigueig. Un cop anestesiat, el doctor va explorar exhaustivament, mitjançant l’endoscopi nasal, l’artèria sangonosa. Va trobar el punt d’hemorràgia i va procedir a cauteritzar-lo amb nitrat de plata. Però la cosa va continuar sagnant, tot i que molt menys del que ho havia fet fins aleshores. Així doncs, el doctor va obstruir la cavitat amb un tampó de gases i d’esponges autoexpandibles.
Ja està, va dir mentre es llevava els guants i la mascareta.
Quan van sortir de la consulta, el professor universitari duia el nas embolicat i un bric de suc de pinya i raïm a la mà. Bevia d’una palleta. El metge li havia receptat calmants, havia fet un repàs de les molèsties que notaria i li havia recomanat que tornés al cap de 48 hores.
Si sent la gola seca, faci glopets d’aigua.
Mentre el metge i la infermera conversaven amb la seva dona, el professor va veure un gos al costat de la palangana, en un extrem del porxo. No recordava com havia anat a parar allà, però no va dubtar gens a anar-la a buscar. Quan el gos el va veure, va dreçar les orelles i la mirada, i es va mantenir quiet uns segons. La llum del porxo era feble, però el professor va distingir el morro sangonós de l’animal. Estava tranquil, com si ja conegués el professor. A continuació va girar cua i es va endinsar en la foscor.
El professor va agafar la palangana i es va dirigir cap al cotxe. La seva dona ja hi era i tot just el posava en marxa. El professor va tornar a donar les gràcies al metge i la infermera, va col·locar la palangana entremig de les cames i va tancar la porta.
Per si de cas em comença a rajar de nou, va dir a la dona.
Què miraves, allà al fons?
No t’ho creuràs, però hi havia un gos bevent de la palangana.
Quin fàstic! Un gos? Quin gos era?
Què sé jo. El d’aquí, suposo. Va baixar la finestreta i li ho va comunicar al metge. El gos que teniu ha anat cap allà.
La dona ja feia marxa enrere.
Aquí no en tenim, de gossos, va replicar el metge.
Diu que no tenen cap gos, va remarcar la dona.
Doncs et juro que jo he vist un gos, va refermar el professor mentre pujava la finestreta.
Llavors la dona va dir que amb les presses no havien tancat el bretó abans de marxar, i el professor universitari es va adonar que potser el gos que havia vist era el seu. Va ser un llamp en el pensament i no es va atrevir a verbalitzar-ho, perquè en el fons no deixava de ser una idea del tot forassenyada: quin gos hauria recorregut els 22 quilòmetres fins a cal metge a aquelles hores de la nit, per molt bon instint i sentit de l’olfacte i de l’orientació que tingués? El professor va reposar el cap al seient. Aquella visió del gos l’havia deixat una mica inquiet. Sentia una forta pressió al front que s’irradiava cap a la mandíbula i les cervicals. Necessitava tancar els ulls i dormir.
Vols que engegui la ràdio?, li va preguntar la dona.
M’estimaria més que no.
D’acord. Ara quan arribem et prepararé una sopa. Has perdut molta sang. Necessites líquid, ha dit el metge.
No es van dir res més en tot el camí. El professor va fer una capcinada, i fins i tot va somiar que disparava un tret a una bèstia, per bé que no va ser capaç de distingir de quina es tractava. I llavors va sentir el crit de la dona. A l’instant va obrir els ulls i va pensar que ho havia fet ella. Es va girar de seguida i va veure com la dona es tapava amb una mà la boca.
Com ha sigut?
No ho sé.
L’has atropellat?
No, va cridar ella.
Tira una mica enrere.
La dona va fer marxa enrere uns metres. Els fars van il·luminar la còrpora d’un gos que jeia estès a terra, immòbil.
Sembla que no respira, va dir ella.
El professor va sortir del vehicle. S’havia aixecat vent i refrescava. Començava a sentir les orelles taponades. Es va apropar al gos. Tenia la certesa que era el seu, però no va exclamar-se. Es va acotar sense saber si podia tocar-lo o no.
Què passa?, va preguntar la dona des del cotxe.
No t’acostis.
Però la dona ja havia obert la porta. Quan va arribar a l’alçada del quisso, primer va fer una o ben gran i muda i a continuació es va cobrir la boca, ara amb les dues mans. El seu marit continuava ajupit amb un genoll clavat a terra.
Qui ha pogut fer això?, va dir la dona mirant cap a les llums que hi havia més enllà, en les poques cases habitades on regnava una aparent quietud domèstica.
No ho sé, va respondre el marit. Gent que no té ànima.
Però això és molt fort, va exclamar la dona. Això és molt fort, va tornar a repetir.
Es van quedar un minut en silenci. El professor no era capaç de destriar cap idea clara. Només tenia ganes d’entrar a casa, beure alguna cosa, ficar-se al llit i esperar que el sol sortís l’endemà.
Truquem als Mossos?
Ara?, va dir ell.
Bé, hem de fer alguna cosa.
Trigaran massa a venir. Ens tindran tota la nit desperts. I jo estic que no puc més.
La dona es va fixar que el seu marit duia dues taques moradenques i ben marcades sota els ulls. Ben bé com si li haguessin propiciat dos generosos cops de puny.
Pobre, va dir.
Però el seu marit no va saber discernir si li ho deia a ell o al gos.
Li havien serrat el morro, que havia quedat metres enllà, sobre unes fulles seques, amb mitja llengua entre les dents desencaixades, els bigotis hipersensibles i la trufa que tantes essències havia après a identificar. Probablement havien fet servir una serra de cadena.
Això és molt fort, va fer de nou la dona, amb un to de veu més crispat que l’anterior. Molt fort!, va cridar, com si pretengués pertorbar l’harmonia de les llars distants dels veïns.
Anem a dins, demà ja ho solucionarem.
Demà? De debò que vols deixar el nostre gos enmig del camí?
Serà millor que no toquem res.
És un gos, però és el nostre gos, va puntualitzar la dona.
I què vols dir?, va preguntar d’esma el professor.
Doncs que és el nostre gos, però que en definitiva és un gos. No crec que facin venir fins aquí dalt la policia científica.
El professor va agafar aire per la boca. Ja, tens raó, va dir. Ara necessito beure aigua. Tinc una set que em moro. Després sortiré i l’entraré. I quan em treguin això del nas, l’enterraré.