Perfils

Francesc Pujols

Imagineu Francesc Pujols amb els ulls encesos, les temples de foc i la calvície contrastada amb una cabellera cargolada de llum, abillat amb batí, rendista professional passant els dies a La Torre de les Hores.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Imagineu-lo flanquejat per Salvador Dalí (que d’ell ja ens n’ocuparem un altre dia), el pintor que plagia la mirada al nostre filòsof, perquè —al capdavall— ell pensava que, contra el que deia l’Ors, el plagi també és una forma de tradició. Imagineu, doncs, en Francesc amb en Salvador, que havia fet famós aquell adagi segons el qual algun dia ho tindríem tot pagat, obrint els ulls com si de l’aparell fotogràfic n’eixissin cent mil flaixos, però no pas amb la pell bruna del geni del nord sinó amb la pell blanca de l’avorriment i el gest cansat d’haver-se passat la vida escrivint coses que no llegeix ningú. Imagineu-lo i poseu-vos el seu batí durant uns minuts, la seva caricatura. 

Aquest és el nostre primer filòsof, el més important de tots, molt més (foteu-vos) transcendent que el plom de Llull, a qui la filosofia i tot plegat només interessava per poder convertir moros a això del Crist, autor del Concepte general de la ciència catalana (1918), un llibre que en Francesc ja havia filat en diversos articles anteriors a El Poble Català i que, potser per primera vegada, es pren això de la filosofia en català seriosament i que, de pas i és un detall, intenta explicar-ho com si no fos un autèntic conyàs. Després vindran llibres adorables que heu de llegir no pas per entendre en Pujols, que també, sinó sobretot per entendre on som i estalviar-vos molt de temps en foteses: Llibre de Job (1922), Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola durant el segle XIX (1926), La visió religiosa i artística d’En Gaudí (1927) i, del mateix any, La solució Cambó.

El Concepte, deia, és l’obra fonamental d’en Francesc perquè situa la filosofia escrita en català com una forma única de mirar el món i un camí particular per recular fins a les essències de la cultura mediterrània. De fet, el llibre és un intent d’obra d’art total que havien de seguir assaigs sobre el dret català i la pàtria catalana, un projecte orgànic que tenia previst assaltar un punt en què la nació havia d’assolir el seu autoconeixement complet per tal de fundar una ciència universal. Pujols no partia del no-res: copiava el que a França ja havien intentat Moréas i Maurras però amb l’ànim d’erigir la mediterraneïtat com una faisó privilegiada de vida; de fet, en Francesc no vol descobrir la sopa d’all sinó retornar al pensament català allò que havia estat la seva pròpia manera de ser, que havia estat oblidada per desídia i manca d’ambició. Ell ja ho sabia tot.

Per saber què és això tan únic de pensar en català, Pujols retorna a Llull i Sibiuda. I situa el seu camí contra la filosofia de la voluntat, “que agafa el rave per les fulles perquè pren les relacions per essències”, maldant per establir una nova ciència concreta de les coses que esdevingui “una enciclopèdia vivent”. Dit d’una altra manera, la tradició catalana ha d’ésser —per en Francesc— una filosofia que s’allunyi de la pedanteria i que aposti per l’afirmació vitalista de l’existència, car aquí hi hem vingut principalment a gaudir amb enteniment. D’això, Pujols en diu Hiparxiologia, sostenir la vida al preu que sigui a través de la saviesa, una forma de saber que Pujols sempre va associar a la temeritat dels castellers, símbol de la construcció esbojarrada, l’esforç comú: “la nostra Catalunya”, diu el filòsof, “no s’acontenta concretant els fets reals i positius, sinó que els concreta en carn humana”. 

Fins al seu llibre, afirma en Francesc, la filosofia catalana ha estat una qüestió de resistència. Ara cal que sigui pura afirmació. Contrariant la tradició germànica, Pujols no busca excuses en l’intel·lectualisme i creu que l’home és una creació de la realitat i que la ciència és el seu estudi i el seu deure. Fins ara, la civilització occidental s’ha bastit en tres eixos: primer l’estètic, que inventaren els grecs; després la del dret, que va imaginar l’Imperi romà, i ara la de la dialèctica, que l’ha d’erigir Catalunya. Les etapes anteriors s’han regit per la sensibilitat i la voluntat, mentre que ara cal imposar la intel·ligència. La Hiparxiologia és la ciència que posa en relació tot allò que existeix, un saber que no és per dominar sinó per comprendre, un saber filosòfic que no és per imposar idees sinó per aprendre a fer coses i fer-les ara: la filosofia, en definitiva, com a ciència del present.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.