Aboqueu-vos al mapa: Solsona –salta a la vista– conforma una cruïlla històrica de camins. Pel sud-oest, arriba la via que prové de Tàrrega; cap al sud-est, ens dirigiríem a Manresa, tot passant per Cardona; del nord-est davalla la carretera de Berga; cap a Ponent, desembocaríem a la vall del Segre, i rumb al nord, en fi, la vall del Cardener ens portaria fins al naixement d'aquest riu, per sobre de Sant Llorenç de Morunys. A més, la seua situació geogràfica manté una centralitat aproximada, perquè no lluny d'ací queda la serra de Pinós, on una rosa dels vents indica el centre geogràfic de Catalunya. Solsona –no traieu encara els ulls del mapa– presideix una ruralitat majúscula, a mig camí entre el cereal extensiu i els espais feréstecs i rocallosos de la muntanya prepirinenca, com les serres d'Oliana o de Busa, amb profunds barrancs, cingles i presons naturals; posseeix caràcter insular, en estar envoltada per quatre cantons pel terme d'Olius i al nord per Lladurs.
Setelsis la batejaren els romans; prèviament, fou terra de lacetans. Ho testimonien les prolífiques excavacions que Joan Serra i Vilaró dugué a terme durant el primer terç del segle XX al turó de Castellvell, a les portes de la vila: la descoberta del poblat ibèric i d'elements romans abocaren llum sobre l'origen de la població. Fou el mateix Serra i Vilaró qui creà, durant l'etapa com a director del Museu Diocesà de Solsona (1909), la Secció de Prehistòria d'aquesta institució museística.
Per Solsona passaren també sarraïns, mentre que la població cristiana es desenvolupà a recer dels estaments militar i eclesiàstic, del duc de Cardona i del poder episcopal. Durant la reconquesta, els llinatges autòctons tingueren una presència activa en el repoblament de la Segarra, el Penedès o Lleida. Amb el temps, Solsona esdevingué imprescindible; el seu dinamisme comercial es materialitzà amb un mercat que remunta al segle XIII i una empenta del sector draper que arribà a posseir flota naval pròpia, estenent els seus tentacles a terres llunyanes –al nord d'Àfrica, Constantinoble o Flandes.
Definitivament, Solsona destacà en el mapa quan el papa Climent VIII li atorgà, a petició de Felip II, la categoria de bisbat. El fet es produí l'any 1593, i l’església de l’antic monestir solsoní de canonges agustinians es convertí en catedral sota la mateixa advocació de santa Maria. L'articulació d'aquesta maniobra responia a raons evidents de control territorial: contenir la penetració del calvinisme des del sud de França i mitigar les malifetes dels bandolers. Un any més tard, el monarca concediria a la població el títol de ciutat, una més de la desena amb què comptava llavors Catalunya.
Intramurs
Amb tota probabilitat, arribareu a Solsona amb transport privat. L'anomenada plaça de les Moreres ofereix zona d'aparcament davant de la catedral i del portal del Pont. Aquest darrer traspua poder i una certa ostentació, que transmet la remodelació duta a terme a principi del segle XIX: dues columnes opulents i un frontispici de tall neoclàssic, amb un enorme, lluent sol de bronze –símbol d'identitat local– decoren la porta que s'ha convertit en l'accés principal a la ciutat històrica d'ençà de la construcció el segle XVIII del pont de pedra sobre el riu Negre. L'esmentada obertura es localitza a les muralles medievals, les del XIV, hereves d'un primigeni clos de l'XI. Contempleu l'estampa des del pont; la solució no pot ser més gratificant. A l'esquerra del portal emergeix solemne i rotunda la catedral.
Tan bon punt traspassem la muralla, la ciutat medieval embolcalla el viatger en un efecte temporal invers que el trasllada, sense previ avís, segles enrere: carrers empedrats, estrets, humits, arquitectura sòlida, contundent, opaca i una profusió de patrimoni civil i religiós farceixen la trama urbana.
Al cap de pocs metres, ix al pas la plaça de la Catedral: tot indica que la passejada s'inicia amb el seu plat fort. I així és. L'indret, d'un cert recolliment, entafora la portalada neoclàssica del temple amb la presència d'un sant Agustí en èxtasi, i una font, la de l'Església, que enceta la tríada de fonts gòtiques que posseeix la ciutat.
Centrem-nos, però, en el conjunt catedralici. L'edifici gòtic que ha arribat fins als nostres dies conté en la memòria una construcció originària preromànica que data del segle X, i conserva elements romànics –absis, claustre i campanar– de l'església de Santa Maria consagrada un segle més tard. El temple actual va ser iniciat el segle XIII i les obres s'estengueren al llarg de quatre-cents anys, amb la corresponent evolució estètica. L'interior depara les perspectives estilitzades, verticals, esveltes que hom espera de l'arquitectura gòtica. Abans de continuar, saludeu la Mare de Déu del Claustre, patrona de la ciutat, ubicada en una capella de la catedral. Aquesta imatge de pedra és considerada una de les escultures més significatives del romànic universal. Eixiu del temple per la seua porta de ponent, gireu la vista enrere i contempleu la façana barroca de l'Assumpció. La porta dona a un espai urbà menut, oxigenat, amb font central: és la plaça del Palau Episcopal, on la seu del bisbat llueix una façana neoclàssica, de posat calculadament institucional. El seu interior conté, a més, el Museu Diocesà i Comarcal, amb un fons riquíssim que abraça des del neolític fins al barroc.
La plaça del Palau Episcopal desemboca, sense transició, a la plaça Major. Aquesta conforma l'element central de la població, al voltant del qual graviten els principals actes festius –el Corpus, la Festa Major i el Carnaval– i els mercats setmanals de dimarts i divendres. Porxada, allargassada i inclinada, la plaça Major manca de la deguda perspectiva que mereix un element ineludible en el pols vital de la ciutat. Al número 5 hi ha Ca l'Aguilar, un casalot centenari sostingut per uns porxos gòtics, amb caps de biga sublims i generoses balconades afegides d'estètica noucentista. La casa donà aixopluc als Josa, un dels llinatges seculars i influents a la comarca, una filla del qual es casà amb Francesc Portolà de Balaguer a principi del segle XVII. De la unió naixeria a Os de Balaguer (la Noguera) Gaspar de Portolà, militar i governador de Califòrnia.
El carrer del Castell manté, des de la plaça Major, la tònica ascendent. Al seu inici, és encara custodiat per porxos a dreta i esquerra, per a més endavant excel·lir en estretor. Al número 18 nasqué Francesc Ribalta, que amb les primeres pinzellades i clarobscurs desbrossà el camí de la pintura barroca espanyola.
Un mínim eixamplament del carrer per on circulem és batejat, justificadament, com a plaça del Ruc. El nom, dèiem, té la seua raó de ser. Alceu la vista: una fina torre de campanar culmina aquesta obertura enmig d'una trama urbana atapeïda; és la torre de les Hores, amb dues campanes dedicades a funcions ben diferenciades: l'una assenyala, com el nom de la construcció indica, el pas del temps; l'altra tocava a foc i a sometent. Durant el sonat carnaval autòcton, a la torre de les Hores es produeix l'execució, metafòrica i despietada, d'un ruc. La penjada, en l'actualitat de cartó pedra, ha esdevingut un dels moments més esperats de la festa local. No han calgut gaires esforços, perquè, recorrent a la tradició i a la llegenda, els habitants del lloc s'hagen cobrat el malnom de "mata-rucs". Mantenim-nos en aquest carrer, perquè transcorreguts uns metres un palauet del XVI, sobri i de pedra picada, fa les funcions de casa consistorial. L'Ajuntament, igual que la plaça Major, ací, a Solsona, manquen de perspectiva. Podrem desviar-nos provisionalment a l'esquerra pel carrer de Mirabalda: a pocs metres, hi ha la Biblioteca Comarcal Cal Morató, ubicada en una estructura gòtica que ha comptat amb una incisiva intervenció contemporània. L'anacronisme genera un efecte deliciós, d'una lluminositat excepcional enmig de la trama urbana medieval.
El carrer del Castell finalitza al portal del mateix nom que es conservà com a entrada principal fins al segle XVIII. No eixirem de la ciutat, o tan sols traurem el nas fins als safaretjos, del darrer terç del segle XVIII. Per la recargolada travessia de Sant Isidre, després de deixar enrere la plaça del mateix nom i la font gòtica que abastia el castell, accedim al carrer de Llobera. La sòlida arquitectura de pedra picada multiplica substancialment el caràcter ombrívol, dens, de la trama medieval. El carrer de Llobera el limita per un extrem el portal homònim, coronat per una capella amb la imatge de santa Anna. La via condensa, a banda i banda, mansions de mercaders que gairebé es toquen de tan estreta com és la via. La plaça de Sant Pere dona un respir al foraster, abans d'immergir-se de nou en l'estretor excessiva del carrer que el guia.
El nostre itinerari desemboca a la plaça Major, la travessa i l'abandona pel carrer de la Mare de Déu, rumb a la plaça de Sant Joan, enmig de la qual l'antigament coneguda com a font Major (s. XV) serveix d'altar a una capelleta amb la imatge del sant que dona nom a l'espai urbà. Al número 1 un escut nobiliari destaca sobre la façana; indica que ací visqué una nissaga influent: Cal Cabanes fou la casa pairal d’una de les principals famílies de Solsona.
Festes d'interès nacional
Solsona té molt a dir en matèria festiva: el Carnaval i el Corpus van ser declarats d'interès nacional. El primer ressorgí el 1971 i set anys més tard li fou atorgat l'esmentat títol. Un dels seus moments àlgids –n'hem parlat anteriorment– és la penjada del ruc a la torre de les Hores. Pel que fa al Corpus solsoní, el seu origen se situa el 1331. Al llarg dels segles ha anat farcint-se d'una imatgeria única i d'escenes que donen caràcter a la celebració: gegants, nans, el bou, la mulassa, el drac –datat del 1692, és la peça més antiga que encara balla–, els cavallets, els trabucaires, la tronada i el ball de bastons, o l’àliga i els ossos, amb les seves particularitats i músiques, obren la porta a l'estiu. El viatger podrà contemplar en viu l'espectacle geganter a principi de juny i tindrà una segona oportunitat en ocasió de la Festa Major, durant la primera setmana de setembre. Tanmateix, si cap d'aquestes dates li convé, sempre podrà veure les figures en repòs a l'anomenat Quarto dels Gegants, al número 37 del carrer de Sant Llorenç, al qual s'accedeix des de la plaça de Sant Joan, davallant pel carrer de la Regata. L'edifici conserva des del segle XVIII –se'n té almenys notícia des del 1710– el contingent geganter del Corpus i la Festa Major, a més de la comparseria. Al Quarto dels Gegants trobareu, també, detallada l’evolució de la festa.
Tornem al carrer de la Regata i seguim avall. A la cantonada amb el carrer dels Dominics, sobta l'arquitectura gòtica, refinadíssima, del Palau Llobera (s. XV), que va ser projectat per Francesca de Llobera com a hospital de pobres i que acull en l'actualitat el Consell Comarcal del Solsonès i l'Oficina de Turisme. Al llarg de la seua existència, el palau ha tingut diversos usos: un seminari diocesà (s. XIX-XX), una escola parroquial, un convent i un col·legi de dominics –Col·legi dels Sants Miquel i Gabriel i d'En Llobera– que fou l'embrió de la futura universitat literària (s. XVII). Aquesta institució oferiria estudis de teologia, filosofia, dret civil i canònic, i medicina. Els títols obtinguts eren reconeguts arreu de Catalunya, així com al Regne de Mallorca. Com hem avançat a les primeres línies d'aquest article, la fi de la Universitat de Solsona arribà amb el Decret de Nova Planta i el tancament per part de Felip V de totes les universitats catalanes, amb la centralització dels estudis en la nova Universitat de Cervera.
Solsona està a punt d'acomiadar-nos: som a tocar de la porta del Pont. Un cop travessada haurem abandonat definitivament la ciutat vella, aquest nucli històric que ens ha acollit en el seu escenari d'arquitectura pètria. Fora de les muralles, a l'esquerra del portal, encara haurem de reservar energies per a visitar una darrera curiositat: és el Pou de Gel. Sembla que aquesta construcció, que servia per a l'emmagatzemament de gel provinent del riu Negre i del Forat de la Bòfia –un profund avenc situat a la serra del Port del Comte, a més de 2.000 metres d'altitud–, remunta al segle XVI, tot i que apareix documentat a partir del XVIII. Aquesta instal·lació de planta circular garantia l'ús del gel –amb funcions terapèutiques i per a conservació d'aliments– entre la primavera i Tots Sants. Podrem visitar el Pou, museïtzat, i seguir una visita guiada que desvetllarà els secrets de la producció, transport i comercialització de l'element fred.