A Lleida, cal arribar-hi d’hora: el sol del matí il·lumina calculadament les principals icones que reben el foraster. És a dir: la Seu Vella, el Segre, l’arc del Pont i l’estàtua d’Indíbil i Mandoni. El recorregut que us proposem comença als extramurs, al marge esquerre del Segre, i amb tot el sentit: d’una banda, allà s’ubiquen els Camps Elisis, un parc urbà de regust romàntic, distingit i burgès, amb una denominació que no deixa dubte de les pretensions capitalines dels seus creadors; de l’altra, quan hom s’atansa al Segre des d’aquest marge, obté una perspectiva majestuosa de la ciutat. És el perfil més buscat, la imatge de la Lleida medieval, que també és part de l’actual: compacta, vital, farcida d’història i coronada per la imponent Seu Vella. Engeguem.
Si desembarqueu a l’estació ferroviària de Lleida-Pirineus, podreu accedir a l’inici del recorregut a través de la passarel·la dels Camps Elisis. Abans, però, un altre pont us haurà eixit al pas: és el del Príncep de Viana, una obra d’enginyeria moderna, inaugurada el 2010, que té la voluntat d’erigir-se en símbol de la Lleida contemporània. Amb un seguit de cables d’acer que s’eleven cap al cel, expressa lleugeresa i, si em permet el lector, una llunyana reminiscència musical, la tensió harmònica de l’instrument de corda.
Els Camps Elisis, que foren inaugurats el 1864, emeten tot el contrari: un oasi de distensió, recollit, silenciós. Una gran avinguda ombrejada, amb plàtans ordenadament col·locats en dues fileres, n’esdevé l’artèria principal que completen altres espais secundaris, fonts i un grapat d’edificis d’un admirat refinament. És el cas del xalet dels Camps Elisis o del quiosc de Música, i d’altres més sobris com l’Aquàrium, de tall modernista., que l’alcalde Manuel Fuster decidí projectar i amb ell, uns quants lleidatans influents. Fou la seua aportació a la ciutat.
Eixim de la zona verda per l’extrem occidental que connecta directament amb l’anomenat pont Vell, el qual permet accedir a l’arc del Pont, l’única porta de la muralla medieval que resta dempeus. El pont Vell no fa, en aparença, honor al seu nom: la seua presència és moderna, consistent, severa, bastida durant els primers anys de la postguerra. Per contra, embolcalla tots els estrats de la història, des dels temps dels romans fins avui, i la crònica de les recurrents riuades amb què el Segre ha agredit la vila.
El pont Vell encara amb l’arc del Pont, que, com hem dit, és la porta d’accés a la Lleida medieval, precedida per una estàtua fosca, d’un negre dens, brillant, amb què Indíbil i Mandoni, els cabdills ilergets, reben el foraster. A l’esquerra del conjunt —alceu la vista— hi ha l’edifici Pal·las, una solució representativa del modernisme local, coronada amb un afegit actual de vidre que es torna blavós quan és banyat pel sol matinal.
Tan bon punt hom penetra a la ciutat, el carrer Major el guia cap a l’esquerra entre porxos. Abans, però, caldrà prendre la direcció oposada i arribar a l’anomenada plaça de Sant Joan —sembla que fou l’antiga plaça Major—, on l’església homònima concentra tot el protagonisme. Malgrat la seua aparença neogòtica de finals de segle XIX, el temple hereta l’espai d’una antiga mesquita i de les primeres construccions catòliques. Sant Joan enceta el reguitzell de temples i capelles que poblen aquesta ciutat que posseeix una càrrega eclesiàstica indubtable. Lleida és seu episcopal, com veurem al llarg de la passejada: la Seu Vella i la catedral Nova hi destaquen com a icones d’aquesta naturalesa.
Érem a l’inici del carrer Major. La profusió de comerços i l’animada vitalitat de l’artèria indiquen, sense cap mena de dubte, que es tracta de l’eix vertebrador de l’activitat social i comercial lleidatana. Fins i tot, política i administrativa: als pocs metres del seu inici apareix imponent i refinat, malgrat la manca de perspectiva, el palau de la Paeria. El casalot, que fa funcions de casa consistorial des del segle XIV, representa una de les mostres més exquisides del gòtic civil català. L’aspecte saludable de la façana medieval oculta profundes remodelacions i afegits duts a terme el segle XIX i durant el primer terç del XX, que es reflecteixen en la façana posterior encarada al Segre. Aquesta és d’estètica neoclàssica presidida per l’escut de la ciutat, amb la presència d’un balcó prominent, un grapat de portalades i columnes. En qualsevol cas, la importància de l’edifici queda palesa en el Reial decret de 25 de gener de 1980, en què la Paeria fou declarada Monument Històric Nacional.
Carrer Major enllà deixem enrere l’església de Sant Pere. Fou el temple del desaparegut convent de Sant Francesc. La façana llueix un llenç de ciment regular, asèptic, inexpressiu, del qual destaquen amb una intencionada anacronia una portalada barroca importada del desaparegut convent de l’Ensenyança i una imatge de la Immaculada. Després de quedar malmesa durant la Guerra Civil —Lleida va patir un dels bombardejos més ferotges per part de l’aviació feixista el 2 de novembre del 1937, que provocà uns 300 morts, 50 dels quals varen ser els xiquets i xiquetes que en aquell moment eren a les aules del Liceu Escolar—, va ser reconstruïda l’any 1945 pel Servei Nacional de Regions Devastades y Reparacions. L’organisme havia estat creat pel règim franquista el gener del 1938, abans de finalitzar el conflicte bèl·lic i amb la finalitat de restaurar o reconstruir béns danyats per l’efecte de la guerra. A la ciutat de Lleida es dugueren a terme un centenar d’intervencions en estructures tant civils com religioses que donen idea de la magnitud de la destrucció arran del fatídic bombardeig del 37. La Seu Vella, el palau Episcopal, la catedral Nova, el cementiri, el pont Vell o l’església de Sant Pere foren alguns dels més representatius, a banda de mercats, escoles, habitatges, clavegueram o xarxa d’aigua potable.
Sant Jaume, Sant Joan i la Verge de les Neus
Continuem circulant pel carrer Major en direcció a la catedral Nova. El comerç local ha estat progressivament substituït per les franquícies que colonitzen les artèries comercials de les principals ciutats europees. Algunes excepcions mantenen la flama d’allò que en diríem venda de proximitat: un formatger d’un poble proper hi té instal·lada una parada al carrer, entre una altra de delicioses coques de verdures i la d’un venedor de mel. Als peus de la catedral Nova, sortosament, s’hi troben ofertes irresistibles que presenta un negoci local. La fesomia de la catedral Nova és, calculadament, d’aspecte massiu, densa; transmet l’expressió rotunda del poder eclesiàstic en aquesta ciutat de naturalesa episcopal. Abans d’arribar-hi, però, haurem de detenir-nos a la capella de Sant Jaume, o Peu del Romeu, que es troba a la cantonada amb el carrer de Cavallers. Es tracta d’un monument discret, del XIV, apagat i imperceptible entre tant reclam comercial. Si originàriament estava dedicada a la Verge de les Neus, posteriorment ho fou a sant Jaume apòstol. No obstant, sobre l’arc de mig punt, perviu encara la imatge gòtica de la mare de Déu, custodiada per l’esmentat apòstol i sant Joan Baptista, patró del bisbat de Lleida. I per què se la coneix com a Peu del Romeu? Resa la llegenda que fou ací on sant Jaume, de pas per Lleida, aconseguí traure’s una espina clavada al peu, auxiliat pels fanalets d’uns àngels. I és per això que si hi passeu a última hora del dia 24 de juliol, trobareu la romeria dels fanalets.
Abans de continuar cap a la catedral Nova, enfileu el carrer de Cavallers amunt. És inclinat, costós. A mesura que es produeix l’ascensió, la densitat comercial decreix i la trama urbana recupera la tranquil·litat endèmica d’una ciutat històrica. Sobre un mur de l’esquerra, apareix un frontó ostentós: és la font del Roser (1830), que mana artificialment del convent homònim, els espais del qual ocupa la Facultat de Geografia i Història i el luxós Parador de Turisme de Lleida. D’ençà de la seua construcció el segle XVII, l ’edifici patí els efectes d’alguns episodis cabdals de la ciutat, com ara l’incendi i l’assassinat per part de les tropes borbòniques qui s’hi refugiaren durant el setge de Lleida. A la banda oposada del carrer, hi ha l’oratori dels Dolors que, com la capella de Sant Jaume, perviu discretament entre edificis.
Ja que hi som, podrem enfilar el carreró dels Dolors, costerut, que desemboca a la Cuirassa, el barri jueu reduït a intervenció arqueològica museïtzada i enjardinada, amb espais difícilment identificables. Sembla que la Cuirassa va convertir-se en una de les jueries més importants de l’antiga Corona d’Aragó, amb una comunitat científica que posseïa escola de medicina pròpia.
Tornarem al carrer Major, disposats a assolir, ara sí, la catedral Nova. L’edifici —ho repetim— traspua rotunditat i una majestuosa solidesa. La seua volumetria resulta excessiva, hiperbòlica, amb aires classicitzants; domina, per imposició visual, un context urbà de carrers modestos i populars. En la seua façana, la presència de l’escut d’Armes del rei Carles III remata el conjunt catedralici.
Confrontat amb la catedral, l’antic hospital de Santa Maria (s. XV-XVI) alberga la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i s’erigeix com un exponent ineludible del gòtic civil català. La sobrietat de la façana, sense cap altre ornament que la imatge de la Verge Maria, oculta un pati interior d’estructura quadrada, equilibrat i deliciosament sobri.
Les escales del carrer de Sant Anastasi ajuden el foraster a progressar per aquesta ciutat en pendent que culmina en el conjunt monumental de la Seu Vella i la Suda. De camí, caldrà atansar-se al Museu de Lleida, d’arquitectura contemporània, pulcra, immaculada, igualment sòbria. El fons d’aquesta institució creada el 1997 el componen dues grans col·leccions centenàries: l’arqueològica, procedent de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i hereva del patrimoni que havia nodrit l’antic Museu d’Antiguitats, creat el 1868, i l’artística, provinent de l’antic Museu Diocesà de Lleida, fundat el 1893.
A pocs minuts, a la rambla d’Aragó, es localitza l’antic seminari diocesà, de tall neogòtic, que acull les dependències del rectorat de la Universitat de Lleida. La institució acadèmica, coneguda històricament com l’Estudi General de Lleida, és la més antiga de les universitats catalanes i una de les primeres d’Europa. L’Estudi General arribaria a la seua fi amb el tancament de les universitats catalanes per part de Felip V i la centralització dels estudis universitaris a Catalunya en la Universitat de Cervera. Després de més de dos segles de letargia, a la fi, el 12 de desembre de 1991, el Parlament de Catalunya aprovaria la Llei de creació de la Universitat de Lleida. Amb anterioritat, però, l’Escola Normal de Lleida (1840) constituiria la primera pedra de la futura Universitat, mentre que el 1968 engegaven uns estudis que dependrien, fins al naixement de la institució acadèmica universitària, de les universitats barcelonines.
De professors i bisbes
Al marge oposat de la rambla d’Aragó, hi ha el palau Episcopal, seu del Bisbat de Lleida. L’edifici és recent, o relativament (1950), ampli, apaïsat, reconstruït seguint l’estètica neogòtica, després de la seua destrucció el 1936. Recorrem la seua façana septentrional al llarg del carrer del Bisbe i en direcció a la plaça de Sant Llorenç, de vianants i amb una concentració important d’elements patrimonials: hi trobareu una font monumental, la de les Piques (s. XVIII), una de les tantes que decoren el centre de la ciutat, com la del Roser; també la façana posterior del palau Episcopal i l’església de Sant Llorenç. Aquest temple és el segon en importància de la ciutat, després de la Seu Vella, i funcionà en dues ocasions com a catedral, quan aquesta fou reciclada com a caserna militar (s. XVIII) i quan la catedral Nova patí un incendi durant la Guerra Civil. Al seu origen romànic se li afegiren ampliacions gòtiques, amb la incorporació, entre d’altres, d’una fina torre campanar d’estructura octogonal. Per tot això i més, l’edifici va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.
A l’extrem esquerre de la plaça naix el carrer de la Tallada. L’agafem. La via escala obstinadament el turó que alberga el conjunt monumental de la Seu Vella i el castell de la Suda. La caminada per aquest barri fa evident el pòsit multiètnic assentat a la ciutat: músiques del món, comerços d’arreu, fesomies diverses conformen la realitat immediata.
Un contenidor blanc, polit, amb els nervis estructurals d’obra vista, fa acte de presència. És el mercat del Pla, una oportunitat que Francesc de Paula Morera i Gatell, artífex del modernisme local, va aprofitar per a realitzar un exercici d’estil, recorrent a la utilització lliure d’elements clàssics. El resultat recorda remotament els cellers modernistes signats per Cèsar Martinell. La seua façana posterior s’obre a la joia de la corona lleidatana: el conjunt monumental de la Seu Vella i el castell de la Suda. El viatger haurà de fer un darrer esforç per a superar la llarga escalinata que hi dona accés. Des d’aquesta, el visitant obté una perspectiva única de la Seu Vella: hi ascendeix cap al portal del Lleó, perfectament alineat amb el campanar, que apareix al fons. Altiu, esvelt, posseeix dos-cents trenta-vuit graons que permeten assolir la seua part superior.
El turó reserva el plat fort de la passejada que en aquest recorregut hem deixat per al final: concentra un seguit d’icones de la història local —l’antiga catedral, el castell del rei, la fortificació—, a les quals caldrà dedicar una llarga estona. Costa d’imaginar que al capdamunt de la ciutat actual s’estenguera un barri sencer, un niu de vida que remunta amb probabilitat a la Iltirta ibèrica i amb seguretat a la Ilerda romana. S’hi assentà amb posterioritat la civilització andalusina i el batec humà pervisqué fins als segles XVII i XVIII, quan fou arrasat, deixant-hi tan sols la Seu Vella i la resta d’elements monumentals. El turó esdevingué llavors una realitat deshumanitzada, bicèfala, compartida pels estaments militar i eclesiàstic. La presència d’una muralla —amb restes de la romana—, del baluard, de camins de ronda, de les garites de sentinelles... conformen algunes peces d’aquest trencaclosques que defineix l’skyline local. No ens hi estendrem, per manca d’espai, però us recomanem que reserveu energies per afrontar aquesta darrera estació de l’aventura ilerdenca.
Poc queda ja del periple; només davallar fins al centre de la ciutat pel carrer del Canyeret que desemboca a la plaça de Sant Joan. Travessem d’eixida l’arc del Pont; Indíbil i Mandoni, impertèrrits, acomiaden el viatger en trànsit.