En els anys de l’“aigua per a tots”, les comissions van regar a manta polítics valencians de tots els colors. La sequera que amenaçava els camps i va obligar a construir dessaladores mastodòntiques contrastava, i de quina manera, amb la pluja copiosa de bitllets que van acabar a les butxaques de càrrecs ben significats.
De fet, no sols el PPCV va concórrer dopat als comicis municipals i autonòmics de 2007, com ja ha certificat la justícia i tantes vegades ha denunciat públicament l’oposició, sinó que el PSPV i el Bloc Nacionalista Valencià —germen de l’actual Compromís— també van rebre la seua dosi opaca de diners. En una quantitat inferior i, després de tant de temps, sense gaire recorregut als tribunals, però el joc brut no era un vedat de caça de la dreta.
L’alçament del secret de bona part del sumari del cas Assud permet entreveure que la pràctica habitual, en aquells anys d’excessos, era el reg a manta. Empresaris corruptes, comissionistes eufòrics, advocats de comportament immoral i polítics incapaços de renunciar a la temptació dels diners fàcils van ser-ne ostatges.
Els principals noms de la trama ho tenen magre per escapolir-se’n. Des de l’empresari Jaime Febrer als lletrats José María Corbín i José Luis Vera, passant per l’exvicealcalde popular de València Alfonso Grau o l’exportaveu del PSPV al cap i casal Rafael Rubio, les proves existents semblen concloents.
La detenció de tots cinc ara fa un any, quan la Unió Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil va aixecar la llebre de la investigació i la documentació que comença a fer-se pública a partir de l’alçament del secret sumarial concreta l’abast dels delictes.
“A València, tot passa pel despatx de Corbín”, insistien a dir sotto voce els contractistes de la ciutat. Un lletrat reputat d’ideologia extremista, que en temps pretèrits havia simpatitzat obertament amb la ultradreta més rància. Un home molt ben connectat amb l’alcaldessa Rita Barberà a través de la seua esposa, Asunción Barberà, que al seu torn exercia com a cap de gabinet de la primera edil. Tot quedava en família.
Tanmateix, en el quart de segle que Barberà va ser-ne alcaldessa, la capital semblava un oasi del país de la corrupció en què va convertir-se el País Valencià.
El cas Assud constata que l’oasi no era tal i que la fal·lera dels PAI no va trobar a València una excepció. Això sí, les coses es feien de forma més sigil·losa. A la manera vaticana, potser perquè Alfonso Grau —el totpoderós vicealcalde de Barberà, la seua mà dreta perenne, un amant de la nissaga Borja— ja s’encarregava que fora així.
Jaime Febrer, el cervell de la trama, tampoc no era un empresari arxiconegut. La seua empresa de capçalera, Construcciones Valencia Constitución (CVC), no estava al nivell dels Soler, Ferrando, Bertolín i companyia. Els grans cognoms de l’urbanisme capitalí. I encara es trobava més lluny d’empreses com Pavasal o FCC, que s’adjudicaven els concursos més sucosos.
El seu paper era més discret i no tan ambiciós. Tot sovint, de mediador més que no d’executor. Un “aconseguidor” a la manera clàssica, alternant ací i allà amb polítics de banda i banda de l’hemicicle. Un home que mai no s’oblidava de cobrar un peatge pels serveis prestats, però que tampoc no reparava en obsequis als seus “facilitadors”. Al regidor Jorge Bellver, dofí etern de Barberà i titular d’urbanisme entre 2003 i 2012, li regalava rellotges de luxe, mentre que a Grau va arribar a donar-li, segons les investigacions de la UCO, al voltant de dos milions d’euros en concepte de comissions.
La novetat d’Assut, però, és la transversalitat de la corrupció valenciana en els seus anys d’esplendor màxima. Perquè el socialista Rafael Rubio, l’assot de Barberà en la primera dècada d’aquest segle, quan va ser candidat a l’alcaldia, portaveu de l’oposició i secretari general del PSPV al cap i casal, també hauria rebut entre 193.000 euros —segons la jutgessa d’instrucció— i 300.000 —a ulls de la Fiscalia— de mans de Febrer per tal que no posara pals a les rodes dels seus plans urbanístics.
Una oposició emmordassada sempre aplana el camí dels negocis i Rubio va ser capaç de compatibilitzar el to agre de les seues intervencions al plenari amb la connivència amb Febrer. Més endavant, amb l’arribada dels governs progressistes a les institucions, va esdevenir coordinador d’urbanisme de l’Ajuntament i subdelegat del Govern espanyol, un càrrec del qual va ser cessat de manera immediata així que fou detingut. Van passar dos mesos al centre penitenciari de Picassent en situació de presó provisional per a evitar la destrucció de proves. En l’intent de neteja del capital hauria participat activament la seua esposa.
Entre els beneficiats del PSPV no sols figura Rubio, sinó el mateix partit, que a través de la trama hauria rebut diners per a finançar la seua campanya electoral autonòmica de 2007... I la d’Unió Valenciana, a la qual van destinar més de 100.000 euros amb el desig que la formació regionalista pispara vots al PP. El pagament d’aquells actes va efectuar-se mitjançant factures que no tenien relació amb el concepte real dels fons.
Corrupció sense fronteres
I és que, efectivament, el reg a manta no se circumscrivia a la ciutat de València, on la jurisdicció en la matèria sempre ha recaigut sobre el consuetudinari Tribunal de les Aigües. El cas Assud va més enllà de les fronteres estrictes del cap i casal. Perquè la voracitat immobiliària, és clar, no es pot condensar en unes coordenades geogràfiques. És infinita com l’horitzó.
En aquest sentit, el sumari assenyala tres poblacions més que van patir les urpes de Febrer. Una de cada província i amb colors polítics ben diferents en cada cas. Tan repartida com la loteria, la xarxa d’interessos de Febrer va estendre’s de nord a sud del país: des de Benicàssim (Plana Alta) a Xixona (Alacantí), passant per Burjassot (Horta). Amb un alcalde socialista, Francesc Colomer; una alcaldessa popular, María Rosa Verdú, i un alcalde socialista —José Luis Chavarrías— que requeria el suport del Bloc Nacionalista Valencià per tirar endavant les principals decisions de govern, respectivament.
I és ací on emergeix la figura tèrbola de Pere Mayor, fundador de l’antiga Unitat del Poble Valencià (UPV) i secretari general del Bloc fins 2003, quan va optar per ser secretari general de si mateix i, sobretot, dels seus negocis.
A Burjassot, els dos vots del Bloc —n’eren regidors Jordi Sebastià i Emili Altur— eren claus per tirar endavant la instal·lació d’un hipermercat d’Eroski. Com a mediadors de l’operació figuraven el ja conegut Jaime Febrer, José Miguel Yubero —director d’expansió del Grup Eroski, una persona ben relacionada amb el Bloc— i el mateix Mayor, que tenia la missió de vendre les bondats de la jugada als edils nacionalistes.
Segons el sumari, l’èxit de l’operació hauria reportat a Mayor una comissió superior al 20%, pels volts dels 12 milions d’euros, per bé que no va reeixir i va quedar-se en una xifra més modesta.
Mayor, que va fer mans i mànigues per ser conseller d’Economia del primer Botànic, que va provar d’erigir-se en delegat del Govern i que també va tractar d’esdevenir infructuosament president de la Cambra de Comerç de València, va estripar el seu carnet la tardor passada.
Al partit ja sabien el pa que s’hi donava. O que li’n donaven, vaja. Això sí, ell no va malbaratar l’oportunitat de marxar amb paraules pujades de to contra la direcció de Més, l’antic Bloc, a la qual acusa de servilisme envers el PSPV.
Envers el mateix PSPV amb què ell compartia, segons apunta el sumari judicial, maniobres irregulars. L’amistat estreta que sempre l’ha unit a Josep Maria Catalunya —l’històric secretari de finances del PSPV, suspès de militància per aquest cas— n’és bona prova.