Generós no sol ser el primer adjectiu que la gent utilitza a l’hora de descriure un savi de l’alçada del pare Massot. Ell trencava la norma. “Trobo que és molt més útil treballar per als altres que no treballar per a un mateix”, és la cita que van escollir per a la targeta de la Institució de les Lletres Catalanes dedicat al monjo de Montserrat i una idea recurrent entre els que el recorden.
Tal vegada, això en cap cas vol dir que la seva dimensió intel·lectual sigui menor. Ho diu clarament el prestigiós historiador Paul Preston al pròleg del llibre de David Ginard Josep Massot i Muntaner: El combat per la història (Lleonard Muntaner, 2021): “L’obra de Josep Massot conté una informació imprescindible de què s’han beneficiat d’una manera molt especial historiadors de fora d’Espanya. Parlant només de mi mateix, he d’admetre que gairebé tot el que sé de la història contemporània de les Balears ho dec al doctor Massot”.
Una tasca que el va dur a honors com ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans o de l’Acadèmia de les Bones Lletres, així com rebre la Creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears.
Aferrat al coneixement
Josep Massot i Muntaner va néixer a Palma el 1941 al si d’una família molt vinculada al món cultural i el catalanisme. També profundament religiosa. Compromisos que ell mantindria al llarg de la vida.
Ja a l’escola, mostra el seu esperit lletraferit. Al llibre de Ginard s’explica que tenia tants llibres que no li cabien al pupitre i demanava al seu company del costat d’apilar-los a la seva taula. L’afectat no era altre que Gabriel Cañellas, que després seria president del Govern de les Illes Balears per Aliança Popular i el Partit Popular.
Als setze anys, el jove Massot fa les maletes cap al Principat per estudiar la carrera de lletres a la Universitat de Barcelona, on entraria en contacte amb l’antifranquisme. En paraules seves —recollides en una entrevista publicada a EL TEMPS 1958—, allò va suposar per a ell “un canvi radical”, perquè fins al moment “no havia sortit mai de Mallorca”. Anotava que “va representar passar d’una illa que estava sola dins el mar a una capital. Vaig entrar en contacte amb tota una vida cultural i política clandestina que a Mallorca era absolutament impensable”.
De fet, només un any després, comença a assistir als cursos clandestins dels Estudis Universitaris Catalans. Allà entra en contacte amb la intel·lectualitat de l’època, entre ells Albert Manent, amb qui després serien bons amics i que el definia com una persona que “feia ja el posat de sempre: cara rodona, somriure suau i lleugerament irònic, rigor en els plantejaments intel·lectuals, dolçor en el tracte, bon humor, severitat amb els errors científics...”.
El text queda recollit al llibre El monjo, l’historiador i l’editor: Homenatge a Josep Massot i Muntaner (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021), una miscel·lània coordinada pel fill de Manent, Jordi Manent.
El 1962, Massot sent la crida de la fe i es fa monjo del monestir de Montserrat. Va començar a pujar-hi animat per un company del col·legi major que hi anava a estudiar. “A poc a poc, un dia, vaig pensar que seria un bon lloc. Era el moment en què començava el Concili Vaticà II, era una època molt moguda, molt interessant a Barcelona. Vaig llegir la regla de sant Benet i em va agradar molt”, recordava en l’entrevista a EL TEMPS.
Una de les persones que coneix en aquell moment és Bernabé Dalmau, tres anys més jove que ell, però que ja en feia dos que era monjo del monestir. “Vam compartir molt l’època de formació. Tota l’etapa monàstica del pare Massot l’he conegut i l’he tractat. Sobretot, perquè d’una manera o altra sempre he treballat a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM)”, recorda. De l’arribada de Massot al monestir en recorda, posant una nota còmica, que “quan venia a Montserrat, en els primer temptejos per entrar, portava un vestit de color gris amb una ratlla vermella fina que trencava la grisor de la roba. Era un teixit bastant de moda. De tal manera que els monjos més joves, que vèiem que era un possible candidat, li dèiem ‘el del pijama’”.
Sobre la fe de Massot, Dalmau el considera “un home profundament creient, però gens clerical”. Lligat als valors del Concili Vaticà II, “no era un home de sermons ni paraules pietoses, però, com que era profundament creient, sense parlar massa, a través del tracte humà, deixava entendre que tenia uns valors molt profunds”.
És des del monestir de Montserrat que Massot comença a desplegar la seva producció acadèmica en temes tan variats com la història de la Guerra Civil a Mallorca, la història religiosa de Catalunya, la història de Montserrat o diversos temes vinculats al patrimoni cultural i literari del país. De seguida, explica Albert Manent a la miscel·lània, “va anar agafant fama no sols per la seva erudició, sinó també perquè de vegades era molt dur en algunes recensions”.
En aquesta línia, Dalmau parla d’ell com un home “molt cordial i respectuós” a qui li agradava “discutir dialècticament” i “potser li costava acceptar que l’altre pogués tenir una altra visió de les coses. En algun moment, semblava que podia ferir la bona convivència, però, en el fons, la sang no arribava mai al riu. Era un home de gran amplitud de mires i sabia relativitzar les coses secundàries”. Suaviter in modo, fortiter in re, va dir per descriure’l el pare Bernat Juliol en la missa exequial celebrada el 26 d’abril a Montserrat.
Com a novici, el seu mestre fou Cassià Just, que després seria abat de Montserrat. Dalmau explica que ell podria haver tingut un paper rellevant de despertar camps d’interès en el jove Massot. “Gosaria dir que si una de les seves especialitats va ser l’estudi de la Guerra Civil a Mallorca és perquè el pare Cassià Just li va explicar que Georges Bernanos havia escrit un llibre sobre el tema que es diu Els grans cementiris sota la lluna”.
Al timó de les PAM
Prou aviat, als vint-i-nou anys i encara essent diaca, el mateix Cassià Just li va encarregar la direcció de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, històrica editorial, considerada la més antiga d’Europa, que es va encarregar de renovar a fons. Des d’allà, va acompanyar la publicació de centenars de llibres i va dirigir revistes insignes com Serra d’Or o Randa. Una de les actuacions cabdals des d’aquest càrrec fou la publicació i edició dels materials de l’Obra del Cançoner Popular, que recull tonades del conjunt dels Països Catalans. Massot havia començat a treballar el tema als 16 anys, perquè, com ell mateix recordava a EL TEMPS, “el meu avi havia recollit cançons populars i vaig començar amb les seves coses”. Els materials del Cançoner, però, estaven esparsos fins que, durant la transició, van ser cedits al monestir de Montserrat i Massot va assumir la responsabilitat de cuidar-se’n.
“És una altra recerca i recopilació de dades tan important com l’Onomasticon Cataloniae i el Diccionari etimològic de Coromines o el Diccionari Alcover-Moll per a les variants dialectals”, explica el filòleg Jordi Manent, que coneix Massot des de jove per l’amistat que aquest mantenia amb el seu pare, Albert Manent, que feia que sovint fos convidat a sopar a casa seva. “Era una persona discreta, que parlava amb un to baix, que el veies com un savi ja d’entrada. Un personatge de pel·lícula, amb personalitat, molt xerraire. Era un homenot de les nostres terres de parla catalana”, recorda d’aquells primers contactes.
De la seva tasca a les PAM, en pot donar bon testimoni Núria Mañé, la seva actual editora. Ella va començar a col·laborar esporàdicament amb l’editorial el 1991 i de seguida va destacar de Massot “la dedicació als altres”. Recorda que, en un moment donat, ella li va comentar que li calia una feina estable i que al cap d’uns mesos, el 2007, la va contactar per suplir una baixa. “Això vol dir que estàs atent al que passa al teu voltant”, conclou Mañé. De fet, diu que tot i ser un gran savi “atenia tant un company de l’IEC com algú que feia una tesi doctoral o un treball de batxillerat. Era una bona persona i, d’alguna manera, ja li estava bé que la gent s’aprofités del que ell havia estudiat”.
Mañé recorda que “qualsevol llibre que li arribava que creia interessant, que tenia bases sòlides i no estava fet de qualsevol manera, ell intentava donar-hi sortida”. De fet, denota, “era una persona que treballava moltes hores”. Fins i tot després del darrer pas per l’hospital, pocs dies abans de morir, “va arribar a Montserrat i em va enviar un missatge per parlar i veure com estava tot. Ja estava arromangat i a punt per tornar a la feina”.
Aquest estar a punt per a tothom el recorda també perfectament David Ginard, historiador de la Universitat de les Illes Balears. Feia quart de carrera quan un professor va enviar un treball seu a Massot sobre la repressió a Mallorca i aquest li va respondre que es posava a la seva disposició per ajudar-lo. “Al cap d’uns mesos, vaig anar a Montserrat i va estar tot el cap de setmana dedicat a reunir-se amb mi passar-me materials” diu el professor, que pensa que “això que va fer amb mi, segur que ho va fer amb molta més gent. És exemple de la seva disposició per facilitar el camí a tothom”. Denota, també, que a diferència d’altres intel·lectuals “ell escoltava molt i es posava al lloc dels altres. A vegades, dins el món de la investigació hi ha tendència a considerar-se propietari dels temes. Ell no, gaudia molt dels avenços científics seus i dels d’altres persones”.
Ginard, de fet, assenyala que en la història de les illes Balears “no hi ha cap intel·lectual com ell, llevat de Ramon Llull i Francesc de Borja Moll”. “El pare Massot és equivalent a rigor històric”, rebla Manent, que el destaca també com “un dels grans editors del país a l’alçada de Max Cahner o Josep Maria Castellet” i un dels grans historiadors amb Ferran Soldevila, Rovira i Virgili, Vicenç Vives, Josep Fontana, Josep Termes, Josep Benet...».
De fet, Manent considera que “institucions com l’Abadia de Montserrat tinguin figures com ell els fa tenir prestigi, elevar el nivell i ampliar horitzons”.