Ióssif Stalin fou el líder que més temps estigué en el cim del poder soviètic, la secretaria general del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica, entre 1922 i 1952. Vladimir Putin va camí de superar-lo, almenys l’última reforma constitucional li permetria seguir a la presidència fins el 2036, a la qual accedí per primer cop el 1999 i que només deixà durant el parèntesi de 2008-2012 -constitucionalment no podia seguir en el càrrec un altre mandat -, durant el qual fou substituït per Dmitri Medvédev, si bé ell el controlava com a primer ministre, càrrec des del qual forçà la primera reforma constitucional per tornar a la presidència, cosa que en efecte va fer el 2012 . La llarga estada en el poder no és l’única semblança que existeix entre Stalin i Putin.
L’historiador francès Stéphane Courtois, especialitzat en història del comunisme, autor —entre d’altres— del celebrat El llibre negre del comunisme, escrivia el 22 de març passat a Le Figaro un article en què desfeia totes les excuses usades pel Kremlin per justificar la invasió d’Ucraïna, en especial les referides al fet que el país sempre havia estat part de Rússia fins que Lenin li atorgà entitat política pròpia, tal com sol assegurar la propaganda de Moscou. Una flagrant tergiversació de la història que s’avé amb l’estratègia de canvi de la realitat que portava a terme Ióssif Stalin.
L’historiador francès no és l’únic que veu certes semblances entre l’antic líder soviètic i l’actual cap del Kremlin. Putin no és comunista —almenys fins ara no ha fet cap defensa d’aquest model econòmic— i les diferències amb els temps polítics de Stalin són tantes que ni cal entrar-hi, però és indubtable que, si més no, existeixen alguns detalls inquietantment paral·lels i, sobretot, és un fet que a la Rússia actual el putinisme impulsa la rehabilitació de l’antic dictador comunista, destacant el seu paper com a líder que va vèncer a l’Alemanya i com a gran desenvolupador de l’economia industrial del país, alhora que es tapa absolutament tots els aspectes obscurs del règim estalinista, en especial l’obsessiva persecució dels dissidents reals o ficticis que el caracteritzà.
Putin i Stalin
L’historiador James Hershberg, especialista en relacions internacionals, professor de la Universitat George Washington, declarava a la BBC el 10 de març que la decisió de Vladímir Putin d’envair Ucraïna era “tan irracional” i “provocativa” que “va més enllà” del que es va viure durant la Guerra Freda, però que si hagués de trobar un antecedent seria “l’agressivitat” del règim comunista soviètic en temps de Stalin en relació amb l’Europa oriental en general i en especial “amb el bloqueig de Berlín” que “estimulà la resposta occidental amb la creació de l’OTAN el 1949”.
Putin no és Stalin, però és indubtable que alguns aspectes de la personalitat política de l’antic líder comunista són ben valorats per l’actual inquilí del Kremlin, no debades la rehabilitació del personatge històric, en el sentit ja esmentat, és un fet perceptible. Per exemple, d’ençà que el 2014 el cap de Moscou teledirigí la guerra del Donbass, a les zones controlades pels prorussos així com a l’annexionada Crimea hi han anat apareixent aquests últims vuit anys —tal com informava France 24 el 31 de desembre de 2021— nombroses estàtues del pare dels pobles, tal com se li deia a Stalin en el temps del delirant culte a la personalitat que ell mateix impulsava.
No és l’únic cas d’homenatge recent al dictador comunista. En diversos indrets de Rússia han aparegut altres mostres de recuperació de la figura política de Stalin. Com passà el 2017 a la Universitat de Moscou, on la direcció hi va recol·locar una placa —dels temps soviètics— que honora l’antic dictador i que recorda que allà mateix hi va fer un discurs el 7 de juny de 1924, durant el XIII congrés del Partit Comunista. El mateix fenomen —sigui amb una estàtua, una placa, un altre monument...— està passant arreu del país.
Polítics i activistes demòcrates russos han advertit els últims anys que Putin està recuperant la imatge de Stalin, sempre en positiu, com a pare de la Rússia que derrotà el nazisme i s’enfrontà econòmicament —gràcies a la industrialització massiva del país— a Occident. A l’estil, per exemple, del que passa a la Xina amb Mao: les estàtues l’honoren com el pare del país, però enlloc es parla de la part obscura de la seva biografia, els milions de morts que provocà —tant per fam com per repressió política directa— ni res que pugui sonar a mínimament negatiu. Doncs amb Stalin, dos quarts del mateix. Putin i l’oficialitat russa rehabilita la figura de l’antic dictador com el líder que industrialitzà el país i vencé els nazis. Ni una paraula, però, que soni a res negatiu. La comparació cerca, és clar, identificar Putin amb el seu antecessor soviètic.
Un dels primers mitjans de comunicació occidentals que es referí a aquest procés fou The Times, ja fa tretze anys. No és que l’actual cap del Kremlin tracti de recuperar l’economia comunista —de fet, fins ara ha abominat de la planificació econòmica típica dels temps soviètics—, sinó perquè, com s’ha dit, admira el personatge polític i històric triomfador que personalitzava un règim autoritari que creava riquesa —a base de les massives industrialitzacions—, que insuflava orgull patriòtic antioccidental entre la població i que guanyà la Gran Guerra Patriòtica, tal com es diu a Rússia de la Segona Guerra Mundial. El diari londinenc titulava el 4 de desembre de 2009 que “Vladímir Putin lloa Stalin per crear una superpotència”. Explicava el rotatiu anglès que “el seu nom va ser tabú durant dècades, però el dictador està a un pas més a prop de la rehabilitació des que Putin lloés obertament els seus èxits. El primer ministre i antic agent del KGB va utilitzar una aparició a la televisió nacional per donar crèdit a Stalin per fer de la Unió Soviètica una superpotència industrial i per derrotar Hitler a la Segona Guerra Mundial”.
Des d’aleshores el procés no ha fet més que intensificar-se. Segons publicava el 17 de juliol de 2017 el diari La Vanguardia, l’impuls del Kremlin a la figura de l’antic dictador ha portat que avui dia tingui una imatge força positiva entre la població, tal com deixa clar una enquesta del Centre d’Anàlisi Levada —un institut independent dedicat a l‘anàlisi de la realitat i actualitat russa—, que indica que per al 38% dels enquestats Stalin és el “personatge més excels de la història russa”. El segon? Putin. I el tercer, el poeta Aleksandr Puixkin. L’estratègia li està sortint prou bé al líder rus. El 7 d’abril, el director del Centre d’Anàlisi Levada, Denís Volkov, manifestava al mateix diari barceloní que avui en dia el suport a Putin és molt elevat —ha pujat durant la guerra fins al 81%— i que “protestar ara a Rússia és més perillós”. Si més no pareix cert que existeixen preocupants semblances entre l’estalinisme i el putinisme.
The New York Times també ha deixat clar el renaixement de Stalin de la mà de Putin i la fusió en certa manera dels dos personatges. El 31 de març publicava una anàlisi de la personalitat política del cap del Kremlin —firmada per Roger Cohen— a la conclusió de la qual s’assegurava que “és com si, després de festejar amb una nova idea —la d’una Rússia integrada a Occident (tal com pareixia que Putin desitjava just després d’arribar al poder, el 1999)— ara, Putin, que complirà 70 anys aquest any (el 7 d’octubre), hagi tornat a quelcom més profund en la seva psique: el món de la seva infància després de la victòria de la Gran Guerra Pàtria, en la qual Rússia havia alliberat els ucraïnesos del nazisme i Stalin adquiria la seva estatura heroica (...) Amb l’assalt als mitjans de comunicació independents completat, amb la seva insistència que la invasió no és una ‘guerra’ i la liquidació de Memorial International, la principal organització de drets humans que narra la persecució en l’era de Stalin (fou il·legalitzada el desembre de 2020; es dedicava a difondre els crims de l’estalinisme), Putin ha tornat a les seves arrels en un país totalitari”.
També el menyspreu absolut al dret internacional que ha demostrat Putin té un clar paral·lelisme en Stalin. Mentre que les potències occidentals pretenien amb els judicis de Nuremberg crear les bases d‘un món en què es respectessin unes normes de dret compartit per tots els països, el cap comunista ordenava —tal com deixà clar la historiadora Francine Hirsch en un llibre titulat Soviet Judgment at Nuremberg, citat pel diari El País el 7 d’abril— al responsable jurídic soviètic en aquell judici, Andrei Vixinski, quines acusacions s’havien de concretar exactament contra els jerarques nazis, incloent-hi la de ser els responsables de la matança de Katin —ordenada pel mateix Stalin—, en el bosc polonès del mateix nom, on l’NKVD —antecedent del famós KGB soviètic— assassinà l’abril de 1940 uns 25.000 oficials, polítics i funcionaris de Polònia. Absoluta manca de respecte a la idea del dret internacional i la mentida com a tàctica: talment ha fet Putin ara amb la invasió del país veí.
És així mateix inquietant el paral·lelisme que respecte a Ucraïna manifesten l’actual i l’antic líder del Kremlin: la creença que el poble ucraïnès és part del rus i que només els “nacionalistes”, segons Stalin, i ara el “nazis”, segons Putin, embruten l’ànima russa vertadera dels ucraïnesos, als quals cal “alliberar”. L’antic dictador els va “alliberar” dels perills nacionalistes no només a través de la repressió brutal de qualsevol dissidència política sinó que sotmeté el país a una “fam artificial” —segons la definició oficial de l’ONU, de 1993— que provocà entre 5 i 7 milions de morts, quelcom que és definit com a “genocidi” per part d’Ucraïna i d’una trentena de països occidentals. Ara Putin “allibera” els ucraïnesos d’uns fantasmagòrics “nazis” a base de bombardejar-los i d’enfonsar la seva economia —es calcula que el PIB caurà el 50% enguany—, en una agressió que, com la de Stalin, busca en el fons arrancar de l’ànim del país les temptacions prooccidentals.
La rehabilitació de Stalin i la seva identificació amb Putin arriba a ser grotesca. The Times recollia el 25 d’abril de 2020 la finalització de les obres d’una nova catedral a Moscou, i que fou beneïda i finalment inaugurada el juny d’aquell any: la “colossal catedral (d’uns 11.000 metres quadrats) de les Forces Armades russes es convertirà en la tercera església cristiana ortodoxa més gran del món. Quan els fidels entrin al seu interior luxós seran rebuts per l’art religiós que representa Crist, àngels i sants”. Però no només. “Més inusual, també hi veuran mosaics de colors vius” representant “el president Vladímir Putin i Ióssif Stalin, el dictador soviètic. Es creu que la representació de Stalin, que va morir el 1953, és la primera vegada que apareix en un monument o edifici” oficial “de l’estat” rus.
Tot i que les crítiques en el si de l’Església ortodoxa feren que les autoritats religioses retiressin les imatges dels polítics, resulta cridaner que Stalin, que perseguia qualsevol manifestació religiosa com un acte ‘antirevolucionari’ intolerable —uns 200.000 capellans foren assassinats entre 1917 i 1985, la immensa majoria dels quals entre 1924 i 1953, sota la dictadura de Stalin, segons les xifres oficials russes fetes públiques el 1995— aparegués representat en un edifici del culte ortodox. I que l’acompanyés Putin no és més que la confirmació tant de la rehabilitació de l’antic cap comunista a l’actual Rússia com de la voluntat de l’ara líder de Moscou de fondre la seva imatge amb la de l’antecessor soviètic per adquirir així la condició de renascut pare de la Gran Rússia.