Ens referim a elaboracions culinàries o de pastisseria dedicades a alguna figura del santoral cristià, com per exemple Sant Jordi. Algunes són tradicionals, i altres, com l’exemple exposat de creació recent.
Els catalans, com tots els mediterranis, són molt abocats a celebrar festes i convits gastronòmics, tant per a familiars i amics com multitudinaris. Aquestes festes, a vegades estacionals, solen partir d’un producte o plat o d’un àpat comunitari. Molts altres productes o plats (gamba, escamarlà, llagostí, eriçó, calamar, espàrrec, bolets, embotits, cireres, clotxa, rossejat, xató, calçots...) i evocacions medievals, etc. també són objecte de festes, fires, mercats i manifestacions diverses, no necessàriament associades a cap sant.
Entre aquestes hi ha el pastis de Sant Jordi o les galetes dedicades al mateix sant, així com el pa de Sant Jordi. El pastís se sol fer amb planxes de pa de pessic, a vegades retallades en forma d’escut, tot recobert de gema, trufa, almívar, gelatina de poma i colí de fruits vermells, per dibuixar les quatre barres. Hi ha variats amb crema o mantega de pastisseria. Se sol decorar amb una rosa feta amb fondant i un colorant vermell amb sucre llustre. El pa se sol fer amb pa blanc alternat amb franges acolorides amb sobrassada.
De fet, el calendari llaminer i culinari dels Països Catalans ressegueix puntualment les dates del calendari i el santoral catòlic. En destaquen tres eixos: Nadal, Setmana Santa i Pasqua i les Festes Majors. Festivitats que porten associades els seus plats o dolços. Escudella i carn d’olla, bullit balear o putxero valencià, canelons, allioli de Nadal, arròs de colls punys, porcella i indiot a Mallorca, salsa de Nadal a Eivissa, el tronc de Nadal –d’origen francès, però ja molt introduït en algunes comarques– i altres. I és clar, la fèrtil producció dolça valenciana i balear: torrons, coques de torro, pastissets se cabell d’àngel o de moniato, anguiles, serps o pernils –pastissos amb aquestes formes d’animals–, i és clar, el tortell de reis.
El cicle de Carnaval, Setmana Santa i Pasqua ens aporta la coca de llardons (o greixons), la truita de botifarra d’ou i la cassola –a Mallorca greixonera, a Castelló de la Plana safaüra– de peus de porc –amb ous, formatge, sucre, canyella, etc.– que es feia arreu dels Països Catalans. Í és clar, els plats de bacallà, i en algunes zones, de cargols. I també l’esclat mallorquí del xai o xot i les panades de pasco. Sense oblidar dolços com els contundents brunyols gironins –que no s’han de confondre amb els bunyols– o l’esplèndid arnadí valencià o les monjavenes, d’origen medieval, una muntanya ”santa” de moniato i carbassa adornada amb fruits secs. També, segons les zones, es fan tortells –Girona, Osona...– rabasses –Alt Empordà– i mones, tant tradicionals –Castelló de la Plana, sud de Tarragona, la Franja– com de pa de pessic i xocolata. Els bunyols caracteritzen diverses festes: Sant Josep a València, les Santes Verges a Mallorca, Sant Antoni a Girona, Tots Sants a Menorca... I les coques caracteritzen diverses festes: Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume...
A inicis d’hivern hi ha els ranxos, caritats al País Valencià: arrossos, escudelles, etc., àpats col·lectius antigament destinats als pobres –costum arrelat a Verges (Baix Empordà), Ponts (Noguera), Arenys de Mar (Maresme), Andorra, Rialb (Pallars Sobirà)... Altres sants tenen la seva menja: la flaona de Sant Sebastià, a Figueres; el poltrot de Sant Valero, al País Valencià; la torrada de xulles de l’Horta el 31 d’agost; olleta de blat per Sant Llorenç a Benimantell (Marina Baixa); figues albardades de la festa de la Magdalena a Castelló de la Plana...
Després ve Sant Antoni, amb les torrades de botifarrons de Mallorca –que s’han exportat a Barcelona–, els seus bunyols, coques o tortell de fruita. Al País Valencià i a la Franja encara s’elaboren col·lectivament les populars coquetes. També al País Valencià hi trobem els panellets i els gaiatos de Sant Blai. Continuant amb aquesta zona, cal destacar les orelletes que es fan a Bétera, a Casinos (Camp de Túria), etc. per la Mare de Déu d’Agost. Les orelletes, a la regió de Lleida i a Tarragona, se solen fer per la Festa Major, i a la Catalunya Nord per Pasqua, amb el nom de bunyetes –i en alguns llocs crespells. És dels pocs dolços tradicionals catalans que no han desaparegut d’aquesta contrada. Fins i tot es venen als hipermercats Auchan de Perpinyà, així com mones (mouna), amb anés o sense que els migrants alacantins van portar a Algèria i que han retornat a través dels pied-noirs o retornats.
Naturalment, cal citar Tots Sants, el 31 d’octubre i 1 de novembre, que ara ja es troben a tots els Països Catalans, i a les comarques de la Segarra i l'Urgell reben el nom de mitgetes.
Les Festes Majors, sempre dedicades a un sant o santa, tenen plats característics, com l’espineta amb cargolins de Santa Tecla, a la ciutat de Tarragona; o els arrossos, paelles i rostits, dits justament a Girona “de Festa Major”, que es caracteritzen per ser fets en cassola de terrissa i amb varietat de carns mesclades –pollastre, porc, xai, conill, ànec, botifarres...
Molts d’aquests pastissos del calendari són creacions de les pastisseries. Entre ells hi trobem els volants de Sant Cristòfol, una mena de tortell guarnir, a dins del forat amb unes barnilles que simulen el volant del cotxe. També tenim les tisores de Santa Llúcia, els pastís de Sant Valentí –en forma de cor–, la ferradura de brioix amb massapà –de Sant Pau, el 25 de gener–, el pastís de la festa de la Mercè de Barcelona, amb gema, decoració amb nous, xocolata, etc.
Finalment, alguns, segurament per influència espanyola, anomenen Sant Marc el deliciós pastís que a Catalunya coneixem com a massini i a l’Empordà com a imperial. A Espanya diuen que el seu origen és del segle XII al convent de Sant Marc de Lleó, cosa absolutament impossible, perquè a l’Edat Mitjana no existia aquesta mena de pastisseria... Està composat de pa de pessic, gema, nata i trufa i és un dels cims festius de la nostra pastisseria. Un altre pastís que caracteritza les festes, incloent la Catalunya Nord, és el braç de gitano.